Diumenge de Rams i aniversari de la República Catalana proclamada per Macià. El conseller a l’exili Lluís Puig ens espera a la sala Mosaic. Asseguts en rogle fem propostes, demanem què podem fer nosaltres per transmetre la seua veu a Itàlia, ens fa partícips d’un futur a Europa i d’un futur d’Europa, que el diàleg és més fructífer si l’estableixes amb qui no opina com tu.
Tot i el dia enterbolit, agafe la bicicleta i em dirigisc al Cap de la Caça, el promontori on sembla que al segle XIX els nobles locals anaven a caçar coloms; m’aturaré davant de la Foradada per recordar L’infinito, de Leopardi, aquest és l’objectiu de l’eixida.
Arribarà Pasqua i ja no serà com les pasqües de quan era adolescent, reunir-se amb la colla, buscar una alqueria per passar els dies, menjar-se la mona i desitjar ser gran per perpetuar aquella festa. Ara serà només una pausa en la rutina dels dies, que el temps acompanye i portar Jan a la mar o la muntanya, fer-li una mona i dir-li allò d”ací me pica, ací me cou…’ I trencar-me l’ou dur al front perquè riga.
Quan comence la pujada que m’ha de dur al Cap de la Caça, se’m fa present la pasqua de fa 26 anys, com va rebre l’Iban de divuit anys la mort de Guillem Agulló. Tan lluny el meu món de l’activisme i l’independentisme, jo només era un ‘heavymetal’ que feia atletisme. Per a mi, Guillem Agulló era un xic com jo, un objectiu del feixisme i dels skins que voltaven impunes a la recerca de víctimes.
Bé que recorde el grupet d’skins de l’institut, com també els skins que vaig trobar mesos més tard, quan vaig començar els estudis de filologia catalana, al metro Barcelona, asseguts davant meu, jugant amb una navalla. Jo era un xic amb els cabells llarguíssims, samarreta anònima, texans elàstics i sabatilles. Jo era la seua diversió, la descàrrega del seu odi.
Arriba la meua parada, em plante davant de la porta i el grupet de quatre, rient i mirant-me, que es posen davant de l’altra porta. Mentre el comboi amaina la marxa, l’adrenalina que carrega les cames. Sort dels anys d’entrenament i de la roba que duia. Faig càlculs: 100 metres, uns 12 segons; 400, uns 55 o 58; un quilòmetre, vora els quatre minuts. S’obren les portes, els ulls busquen l’eixida més ràpida, baixa el grupet, arranque a córrer, i quan sent l’avís de tancament de les portes, torne a saltar dins del metro. Veig encara la cara d’odi i sorpresa, els colps al vidre del metro, la gent que em mira i calla, com havia callat abans.
Trasbalsat encara per tots els records, arribe a la meua meta. Encara no han arribat en massa els turistes, la mar immensa davant meu, els núvols que amenacen pluja. M’assec, un instant només abans que el vent no refrede la suor, els ulls fixos en la quietud fondíssima.
