VALÈNCIA. “Espere que algun dia aquest malson s’acabe, però paciència i tranquil·litat, no es pot demanar una altra cosa en aquesta vida”, confessava Francisco Camps el passat dia 1 abans de declarar davant la Justícia, una vegada més –i en van unes quantes– en un camí que va iniciar en 2009 i que encara li farà visitar diversos jutjats.
Aquest dimarts es compleix ja una dècada del seu primer desmentit relacionat amb el cas Gürtel: dos periòdics acabaven de publicar que la Fiscalia Anticorrupció l’implicava en la trama que investigava Baltasar Garzón a causa d’una frase d’una imputada que al·ludia al pagament de 30.000 euros en vestits per a ell.
Deu anys després i després d’arxivar-se al desembre la seua imputació en una de les peces del cas Valmor per l’organització de la Fórmula 1, segueix investigat en la causa de Gürtel en l’Audiència Nacional i en dues més a València: una per la Fórmula 1 i una altra per la visita papal.
Després d’aquella primera implicació, abrigallat per tot el seu govern i l’aleshores alcaldessa de València Rita Barberá –la seua mentora política i fervent defensora–, Camps va desmentir els fets en una compareixença urgent i sense preguntes davant els mitjans al Palau de la Generalitat.
Ho va fer, possiblement, sense entreveure que 881 dies després dimitiria com a president autonòmic per la batejada com a ‘causa dels vestits’, de la qual va resultar absolt al costat del seu número dos en el PPCV, Ricardo Costa.
Va parafrasejar Bertold Brecht –”ahir, un regidor; hui, un alcalde, i demà, el president d’una Comunitat Autònoma”–, va reconéixer que la notícia de la seua suposada implicació li va arribar a les sis del matí –”en democràcia, a diferència de la dictadura, qui anomenava a l’albor del matí era el lleter i no una falsa imputació”– i va criticar el “procés obert” aleshores contra el PP.
Camps es va mostrar aquell dia convençut que “la divisió i la incertesa” que al seu judici s’intentaven sembrar en el PP havia fracassat, va demanar “tranquil·litat i paciència” als seus i va pronosticar: “Eixirem més reforçats si cap d’aquesta amarga experiència”. Dos anys després guanyava de nou per majoria absoluta.
Qui va estar cridat a succeir fins i tot Mariano Rajoy ratllaria el “cas Gürtel” de “muntatge polític”, “embolic” i qüestió “absurda” i “estrafolària”; reiteraria que no hi havia “res de res”, i, fins i tot, perdonaria a l’oposició per dir “coses tan horroroses” sobre ell.
Deu dies abans d’aquell 19 de febrer havia sigut detingut, també per ordre de Garzón, Álvaro Pérez, el ‘Bigotes’. El ‘Bigotes’ era el responsable valencià d’Orange Market, la firma que organitzava actes per al PPCV i la Generalitat i que, segons es va conéixer després, era part de l’entramat empresarial de Francisco Correa, líder de la trama Gürtel.
I va arribar la difusió de converses telefòniques gravades per ordre judicial entre Camps i el ‘Bigotes’. Frases com “et vull un ou” i “amiguet de l’ànima” van quedar marcades a foc en la recent història políticojudicial del país. Però, deu anys després, què queda d’aquella relació?
L’expresident ha lluitat per a convéncer els mitjans –i la Justícia– que aquelles expressions se cenyien a una xarrada nadalenca, que no eren amics i que a penes coneixia “Alvarito”, com se li sentia anomenar-lo en eixos enregistraments.
El passat 1 de febrer, en la seua última declaració davant l’Audiència Nacional després de la seua imputació en la peça de Gürtel que investiga si va ordenar adjudicacions irregulars a l’entramat de Correa, com ara un contracte per a muntar un expositor de Fitur 2009, Camps va reiterar que no era amic del ‘Bigotes’ i que tot era part d’un muntatge mediàtic en contra seua que ha acabat calant.
I Ricardo Costa? Ja condemnat per una peça de Gürtel ha trencat també amb Camps, ja que l’ha responsabilitzat de la creació d’un sistema irregular de finançament en el partit. Per a l’expresident, Costa “i la seua consciència” sabran per què ha canviat d’opinió deu anys després.
En aquesta dècada, Camps ha proclamat insistentment la seua innocència malgrat que el seu nom ha orbitat sempre entorn de Gürtel i altres casos de suposada corrupció durant la seua etapa al capdavant del Consell i del PPCV.
Diversos dels seus companys de viatge polític (Rafael Blasco, Carlos Fabra, Víctor Campos o Milagrosa Martínez) han sigut ja condemnats, mentre que molts altres segueixen investigats judicialment, des d’Alfonso Rus fins a Serafín Castellano passant per Vicente Rambla, Gerardo Camps, Juan Cotino i Consuelo Císcar. El malson continua.
