Sembla que els nostres intel·lectuals de capçalera estan la dinàmica de rellegir els seus propis escrits de fa trenta o quaranta anys. No es tracta de rectificar, no, perquè revisar no ho és necessàriament, es tracta de donar una nova ullada als plantejaments que es feren aleshores per actualitzar-los, per a posar-los al dia…, com el canvi d’hora als rellotges, perquè, de no fer-ho, un es pot quedar amb el mateix relat però desfasat, com si el temps no haguera transcorregut i ací no haguera passat res després d’allò referit. La nostra història, com totes les històries, no és el conte de la bella dorment, el d’una jove i un país on es quedà tot deturat cent anys per un accident. La nostra història s’escriu cada dia, fins i tot, hora a hora, i canvia i canviarà constantment per tant, cal vore-la amb ulls actuals i no quedar-se amb aquella mirada que, pel moment, per les circumstàncies, per mil coses, va fer que ho vérem com ho vérem, perquè tal vegada tampoc no ho podíem vore d’altra manera.
Els qui escrigueren sobre el fet valencià, com es digué, amb la perspectiva del fusterianisme l’última meitat del segle passat, per exemple, han estat molt valents en deturar-se a revisar allò publicat als anys seixanta, setanta, huitanta…, perquè les circumstàncies socials objectivament han canviat i no han tingut cap problema en revisar també allò que a la calor d’aquella realitat digueren per actualitzar-ho en el context actual.
Segons aquesta reflexió, la confrontació catalanisme-castellanisme sembla ara superada per un nou plantejament introspectiu: el valencianisme. No és un valencianisme que té com a referent un o altre pol d’atracció, ni una mirada enyoradissa del passat com ho feren a la Renaixença sinó una mirada a l’espill, cap a valorar les pròpies possibilitats, a reconéixer errors de frenada o acceleració motivats per la dinàmica del moment, per estabilitzar una progressió d’acord amb les pròpies forces i promoure la confiança amb nosaltres mateix com a poble.
Aquests nous plantejaments cal valorar-los en funció del futur que volem. Açò, de cap manera vol dir oblidar-se de qui som i d’on venim, ni de quin és el nostre espai natural, social, cultural, idiomàtic, històric, etc. Es tracta, al meu parer, d’empoderar-se, d’empoderar-nos, de creure’ns suficients per a forjar entre tots un futur que supere, entre altres rèmores, la batalla de València definitivament i esmerçar esforços en fer País, no un País d’uns contra altres sinó un País on tots ens reconeguem un poc o un molt i supere el recel caïnita amb el qual hem viscut fins ara, hàbilment titellitzat des de fora per a plantejar-mos una unitat d’acció per evitar, d’una vegada per a sempre, fer bona aquella frase que diu que els exèrcits que lluiten per separat són vençuts conjuntament, perquè ningú no podrà negar que aquesta afirmació no ho ha posat fàcil als enemics que es fregaven les mans en vore enfrontaments entre valencians!
El mateix Joan Francesc Mira afirma al seu llibre La nació dels valencians, que: no hauria de ser tan difícil passar de l’antagonisme excloent a la complementarietat integradora. Perquè, com continua dient: la percepció de ser valencians, o de viure a un espai comú valencià, és ara molt més viva i molt més extensament conscient, present i valuosa del que era el 1980, 1960, 1930 o el 1900.
Si això és així, com crec que ho és, no pagaria la pena reconsiderar alguns plantejaments, revisar algunes estratègies, modular algun discurs i valorar altres opinions que cerquen aquesta unitat d’acció? Tocar terra, en definitiva?
Així doncs, no hem de tancar a la saguntina la nostra ment disposats a cremar-ho tot i llançar-mos des de dalt de les muralles per a cercar un futur tal i sols com cadascú de nosaltres l’entenem. Cal ser més intel·ligents, aixecar la bandera blanca i raonar entre valencians. Raonar: quina gran paraula valenciana! Això sí que donarà paüra de veritat als qui ens han estat marejant amb nomenclatures, banderetes i fal·làcies. Algú pot creure ara, de veritat, sent realista, que el País Valencià serà d’esquerres o no serà? És un reduccionisme impossible per molt d’esquerres que se siga. No podem plantejar-mos el futur amb una altra perspectiva democràtica? El País Valencià serà el que els valencians i valencianes vulguem que siga, punt. No hi ha més ni deu haver-hi més.
