El castellà és una llengua molt bonica, vos ho assegure. És un dialecte dolç i melòdic, i m’agrada molt sentir-lo en obretes còmiques i en altres situacions humorísticament desinhibides. Jo no parle ni escric el castellà perquè estic a favor del bilingüisme, però els meus pares parlaven castellà entre ells i els meus avis fins i tot el van parlar als seus fills. Vull dir amb això que per a mi el castellà és un element entranyable, no podria estar-ne mai en contra. Sóc favorable al castellà però no puc suportar aquests elements abrandadament castellanistes que volen que s’impose per tot arreu, als mitjans de comunicació, a l’escola, a l’església (però, es pot parlar amb Déu en llengües regionals?), a l’administració…
Jo crec que el castellà està bé per a la festa i per al sainet, però no té cap sentit utilitzar-lo com si fora una llengua moderna i normal. Al capdavall, vos imagineu un catedràtic universitari explicant Física en castellà? Me’n faig un fart de riure, ha, ha, ha.
Per tot això, pense que el castellà hauria de ser acadèmicament voluntari, s’hauria de preguntar als pares en quin idioma volen que siguen educats els seus fills, i que el castellà (però també les matemàtiques, la biologia, la història o la filosofia) siga una opció més. Els nostres fills tenen massa coses al cap com perquè vulguem embotir-los-hi coses que potser no necessitaran mai. Al cap i a la fi, per culpa de la crisi econòmica del 2008, provocada pel marxisme internacional i pels immigrants, qui sap on aniran a buscar faena els jóvens d’avui en dia?
Els qui som favorables al bilingüisme, per tant, no necessitem saber castellà. Dels castellans m’agrada tot (la gastronomia, la manera de viure, la seua alegria vital, el seu sentit de la festa…) excepte la seua llengua, quan la volen convertir en un arma política. Perquè, com jo sempre dic, ser liberal és no voler imposar res. I jo en sóc molt, de liberal, i tan castellanista com el que més. No ho heu comprés encara?
