VALÈNCIA. És divendres sant, falten pocs minuts perquè donen les dues de la vesprada i plou a bots i barrals. Tanmateix, ningú sembla preocupat pel dinar o per l’oratge al trinquet Salvador Sagols de Vila-real (la Plana Baixa). Els centenars d’aficionats que omplin l’escala estan més que entregats a la partida. La final de la Lliga 2 d’escala i corda ha arribat al moment decisiu (55 per 55) després de quasi dues hores intenses i emocionants de pilota. Un regal per a l’espectador; una muntanya russa de nervis per als seguidors d’un i altre equip, i, al final, una moneda a l’aire per a aclarir el desenllaç de l’encontre. No cap més tensió en l’ambient.
Els quatre jugadors, esgotats, agafen lloc per a disputar els últims quinzes, l’últim joc de la preciosa final. Mentre el públic es trenca les mans aplaudint, el jove i prometedor José Salvador, acompanyat per Nacho de Beniparrell, es col·loca a la part del rest. Per contra, al dau, darrere de Tomás II, pren el seu espai Fageca, qui, quasi sense voler, llança una mirada tendra a la galeria. Pràcticament, un esguard furtiu a la recerca de la seua gent, els que han patit amb ell tot un calvari fins a arribar a aquest 55-55. La seua cara, el seu rostre ple de gratitud, ho diu tot.
Ismael Vidal Soneira (València, 1987) va agafar el nom del poble de son pare, Fageca (El Comtat), quan va entrar al trinquet. Aquell jove criat i format al club de pilota de Meliana (l’Horta Nord), dominador de les categories de galotxa, va despuntar de seguida al món del frontó i, sobretot, de l’escala i corda. El 2009, amb només 22 anys, Fageca es va classificar per a les semifinals del campionat Individual, però va quedar eliminat a un pas de la gran final. Va ser un avís del que havia de vindre, perquè, el 2014, amb 27 anys i en ple procés de consolidació, Ismael va ser proclamat per la Federació el millor jugador de la temporada després de guanyar la Lliga d’escala i corda, aleshores anomenada Circuit Bancaixa, i clavar-se en la gran final del mà a mà, en la qual es va imposar Soro III. Havia nascut, crescut i madurat una de les figures de l’escala i corda.
Malgrat tot, ni Àlvaro, ni Genovés II, ni Soro III serien els seus grans rivals les següents temporades. El gran enemic en la carrera esportiva de Fageca va aparéixer a finals del 2015 i s’anomenava epitrocleitis, una lesió al colze dret que va sorgir en forma de lleus molèsties i que es va transformar en tot un malson. El dolor es va apoderar de Fageca i el va obligar a passar pel quiròfan. El temps de recuperació previst, al principi, no anava més enllà d’uns mesos. Però, quan semblava que la llum s’encenia al final del túnel, el maleït dolor tornava a apagar qualsevol tipus d’esperança. La rosari de metges i d’operacions i de rehabilitacions van convertir aquells pocs mesos en vora dos anys. Dos anys sense poder jugar a pilota.
Al llarg d’aquells 21 eterns mesos lesionat, Fageca va viure la cara més amarga de la pilota i, potser, la part més dolça de la vida. Perquè Ismael, que havia d’afrontar cada matí com una batalla per a agafar forces, llevar-se del llit i anar a rehabilitació, va aprofitar la lesió per a fer altres coses que, de vegades, passen desapercebudes per als professionals de l’esport. Fageca es va casar i va tindre un fill, al qual va poder dedicar-li tot el seu temps. Mentre aprenia a ser pare, va poder passar hores i hores amb son pare, entrenant la mà esquerra, l’única que podia emprar. Va estar amb la família, amb els seus, i també va estar a soles. Moltes hores a soles per a preguntar-se si pagava la pena continuar, si pagava la pena una altra operació, si pagava la pena continuar entrenant a canvi de res. Moltes hores a soles per a contestar-se que sí.
Fageca va estar molt a prop de deixar de jugar a pilota. Molt a prop i moltes vegades. Perquè mentre el dolor al colze, els tractaments mèdics i la rehabilitació li impedien tornar a vestir-se de blanc, ell es va acabar de formar com a entrenador i va passar a treballar per a la Federació amb els pilotaris més joves. No tenia cap motiu ni necessitat de continuar torturant-se, mentalment i física, per a tornar a jugar. Tanmateix, va decidir fer-ho.
Al juliol del 2017, un total de 21 mesos després de la seua última partida, Fageca tornava a jugar. Va ser al trinquet de la Pobla de Vallbona (el Camp de Túria), amb Héctor II i contra Miguel i Carlos de Genovés. Aquella vesprada, en eixir de casa, Fageca va plorar. Tornar a fer-se la bossa, agafar el cotxe camí del trinquet i arribar al vestidor per a arreglar-se les mans en companyia dels altres jugadors, amb aficionats que passaven per allí per a saludar-lo, sense més preguntes de “quan tornaràs?”, eixir a les lloses i colpejar la pilota, primer amb respecte, després amb ganes… Aquella vesprada Fageca va plorar de ràbia.
Després de tornar a jugar, Fageca va competir dignament al campionat Individual i altres torneigs fins que noves molèsties físiques van alentir, encara més, la seua reincorporació a l’elit. Després de tocar fons, d’amagar amb la retirada, la il·lusió de Fageca passava més per competir i sentir-se jugador de pilota que no per guanyar. El que desitjava era recuperar sensacions i gaudir de la seua faena, de la pilota. Amb la seua intermitent recuperació sumada a la notable reestructuració de la pilota professional, amb els seus canvis a la plantilla de jugadors contractats i en la configuració dels campionats, Fageca es va quedar fora de les partides de màxim nivell. En lloc de competir en la Lliga d’escala i corda, va ser convocat per a disputar la Lliga 2, una competició on es troben els jugadors més joves i els que estan a un pas d’enfrontar-se a les figures. En companyia de Tomás II, Fageca es va preparar per a arribar a aquest moment, el moment del 55-55 al trinquet de Vila-real.
El passat divendres sant, amb 31 anys, Fageca va tornar a plorar. En lloc de ràbia, aquesta vegada ho va fer d’alegria. Perquè si la partida en la Pobla del 2017 va ser la reaparició, la passada final de la Lliga 2 a Vila-real va ser el renaixement després de dos anys molt complicats. Amb el soroll de la pluja de fons, sobre el sepulcral silenci del trinquet, Fageca, amb la companyia de Tomás II, va guanyar l’últim i decisiu joc de la partida. Probablement, el joc més emocionant de la seua carrera. El joc que el proclama campió de la Lliga 2 i que li atorga el dret de jugar la pròxima Copa Diputació, el seu passaport a l’elit, la seua tornada al màxim nivell. I, en acabant, una altra mirada, un altre esguard de felicitat cap als seus.
Ben tornat, Fageca.
