Conta Dorothea Tanning en les seues memòries que, un dia del 1945, Julien Levy –el galerista que representava els surrealistes europeus als EUA– la va presentar a George Balanchine –coreògraf dels Ballets Russos, la companyia fundada per Serguei Diàguilev, i, més endavant, de la successora, els Ballets Russos de Monte Carlo– amb aquestes paraules: “Ella és justament l’artista que necessites per als decorats de La somnàmbula, i per als vestits, també”. Uns mesos després, el març del 1946, al Metropolitan Opera House de Nova York, la companyia estrenava The Night Shadow, una inquietant història en què un poeta s’enamora d’una somnàmbula misteriosa i seductora. La música de Vittorio Rieti (Alexandria, Egipte, 1898 – Nova York, 1994) –un prolífic compositor que ja havia escrit obres neoclàssiques per a Diàguilev i Balanchine– propiciava un ambient oníric a partir de l’arranjament de temes de quatre òperes de Vicenzo Bellini, incloent-hi La somnàmbula. L’escenografia i el vestuari de Tanning definien per complet l’atmosfera surrealista amb una arquitectura gòtica en ruïnes situada al bell mig d’un desert. Restes de columnes, arcs apuntats, arcbotants i murs semblaven transformar-se per la part superior en una mena de vegetació estranya. Entre les pedres, i sota un cel tèrbol i verdosenc, s’hi duia a terme un ball singular en què els participants lluïen elegants màscares i barrets d’aspecte fantàstic, molt elaborats, plens de plomes d’ocell i banyes enjoiades. Un ball on de sobte apareixia una espectral dona abillada de blanc.
