Després d’haver dedicat l’anterior entrega a l’argument colonialista (B1), cal analitzar l’enunciat (B2) llistat en Autodeterminació. L’estratègia negacionista: existeix el dret d’autodeterminació però cal contrastar-lo amb l’ordenament constitucional de cada estat, que en el cas espanyol no contempla el dret ni permet un referèndum. La inconcreció de l’ONU respecte del dret d’autodeterminació quan és invocat en situacions no colonials determina que l’estudi d’aquest argument siga més costós. Revisarem primer un manoll de casos històrics que mostren la diversitat de circumstàncies i camins de l’autodeterminació, exercida de vegades lliurement, massa sovint proscrita o exercida sota l’amenaça o la repressió.
Al 1814, en el context de les guerres napoleòniques, Noruega fou entregada a la corona de Suècia pel tractat de Kiel. Els immediats intents d’independència de Noruega foren sufocats per Suècia amb la darrera guerra entre ambdues nacions, una curta campanya que acabà amb la unió personal (dinàstica) dels dos regnes. Noruega mantingué llur novíssima constitució i gaudí de gran independència, excepció feta de la política exterior. Al 1905, Noruega trenca unilateralment la unió dinàstica mitjançant una declaració parlamentària, afirmant que l’executiu propi exerciria des d’aleshores els poders del rei; la inicial irritació sueca es desinflà, hagué un referèndum guanyat aclaparadorament per la secessió i tot es resolgué en pau. En un segon referèndum els noruecs es decidiren per la monarquia parlamentària i buscaren un rei propi en la casa danesa Glücksburg.
Ja contemporàniament, la reunificació alemanya es feu al 1990, a través de decisions dels governs i parlaments d’ambdues parts, invocant el dret de lliure determinació al preàmbul de llur Constitució (que a Alemany rep el nom de Llei Fonamental). La dissolució de Txecoslovàquia al 1992 tingué lloc quan el parlament eslovac declara unilateralment la independència apel·lant també al dret de lliure determinació dels pobles. La separació ocorregué en una atmosfera de bonança i és coneguda com “el divorci de vellut”. Fou feta des de les elits polítiques, sense un suport suficient i explícit del poble; hui en dia hi ha una iniciativa ciutadana que treballa perfer possible un incert referèndum d’autodeterminació que preguntés per la reunificació.
Quebec ha celebrat dos referèndums d’autodeterminació al 1980 i 1995. Les consultes no han estat exemptes de tensions amb el govern i el parlament federal. Tanmateix no hi hagué cap actuació repressora i el procés s’ha mantingut en el terreny de la política. Els governs quebequès i federal actuaren ambdós unilateralment, sense negociacions, i el federal -com també ho feu l’oposició quebequesa unionista- participà políticament en les campanyes promocionant el vot contrari. L’assemblea nacional quebequesa aprovà una Llei sobre la consulta popular (1978) i al referèndum de 1980 el govern quebequès sol·licità al votant els poders per a negociar amb l’estat federal un nou estatus que comportaria una completa sobirania política mantenint, però, una associació econòmica amb el Canadà. En el referèndum de 1995 es demanava que el votant es pronunciés sobre la sobirania quebequesa a la llum del projecte Llei sobre el futur de Quebec.
El sobiranisme quebequès perdé els dos referèndums, el segon per un estret marge que empentà el govern federal a acudir a la Cort Suprema de Canada per consultar la pertinència del procés quebequès. El dictamen (1998) de l’alt tribunal establí un compromís entre constitucionalisme i democràcia, entre la inflexibilitat de la Constitució canadenca i llur necessària evolució a la llum del principi democràtic. I, així, afirmà que el Quebec no té dret a independitzar-se unilateralment segons la Constitució canadenca, afegint, però, que si es manifestés majoritàriament i de forma clara per la secessió en un referèndum, el govern federal deuria establir negociacions al respecte.
La lluita continuà al terreny de la política, amb interpretacions divergents del dictamen de la Cort Suprema i l’aprovació de lleis discrepants, com la”Llei de claredat, 2000″ del parlament canadenc i la “Llei d’exercici de drets fonamentals, 2001 “de l’assemblea nacional quebequesa (ambdós títols resumits). Possiblement el procés continue i visca altres moments crucials de caire polític i en pau, com fins ara, amb la Cort Suprema canadenca havent proporcionat un dictamen que és model d’estudi en la resta del món interessada en les condicions d’aplicabilitat del principi de lliure determinació.
