El cap de setmana del 25, 26 i 27 d’octubre es va celebrar a Morella un congrés internacional amb motiu del 40é aniversari de l’Estatut de Morella i del procés autonòmic valencià. No ha tingut massa repercussió mediàtica, malgrat ser un fet important, no solament pels personatges que han intervingut, sinó per la commemoració d’un esdeveniment de tanta personalitat per a la història del País Valencià. A través de ponències, taules rodones i debats, hi hagué diferents aportacions sobre les tendències que participaren en la confecció d’estatut per la recuperació de la Generalitat Valenciana. El congrés estava enfocat des d’una perspectiva europea, rigorosament històrica i sense cap referència explicita a bons i dolents. Això sí, es mostraren diferents sensibilitats i diversos punts de vista sobre el desenvolupament del procés. Sembla que un dels objectius del Congrés era mostrar la pluralitat d’opcions que va haver-hi en el procés.
Per simple higiene de gestió democràtica, les entitats en general havien de fer de tant en tant una anàlisi del seu recorregut per detectar possibles errors o encerts comesos per corregir-los o celebrar-los. Especialment en el cas de l’Administració i institucions públiques, aquesta anàlisi havia de fer-se sovint. Després dels quaranta anys que han passat des que s’inicià el procés autonòmic amb el vistiplau del 99% d’ajuntaments; de quatre dècades amb situacions més o menys opaques; de les vacil·lacions d’identitat que hi ha hagut; de la possible feblesa en decisions, tant de gestió administrativa com política; etc.; crec que ha estat molt oportú, ara i ací, fer una crítica i autocrítica de tot allò que s’ha fet o s’ha quedat per fer. Dissortadament estem acostumats a veure com els polítics ens mostren a tota hora els encerts que han fet i mai els errors. No solament això, sinó que, a més a més, moltes voltes els errors volen fer-nos creure que han sigut encerts. Quan algú vol vendre’ns gat per llebre no és altra cosa que -en els millors dels casos- no ha fet una adequada i honesta crítica i autocrítica.
Al meu entendre això ha volgut ser el Congrés: una anàlisi autocrítica a tot el procés autonòmic, dels errors i dels encerts, dels entrebancs i pressions que hi havia pels diferents ritmes en assolir la màxima autonomia i, potser també, de recordar aquelles persones que s’han quedat despenjades. Foren els mateixos protagonistes els que han parlat de les vacil·lacions inicials pel nivell autonòmic que es volia arribar: la via 143 o el 151. Sembla que no fou fàcil per aquells que van optar per arribar al més alt nivell, i d’això donaren testimoni diferents ponents com Vicent Franch, Lluís Aguiló, Josep Guia, etc.
Rafael Roca, Pilar Hernando i Ramon Aznar, prestigiosos professors/res de la Universitat de València, des del camp de la investigació o el polític, parlaren del clima valencianista i de com anaren confeccionant-se els diferents avantprojectes d’estatut.
Quant a les particularitats d’alguns pobles en el conjunt del continent europeu, donaren la seva opinió referent a la personalitat nacional de cadascú altres ponents. En aquest cas foren especialistes de diferents llocs, com ara catalans, de Bretanya, del País de Gales, de la Vall d’Aosta o de Friül, que anaren a càrrec d’Aureli Argemí, Yann Choucq, Net Thomas, Guido Corliono o Gugliemo Cevolin, respectivament. Tots membres acreditats en drets humans o reputats professors universitaris als seus respectius pobles. Tots ells coincidiren en aspectes jacobins paral·lels que en algun moment s’han enfrontat.
Hi hagué altres ponències de professors com la de Ferran Archiles, José Miguel Santacreu, Ximo Garcia Roca i els professors i exconsellers Joan Romero i Ximo Azagra, a més de molts altres que es faria llarg nomenar perquè foren més de 40. Tots analitzaren el procés de manera exhaustiva des de diferents sensibilitats. Finalitzà el congrés amb una ponència magistral del professor i escriptor José Luis Villacañas.
Va presidir el Congrés l’alcalde de Morella, Rhamsés Ripollés, i va ser obert per Enric Morera, president de les Corts Valencianes. Havia d’haver sigut clos pel molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, tot i que finalment va excusar la seva presencia. Personalment pense que moltes vegades els polítics no saben aprofitar l’aparador que se’ls oferix.
La celebració del Congrés fou una idea d’Alfons Llorenç Gadea, que també es va encarregar de connectar en tots els participants a més d’assegurar el patrocini de l’Administració i diferents entitats per cobrir les despeses. Alfons Llorenç no sé si és «un hombre de trato suave, sin aristas», com diu el professor Villacañas, però sí que sé que domina aquests esdeveniments perfectament i sap quins botons prémer per aconseguir-ho. Això mateix ho feren constar la majoria dels ponents.
Tant de bo periòdicament es reuniren intel·lectuals, politòlegs i especialistes en historiografia i sociologia per fer una assenyada anàlisi com el que s’ha fet del procés autonòmic valencià. Podríem deixar-ho obert per a altres temes com l’Educació, la Sanitat, etc. Pense que és la classe governant la que més interessada havia d’estar en aquesta anàlisi per tal d’agafar idees i no perdre el nord.
