Quan s’ha llegit molt i s’ha escrit molt sobre el que s’ha llegit, ve un moment biogràfic indeclinable en què comences a trobar insubstancials o desproveïdes d’interés bona cosa de les novetats amb què les editorials van inundant periòdicament el mercat. Aquest punt d’inflexió és poc confortable, però també una mica alleujador. Anheles, això sí, trobar un títol que no et caiga de les mans a la pàgina 34, que no et faça pensar que, fora dels clàssics, ja no queda res interessant sota el sol. Aquesta oportunitat es té ja rarament. Un d’aquests moments joiosos ha estat la lectura de Dues a tres pintes més tard, de Ferran Archilés (Edicions del Bullent).
Coneixia Archilés per la seua faceta d’historiador. Ocupar-se del pensament de Joan Fuster i fer-ho sense apriorismes i sense comptar amb la benedicció dels qui creuen posseir-ne en exclusiva la memòria i el llegat li va causar alguna incomprensió més o menys notòria. És una sensació que em resulta familiar: el meu assaig L’única passió noble també va provocar la ira maldestra d’alguna mecanògrafa esglaiadissa (d’aquestes que es creuen escriptores), militant d’una ortodòxia de què el propi Fuster se n’haguera rist a bastament. Però els morts, òbviament, ja no poden dir la seua.
Archilés ha escrit un dietari. Per què un home es posa davant d’una pàgina en blanc com qui es posa davant un espill continua semblant-me un misteri, tot i haver dedicat alguns títols al gènere. Archilés era un xaval del raval de Sant Fèlix, a Castelló de la Plana, que als 18 anys, exaltat per la lectura del Diari de Fuster, va voler imitar-lo. Però el Diari de Fuster, això és evident, és un fals diari: és una astuta maniobra, prolongada en el temps i en l’espai, d’ocultació del seu jo, de matar i soterrar tot indici d’autobiografia possible. El projecte d’Archilés, doncs, va quedar desat en un calaix. Vint anys després, al bell mig d’una pavorosa crisi econòmica –i moral–, el va reprendre. El resultat és Dues o tres pintes més tard.
Archilés no només ha llegit amb profit Joan Fuster (fins i tot les seues pàgines més desaprofitades). També ha llegit Josep Pla. Conjuminar Fuster i Pla continua sent, al capdavall, una operació molt sensata: és com aplegar un cervell prodigiós amb un cos atent a totes les sensualitats ambientals. El dietari d’Archilés recorda molt –per l’actitud, per l’estil, per la disposició– al millor Fuster però té les vetes planianes que li proporcionen el sabor més adequat. A més, Archilés és un poeta frustrat, i això s’adverteix en metàfores sorpresives, d’una rara densitat, sobretot davant els fenòmens naturals: “Mire el cel blau, blau d’una intensitat de llàgrima”; “El vent és càlid i suau, com una mà antiga, recordada”; “la pluja esdevenia ràpidament una forma d’absència”.
Si cada dietari que s’escriu porta al seu interior una teoria del dietari, això és especialment cert en aquest cas. El dietarista ha de conformar-se a ser un lector, no un autor de la vida. Aquesta posició subalterna (Fuster, clar) no cal que siga un impediment, però; potser és un avantatge. Archilés és un lector professional. Per a escriure el seu llibre, n’ha hagut de llegit centenars, potser milers. Però també ha llegit quadres, músiques, fins i tot ciutats (especialment ciutats). De tot això deixa constància en aquestes pàgines. És un observador atentíssim, molt acurat. Així i tot, quan torna de Londres (ell és més anglòfil que francòfil), anota: “Res no ens crida l’atenció. No sabem veure”, un detall de falsa modèstia realment entendridor.
Un aspecte que em crida l’atenció de la seua obra és que no és el dietari d’un historiador. M’explique: l’historiador s’ocupa de la memòria pública (en realitat, com diu l’autor, no és res més que “un mal profeta”), però el dietarista s’arbora en un compromís entre la memòria privada i la imaginació. El naufragi hauria estat comprensible, però Archilés s’hi salva. No tenia l’obligació de reeixir-hi literàriament i, tanmateix, s’hi revela com un bon escriptor. La seua és una obra feta des de la sensibilitat i la intel·ligència. Per tant, ha d’esperar passar sense pena ni glòria, que és la medecina que el poble valencià administra als seus intel·lectuals més autènticament brillants.
Diguem-ho clar: el valencià no se sent còmode davant la intel·ligència. Primer en sospita; després se’n riu; finalment en fa paròdia. El resultat és la catàstrofe que ens fa sotsobrar perennement com a país. Un tipus com Archilés ha d’esperar que la seua obra siga collida amb commiseració i una poderosa sordina: no se n’ocuparan als principals mitjans de comunicació, en vendrà quatre exemplars i tal dia farà un any de la seua aparició. Després…
Però Archilés tindrà una cosa que no li podrà llevar mai ningú: la satisfacció (noucentista i intemporal) de l’obra ben feta. I una frase, esclatant enmig d’un paràgraf: “No pot haver llibertat sense memòria”. Per això els dietaristes –i els historiadors!– ens són d’aquesta mena: totalment i absolutament imprescindibles.
