Aquest matí en què la pluja interpreta una deliciosa partitura per a instruments de percussió, he intentat deixar que el pensament dirigira la meua ploma pels camins de la memòria. Tornar a agafar de la mà el xiquet que vaig ser i, amb les botes katiusques, eixir al carrer a xafar bassals. La pluja em convidava a sentir-la caure, però no he pogut acceptar la seua invitació.
Aquestes darreres setmanes he patit una sobredosi d’informació. No he pogut controlar la meua avidesa per saber qui, quan, com i el perquè de certes coses que passen no només ací sinó a la resta del món. I m’he trobat en algun moment encarant-me amb la pantalla de la televisió faltant al ninot de torn, tal com ho feia anys enrere el meu sogre. El tio Pedro insultava Felipe González cada vegada que apareixia en els noticiaris i després, en arribar les eleccions, el tornava a votar amb la fidelitat d’un gos. Jo soc d’una altra manera.
No em deixa de sorprendre la quantitat de psicòpates d’arreu del món que es dediquen a la política. Trobe que, com més malalts estan, més quotes de poder arriben a obtindre. Hi ha com, a Corea del Nord o Síria, nissagues familiars de psicòpates que han aconseguit deixar en herència el poder als seus fills. Hi ha qui els seguix amb fidelitat religiosa.
Pense ara en el poble kurd i en el malànima d’Erdogan convertit en el seu botxí. Aquest home hauria d’estar assegut davant del tribunal de l’Haia acusat de crims contra la humanitat, com haurien d’haver estat processats en el seu moment alguns dels seus predecessors pel genocidi armeni.
Hi ha partits amb líders joves, físicament ben construïts i amb cara d’àngel però amb un discurs dur i terrible. Una contraposició perfectament estudiada per a fer més digerible l’autoritarisme, el supremacisme, el feixisme. Un discurs que pareix originar-se en frustracions i traumes personals que projecten contra el diferent, contra el dissident.
En aquest país hi ha molta gent que pensa amb les glàndules anals. Cada idea que té apareix impresa amb la sentor pròpia d’una porcatera. Hi ha qui crea i nodrix amb els pressupostos públics fundacions que no són més que quadres on s’apessebren rucs i ruques, que opinen en els mitjans llançant coces a dreta i a esquerra.
La mediocritat és infinita i és terrible quan pretén abastar lideratges que no sap exercir. Els ciutadans paguem molt car el sou de gent que és incapaç d’asseure’s en una taula i solucionar problemes. Individus encantats d’haver-se conegut que agreugen els problemes en benefici propi. Ens volen dividits i enfrontats, i hi ha una part de la ciutadania que s’instal·la molt a gust en la trinxera disposada a qualsevol cosa.
Aquest matí la pluja, almenys en el meu poble, ha decidit contradir Raimon i demostrar que sap ploure.
