Zaén ben Mardanīx fou el darrer sobirà d’aquella València altiva que parlava algaravia i professava la fe de Mahoma. En 1238 aquella Valencia de grans poetes que cantaren les excel·lències de terra tan benigna desaparegué, però no del tot. El rei cristià conqueridor, Jaime I de catalans i aragonesos, es reservà per a ell la propietat d’un alfòndec, mena d’hostal de viatgers i alhora magatzem per als mercaders de pas per la ciutat, situat on hui està la plaça de Sant Jaume, aleshores extramurs, i cedí les cases contigües a aquells muslims valencians que desitjassen romandre a la nova València; havia nascut el «vicus sarracenorum» o moreria.
Ai València! «Sempre vas ser noblesa, alegria i conhort en què tots els musulmans s’esplaiaven i tenien plaer. I si Déu vol que tot en tu s’espatle serà pels teus grans pecats i pels grans atreviments de la teua supèrbia». València caigué en mans dels castellans del Cid, l’infaust mes de maig de 1094, i així la plorava el poeta al-Waqqaxī. La València alegre, desinhibida i feliç desapareixia a mans de la brutalitat d’aquells que, temps a vindre, s’atorgarien, per la gràcia de Déu, la unidad de destino en lo universal. València, però, reeixí d’aquest primer embat. València, finalment, mai no seria castellana. Mai? Pot ser exagere a dia de hui, amb tant de castellanot instal·lat i vomitant mala bava carpetovetònica per tots els racons del país. Ara, vegeu!, ens amenacen amb l’extrema dreta que ve, el fantasma del feixisme, que, segons paraules del líder del carpetovetonisme d’esquerres —el de Podemos— l’han despertat —vatua!— els que pretenem, que dret humà és, ser respectats per allò que som i alhora ser respectats per no ser allò que no som. I dit això, ai València!, clamava Ibn Khafāja, «la mà de la dissort grava hui sobre les teues portes: tu no ets tu i les teues cases no són cases»; que no ho seran, que mai València no serà València mentre l’estigma blavós del deshonor poble els seus balcons.
La petja de la València andalusí
La València que trobà Jaume I era una ciutat que encara conservava les sòlides muralles que manà construir al segle XI el príncep ‘Abd al-‘Azīz, nét del poderós Almansor. La crisi del califat omeia arran de la guerra civil o fitna que esclatà en 1009, provocà un any després la independència de València del poder central de Còrdova. A València, dos esclaus al servei dels amirides (el clan d’Almansor), Mubārak i Muthaffar, es feren amb el poder, que mantingueren fins a l’abril de 1021, data en què fou entronitzat a València ‘Abd al-‘Azīz ibn ‘Abd ar-Rahmān ibn Muhammad ibn Abī ‘Āmir, que governà la capital del Guadalaviar fins a gener de 1061. Amb la crisi del califat a tot Alandalús aparegueren reialmes que, sobre el paper, es declaraven part d’un poder califal superior. El problema era que no es posaven d’acord a quin califa acceptar i així, de fet, Alandalús es descompongué en una multitud de estats de taifa (o sia, de «partit», que és el que vol dir la veu tā’ifa en àrab). A despit de les tesis unionistes, que sempre pretenen un centre servit per les perifèries, fou una etapa esplendorosa per a la cultura andalusí. No hi havia un centre sinó molts. A les terres valencianes s’estenia la taifa de Tortosa al nord, les taifes de València i Alpont al centre, i al sud la gran taifa de Dénia que s’estenia fins a les Illes Balears. Ja us ho dic, fou un moment d’eclosió cultural i també de bonança econòmica. Vegeu: cada territori arreplegava els seus impostos i se’ls gastava en si mateix. Perfecte: valencians i deniencs arreplegaven per a ells i d’això la prosperitat de tots dos territoris, emporis econòmics que competien fins i tot en glamour. Més a l’interior, a Alpont (els Serrans), els Banū Qāsim crearen un regne que també brillà en el conreu de les lletres àrabs. Podien pagar cultura de primera divisió i la tenien. En fi, no hi havia cap secret, arreplegaven els seus impostos i el país era xauxa. Imagineu-vos què haguérem fet i què podríem fer ara els valencians si disposàssem dels diners que l’administració espanyola, capital Madrid, ens furta any rere any des de l’any 1707.
‘Abd al-‘Azīz, doncs, destinà els diners del fisc valencià a bastir les poderoses muralles que, segons el geògraf al-‘Udhrī, feren de València la ciutat més segura de tot Alandalús; muralles que, en algun cas, han romàs fins hui, com la torre conservada al solar de l’antic Hostal de l’Àngel (plaça de l’Àngel). Príncep d’un territori ric, ‘Abd al-Azīz aixecà extramurs una al-munya o finca d’esbarjo de gran bellesa i sumptuositat. Digué d’ella el poeta sevillà Al-Fath ibn Khaqan: «Al seu centre hi havia un pavelló, amb portes que s’obrien sobre un hort travessat per un rierol lluent com la fulla d’una espasa, i semblant a una serp que s’hi esmunyia. Aquell cobricel, envoltat d’arbres frondosos, semblava la perla d’una novençana».
La moreria
A la confluència del carrer Cavallers amb el carrer de Salines s’aixecava una de las set portes de la urbs, la porta de la Colobra o Bāb al-Hanax, més endavant dita de la Moreria, perquè permetia l’accés al clos reservat als musulmans des de la ciutat cristiana. La moreria era una ciutat dins d’una altra; espai per als andalusins vençuts que Jaume I reconegué i que gaudí d’autonomia administrativa durant tota l’edat mitjana. Hui només en resta els vestigis i el record d’allò que fou en el passat, com observem si passegem pel carrer de Salines. El carrer de Baix encara discorre per allò que en el passat fóra el traçat del mur defensiu d’aquella València que sentia la veu del muetzí cridant els fidels a la oració. La moreria, situada de bell antuvi extramurs, es fortificà i en l’any 1400 calgué foradar la muralla per a connectar directament la moreria amb la ciutat. Encara ha romàs un rastre d’aquell antic vial al portal de la Valldigna, al carrer homònim, un de eixos racons de sabor històric que apel·len a la remembrança d’un temps que ja ha passat.
A mitjan segle XIV el desenvolupament urbà de València obligà a la construcció d’una nova muralla, iniciada en 1356. La vella, la del príncep amírida ‘Abd al-‘Azīz, restà intramurs i, amb el pas del temps, s’integrà amb les cases que creixien al seu voltant. Part d’allò que fou aquella fortificació que meravellà a al-‘Udhrī, que seguia per tot l’actual carrer de Baix fins a la porta de Serrans, aleshores Bāb al-Qantara (porta del Pont), encara pot ser admirada a prop de la plaça de l’Àngel, amb una torre inclosa, vestigi de la ciutat que contemplà la host del Cid i més tard l’exèrcit de Jaume I.
La moreria fou un espai singular de la València baix medieval, que se estenia des de la plaça de Mossèn Sorell fins a la plaça del Tossal, petita elevació que ha llegat el seu nom a la València de hui. La moreria tenia un carrer Major (ax-Xaria‘ al-Kabīr), que és l’actual carrer de Sant Miquel, el qual vertebrava tot l’espai urbà del barri. L’edifici principal era la seua mesquita aljama, lloc d’oració però també el centre social i polític de la comunitat. Després de la conversió forçosa dels musulmans valencians en els albors del segle XVI, la mesquita es convertí en l’església de Sant Miquel. Al carrer major se situava també el forn de pa i la carnisseria, mentre que els banys, imprescindibles per a la vida comunitària musulmana, se situaven entre la plaça de Vicent Iborra i el carrer Corona. Entre els banys (al-hammām) i el carrer major s’estenia un entramat de carrerons i atzucacs fins al carrer Pinzón.
La fi de la moreria
L’1 de juny de 1455 un grup de xicots habitants de la moreria, «moros», es negà a fer la reverència a la processó que celebrava l’adveniment del valencià i bisbe de València Alfons de Borja com el papa Calixt III. Això no agradà al populatxo, esperonat per clergues perversos i busca-raons. Una multitud es congregà davant les portes de la moreria, a la porta de la Colobra del carrer Salines i al porta de la Valldigna, al crit de «facen-se cristians los moros o muiren!». Ja tenim l’avalot muntat. Els oficials reials, de moment, aconseguiren controlar la situació, malgrat les pedrades que rebien de la plebs. Però a mitjanit, quan la guàrdia es relaxà, uns quants exaltats pogueren entrar al recinte sarraí i obrir les portes. Afortunadament, alertada la major port de la població de la moreria, aconseguí escapar a temps. Però hi romangué algun ressagat, que es convertí en el blanc de la fúria dels exaltats. Quatre «moros» foren linxats sense compassió. Els culpables de l’avalot foren detinguts i castigats, però la moreria restà tocada de mort a partir d’aleshores. En 1521 els agermanats convertiren la mesquita en església i amb la despoblació del lloc començà la demolició de moltes de les cases. A la plaça de Mossèn Sorell, al límit nord-est de la moreria, aquest noble valencià construí el seu palau, d’estil gòtic flamíger, una meravella que, desgraciadament, perdérem els valencians per sempre per la desídia i mala bava d’aquells governants que cap valor li donen al nostre passat. Fou demolit en 1877.
Espai urbà singular, la moreria valenciana arribà a albergar a una rica comunitat de mercaders, on destacaven famílies com els Xupió i els Ripoll, relacionades amb la reialesa i àdhuc, com en el cas dels Ripoll, amb algun membre de la família, Mahommad (la forma dialectal de Muhammad) Ripoll, que arribà a ser ambaixador del rei Alfons –III de València– «el Magnànim» a la cort del soldà mameluc d’Egipte.
Un lloc, doncs, significatiu de la vella València, que ens retrotrau a un altre temps, quan el Regne dels valencians era lliure, i que mereix ser passejat amb tranquil·litat. Aneu des de la plaça de l’Àngel (l’antiga muralla) fins al portal de la Valldigna i després deambuleu a l’espai entre el carrer de Baix i el carrer Pinzón. Hi sereu on era la moreria. Us desitge, si heu llegit aquest article i decidiu fer l’escapada, que gaudiu de l’experiència, sempre agradable, de retrobar-se amb la història pròpia, la del país, la dels valencians.
