Cada cert temps, l’espanyolisme, el caspós sobretot però també el que va de «progre», vibra a l’uníson amb la sempiterna reclamació de Gibraltar. Obliden —a dretcient, és clar!— que Espanya cedí als britànics Gibraltar, i també Menorca, en compensació per deixar-los fer, als espanyols, el que els vinguera en gana amb els territoris de la Corona catalanoaragonesa. I ja sabeu què succeí després: si Gran Bretanya colonitzà Gibraltar, el mateix féu i encara fa l’Espanya borbònica amb els Països Catalans, convertits, per dret de conquesta, en espanyols. Els catalans, inclosos els valencians òbviament, participaren en la conquesta de Gibraltar en 1704, fet que ha romàs reflectit a la toponímia del lloc: la badia dels Catalans. Prengueren el Penyal en nom del seu rei, Carles III, amb l’ajut de britànics i holandesos. Aquella guerra, però, fou nefasta per a la nació d’or i gules. Quan la Gran Bretanya, aliada dels catalans, escampà el poll, tot s’acabà. Els catalans foren sotmesos a Espanya, però els espanyols pagaren la deserció d’Anglaterra amb l’illa de Menorca i Gibraltar.
La denominació de Memòries històriques per a la secció que cada diumenge troba el lector en aquest diari no és debades. Quan vaig iniciar aquest periple historiogràfic a les pàgines de DIARI LA VEU —aquesta és la «memòria» que fa el número seixanta— ja m’hi referia al noble procedir de desvetlar una memòria amagada als valencians, la memòria d’una singularitat històrica negada, desvetlar la memòria d’un poble maltractat, obligat a postrar-se als amos que, per dret de conquesta, l’imposaren la condició de poble muelle (com el definí l’espanyolíssim comte-duc d’Olivares), submís i menfotista. Recuperar la memòria històrica és condició sine qua non per a deixar de ser la Comunitat de putxinel·lis, subalterna i mansueta, en què Espanya ha convertit el que en el passat fou pàtria de valents almogàvers, reis que no permetien que cap peix gosàs anar per la mar sense el seu senyal d’or i gules, i fins i tot papes que han marcat la història de Roma i de l’Església. El bo d’Estellés, el poeta, deia que «allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble»; i ell mateix assumia la veu d’aqueix poble en una de les pàgines més brillants del seu Llibre de meravelles. Quina raó tenia! Vaja, i té. I per a ser poble, honestament poble, hem de rescatar de les tenebres de l’oblit la nostra memòria col·lectiva, la que ens singularitza i ens rescata de la solució final, l’anorreament definitiu, a la qual ens espenten les hordes dels «lladres» que entraren per Almansa.
Sense assumir la història, vegeu!, a «ofrendar nuevas glorias a España» per l’eternitat i en marxa triomfal. Quin suplici! No serà així, però, si no volem. Si no volem de debò i que no passe com recentment ha passat amb el quadre exhibit a l’entrada de les Corts regionals. Resulta que l’espanyolada autòctona s’ha emprenyat com una mona pel rètol explicatiu del quadre que Felip V encomanà a Bonaventura Ligli en 1709. Un quadre de la batalla d’Almansa, batalla on, com tothom sap, s’originà la dissort dels valencians que encara hui patim, amb un rètol que al·ludeix a l’enfrontament entre «valencians» i «espanyols». La Bonig, la pepera, quan s’adonà del retolet agafà un batistot de collons de Mico: què és això de «valencians» contra «espanyols»? També s’enfurisma el seu palafrener Jorge Bellver. Fins i tot ha intervingut en la polèmica el propietari de l’obra, el madrileny Museo del Prado, que ha comminat —vatua!— a corregir el retolet per a no entrar en «interpretacions polítiques». Al final de la pel·lícula, punyetes!, el Morera i companyia s’han escagassat i, doncs, baixada de pantalons com la copa d’un pi: les Corts canviaran l’explicació del quadre de la batalla d’Almansa per a no confrontar «valencians» i «espanyols». Ei! I què punyetes pensen que feien a Almansa, i a Aiora, i a Xàtiva, donar-se besadetes? Com a resultat de tot plegat, el pepero Bellver (és el paio que deia que el valencià venia directament de l’ibèric) s’ha emocionat i ha volgut reblar el clau: l’enfrontament entre valencians i espanyols «no té res a veure ni amb la realitat històrica d’Espanya ni amb la realitat històrica de la nostra terra». Ep! Ell mateix fa la dislocació, «ni d’Espanya» ni de «la nostra terra». Efectivament, són subjectes diferents i, encara que al Bellver, la Bonig, o la Sánchez eixa de Ciudadanos els pique, han estat històricament enfrontats. Les picabaralles entre valencians i castellans (espanyols) sovintejaren al llarg de l’estiradíssima frontera del nostre antic Regne amb Castella (Espanya) durant tota l’edat mitjana i també quan valencians i castellans compartiren el mateix rei, que no el mateix estat, durant els segles XVI i XVII. L’Alt Vinalopó i la disputa dels Alforins, que deixà Cabdet desconnectada territorialment del Regne, seria un bon exemple. La dita valenciana és prou clara: «de ponent, ni vent ni gent».
El PP és un partit franquista, fundat per un franquista de mena, el ministre franquista Manuel Fraga Iribarne, i, doncs, no li demanem la lluna en un cove a aquesta gent. Fan el que els toca, el borinot, sí, però, en definitiva, el que els toca, espanyolejar fins a l’eretisme. Una altra cosa és que bramen i se n’isquen amb la seua. Xe, els amos! Que si Comunitat i els altres a callar, que si «no mos fareu catalans» i els altres a dissimular, que si senyera empastifada de blau i la resta a tocar-se els barrufets, que si pets i que si rots. I així, sense solució de continuïtat, el PP lladra i la resta a callar i a atorgar, inclosos els que tan alegrement se’n diuen «del canvi», que fa temps que perderen els pantalons i fins i tot les bragues, els tangues i els calçotets. Ei, i per a quan el tan reclamat i necessari requisit lingüístic?
Gibraltar
I mentre ací discuteixen si els «espanyols» del quadre de Ligli donen besadetes o fan pessigolles als «valencians», als espanyols, als de debò, els ha de tornar a eixir al cul el gra de Gibraltar. La Gran Bretanya, la propietària de la Roca, diu que se’n va de la Unió Europea, això que diuen el brexit, i se’n va de debò, amb consulta en referèndum —això que tant espanta els espanyols— i per no tornar-hi. En març seran fora. L’eixida és negociada amb la UE i, vaja!, sembla que hi ha un acord, un acord GB-UE, però que es passa la reclamació espanyola de Gibraltar pels dídims i això malgrat l’obstinació del Regne d’Espanya, que ha fet mans i mànigues perquè s’hi parlàs i pintar alguna cosa en unes negociacions en què per enèsima vegada la diplomàcia espanyola ha demostrat quant de seriosament se la prenen a Europa. En capsigranys com el Borrell, ja em direu! Gibraltar continuarà sent el que és, malgrat el brexit, perquè als seus habitants els fa feredat —literalment els esgarrifa— qualsevol possibilitat, per molt mínima que siga, de pertànyer a Espanya. En definitiva, com digué un dia de 1876 el superpolític conservador espanyol Antonio Cánovas del Castillo, «son españoles los que no pueden ser otra cosa». Vet ací l’essència de l’espanyolitat definida de forma senzilla i magistral, i dita per un espanyol de veres, dels de mando en plaza, no un moniato de províncies apardalat. Els gibraltarenys —vegeu!— si que poden triar i majoritàriament, en 1967, de manera quasi unànime, digueren en referèndum no a Espanya. El Caudillo dels espanyols, dictador i mestre inspirador de peperos, neofalangistes de Ciudadanos i fauna espanyolista diversa, s’empipà, com el Rajoy en el referèndum de l’1 d’octubre, i els tancà la reixa —la frontera— als gibraltarenys, però no gosà enviar-los els piolins «a por ellos, oé» a apallissar-los. Espanya és així: molt fatxenda, però amb els dèbils, els que no tenim exercit que ens defense i els hi torne les bastonades, que ja veieu que la cosa canvia quan al davant tenen un rival que els pot fer pupa, s’escagassen.
Gibraltar, el penyal i la ciutat que hi ha als seus peus, fou cedit pel Rei Catòlic (Espanya era aleshores oficialment la Monarquia Catòlica) a la reina Anna de la Gran Bretanya i Irlanda i els seus successors pel tractat signat a Utrecht el 13 de juliol de 1713, que posava fi a la intervenció britànica a la Guerra de Successió a la Monarquia Catòlica, la mateixa guerra en què els espanyols acabaren amb els furs i constitucions, la sobirania institucional, dels Països Catalans. El nou rei Borbó d’Espanya li cedí a la monarquia britànica «la plena i sencera propietat de la ciutat i castells de Gibraltar, juntament amb el seu port, defenses i fortaleses que li pertanyen, donant aquesta propietat absolutament perquè la tinga i gaudisca amb tot dret i per sempre, sense cap excepció ni impediment». Ja veieu: cessió de la sobirania completa. També li cedí l’illa de Menorca, la qual aconseguí evitar així l’espanyolització fins a 1802. Des de 1713 Gibraltar es convertí en la Town and Garrison of Gibraltar in the Kingdom of Spain (Ciutat i Guarnició de Gibraltar al Regne d’Espanya) i així continuà sent-ho fins a 1830 en què es convertí en la British Crown Colony of Gibraltar (Colònia de la Corona Britànica de Gibraltar).
La Guerra de Successió
Gibraltar fou conquerida per la flota angloneerlandesa comandada per l’almirall George Rooke en 1704, durant la Guerra de Successió a la corona Catòlica (Castella, Corona catalanoaragonesa, Nàpols, Sícília, Sardenya, Països Baixos, Amèrica, etc.). El testament sorpresa del Rei Catòlic Carles II d’Habsburg havia sorprès i descol·locat tothom a Europa. Com era possible que un Habsburg, per molt tocat de l’ala —que ho estava— que estiguera, cedira tots els seus reialmes a l’arxienemiga casa de Borbó regnant a França? Algú s’havia begut l’enteniment a Madrid, capital de la monarquia, i no precisament el rei, que d’enteniment, el pobre desgraciat, en tenia ben poc. Atenció!: la llotja del Bernabeu d’aleshores, on es couen totes les martingales. El Florentino de l’època era el cardenal i arquebisbe de Toledo Luis Manuel Fernández de Portocarrero, capitost de la camarilla castellanista que envoltava aquell rei que estava com un llum, que no debades li deien «l’Encisat». Ell —ell!— fou qui decidí que el tron de la Monarquia Catòlica anàs a parar a un Borbó, el nét de Lluís XIV, i maniobrà perquè així fóra. Bé, el tio pretenia fitxar un galàctic que li proporcionàs poder i influència: Felip d’Anjou. Qui millor que un Borbó francesot, enemic tradicional dels «espanyols», que si fóra rei li deuria la corona a ell? L’espanyolisme militant, que ha bastit un relat històric per a justificar la irrupció dels Borbons a la Monarquia Catòlica, arriba a elevar Portocarrero quasi als altars: ¡lo hizo por España! I, vaja!, que tampoc no falte: ¡para joder a los catalanes! Florentino, fitxa Mbappé! —clamaven els Pedrerol de l’època. I, és clar, anaren a buscar-lo a París, com ara. Imagineu-vos la cara de pòquer que se’ls quedà a les institucions del Principat, tan apardalades com la directiva del Barça de hui, en saber dels tripijocs «madridistes». Ep! Que vol ser rei el nét de qui bombardejà amb acarnissament i fúria Barcelona en 1697. Ah! I que també bombardejà Alacant en 1691, que la convertí en runes. Als valencians també els tocava les castanyes un Borbó com a rei. De moment, tothom apollardat, el Felip d’Anjou entrà a Madrid el 18 de febrer de 1701. Era un noi de díhuit anys a qui, val a dir-ho, la política l’importava un rave. No era pas el crack, príncep top, que s’esperaven els espanyols. L’1 de novembre havia mort l’embadocat Carles II i ell, per obra i gràcia del seu avi i també de l’intrigant Portocarrero s’havia convertit en rei «d’Espanya».
I ja tenim l’embolic armat. Els catalans del Principat no volien veure un rei francès ni en pintura. No obstant això —ostres la matraca del procés—, feren el paperot. A la tardor de 1701 se celebraren corts a Barcelona i el nou rei, per guanyar-se’ls, fins i tot els prometé que dos navilis catalans podrien comerciar amb Amèrica. Ostres, ploren i mamen! Els CiU d’aleshores es delien de gust. Als valencians, però, no res. El tio Felip ni s’acostà a València per saludar. La guerra esclatà a Europa, perquè l’Imperi (Àustria) no estava disposat a consentir l’entronització d’un Borbó en uns territoris tradicionalment controlats pels Habsburg, als neerlandesos tampoc els feia gràcia i menys als anglesos. L’Imperi, les Províncies Unides i Anglaterra signaren el 7 de setembre de 1701 el tractat de la Haia, que, d’antuvi, reconeixia Felip d’Anjou com a rei de la Monarquia Catòlica estrictament en els territoris ibèrics, no a la resta de possessions europees, que se’ls repartiren. Aviat, però, l’Imperi insistí a fer rei l’arxiduc Carles d’Àustria i, a més a més, els portuguesos s’afegiren a la coalició antiborbònica en 1703.
La conquesta de Gibraltar
Els aliats confiaven en un aixecament a favor de l’arxiduc Carles a Andalusia que mai no es produí. Així que, a l’estiu de 1702, una flota angloneerlandesa, comandada per l’almirall George Rooke atacà la badia de Cadis. Saquejà Rota i el Puerto de Santa María, però no pogué prendre Cadis. Entre els expedicionaris era el valencià i major general de l’exèrcit imperial Joan Baptista Basset i Ramos, que acompanyava al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt. Els andalusos, però, no s’uniren a la causa austriacista, malgrat els esforços de l’almirall de Castella Juan Tomás Enríquez de Cabrera. La mateixa flota atacà el comboi d’Índies que recalà a Vigo en octubre. Els galions que portaven els tresors, escortats per vaixells francesos, foren enfonsats, però, prèviament, s’havia aconseguit descarregar la preciosa càrrega.
La flota hivernà a Lisboa abans d’iniciar un altre moviment, ara amb la intenció d’aixecar el Regne de València i el Principat de Catalunya contra els Borbons. El 9 de maig de 1704, una altra vegada sota el comandament de George Roole, salpa de la capital portuguesa un estol de quaranta-cinc vaixells anglesos i setze de neerlandesos. La flota tenia com a objectiu la ciutat provençal de Toló per a col·laborar en l’escomesa que el duc de Savoia, aliat dels austriacistes, feia contra França, i de pas fer aturades al llarg de la costa dels Països Catalans per a fer prosèlits a la causa. D’aquí l’embarcament del príncep Georg von Hessen-Darmstadt, un vell conegut dels catalans, car havia estat virrei del Principat de Catalunya fins a l’arribada al poder del rei Borbó. Sempre al seu costat, el seu col·laborador valencià Basset, amb ordres precises per a contactar amb els naturals del país.
El 12 de maig la flota aliada passa davant de Gibraltar, però no s’hi aturà, i el 21 ancorà davant Altea. Basset hi baixà a terra i féu els primers contactes. Tornà a embarcar-se i la flota arribà a Barcelona el 27. El príncep de Hessen-Darmstadt intentà parlamentar amb els Comuns (les institucions del Principat, així dites, que no pas cap partit d’inspiració podemita), però fou debades, el virrei borbònic ho impedí. Era virrei el castellanot Francisco Antonio Fernández de Velasco. No obstant això, els anglesos aconseguiren establir contacte amb els més ferms partidaris de la causa austriacista, els anomenats «vigatans», compromesos en la defensa de les llibertats de Catalunya, que amb el rei d’origen francès veien seriosament amenaçades. La resposta dels Comuns al príncep alemany fou ambigua: «sempre havien estat lleials i servidors al seu rei». Però, qui era el rei? Barcelona estava disposada a acceptar Carles III com a rei, sí, però volia garanties: un exèrcit en condicions per a fer front a francesos i espanyols. Els aliats es retiraren de Barcelona, tornaren als vaixells i marxaren. A l’exèrcit s’afegiren dues companyies de catalans i un gran nombre d’embarcacions. A Altea, on de nou recalà la flota el 17 de juny, desembarcà el nebot de Basset, el capità Mauro Ríos, amb la missió d’iniciar les operacions de guerrilla. La guerra, doncs, començava al Regne de València. La flota continua el seu camí cap a l’Estret. El 17 de juliol, a prop de Tetuan, a la nau capitana, la Royal Catherine, se celebrà consell de guerra: i ara què cal fer? Davant la impossibilitat de disposar d’un exèrcit de terra que donàs suport a l’estol, el comandament desestimà escometre una altra vegada Cadis. Ara bé: Gibraltar era un possible objectiu, ambicionat pels catalans, que pretenien convertir-lo en un futur en base per als seus viatges a Amèrica. El nou rei, Carles III, prometia acabar amb el monopoli castellà de comerç amb Amèrica. Així que, finalment, Gibraltar, mal defensada per una guarnició que no arribava al centenar d’homes, fou l’objectiu elegit.
El 21 de juliol vint vaixells de la flota aliada, comandats pel contraalmirall anglès George Byng i el seu homòleg neerlandès Van der Dussen, entraren a la badia de Gibraltar. Sobre les tres de la vesprada desembarcaren els mil huit-cents anglesos i neerlandesos comandats pel brigadier Shrimpton i els dos centenars i mig de catalans (catalans estrictes i valencians) a les ordres del príncep de Hessen-Darmstadt i Basset. El 2 d’agost, quan les condicions del vent ho permeteren, la flota bombardejà la plaça, mentre part de la marineria anglesa prenia el moll de la vida. Per a evitar el foc dels seus, el capità Whitaker plantà la bandera anglesa. La població restà assetjada i, l’endemà, davant la impossibilitat de rebre ajut, el governador de Gibraltar, Diego Salinas, capitulà.
Basset i la Catalan Bay
Gibraltar fou conquerida en nom de Carles III, rei de la Monarquia Catòlica i rei, doncs, dels catalans. La flota aliada marxà i Basset restà, per ordre de Hessen-Darmstadt, com a auxiliar del comte de Valdesoto, el catòlic irlandès Henry Nugent, tot i que la majoria del contingent que defensava la plaça era anglès. Des del 3 de setembre Gibraltar fou assetjada pels borbònics, comandats per Francisco del Castillo y Fajardo, marquès de Villadarías. Un exèrcit de quatre mil castellans i tres mil francesos sotmeté a setge la Roca fins a febrer de 1705. Els catalans defensaren l’anomenat Salto del Lobo o del Peregil, a la cara nord del Penyal. Basset dirigí les operacions, estratègicament situat en altura i impedí qualsevol incursió de les tropes de Villadarías. Finalment, el 7 de febrer de 1705, castellans i francesos atacaren la Torre Redonda, que defensava l’istme, però foren rebutjats precisament per Basset i els seus catalans. Després d’aquest fracàs, Villadarías i el francès Tessé, que comandava el contingent gal, decidiren retirar-se. Gibraltar restava en mans, de moment, de Carles III.
Set mesos defensant el Salto del Lobo deixaren petjada a la toponímia, que la cala que hi ha immediatament al costat, on els catalans s’hi establiren, rebé el nom des d’aleshores de badia dels Catalans, en anglès Catalan Bay, hui dia una petita població de pescadors d’origen genovès, vinguts quan Gibraltar es convertí definitivament en colònia britànica. Ep! No importava el lloc territorial exacte de naixença, tots catalans, foren els reclutats a Barcelona o a Altea.
Basset es convertí en el governador efectiu de la plaça, com afirma V. Drinkwater a A history of the late siege of Gibraltar. Ara bé: s’hagué d’enfrontar a la insubordinació dels comandants anglesos que anaven a la seua. No obstant això, la perícia del general valencià, aconseguí la victòria del Salto del Lobo (Wolf’s Leap). I Basset haguera restat a Gibraltar si no fóra perquè el príncep de Hessen-Darmstadt i Carles III el necessitaven en un altre lloc, al Regne de València. Basset renuncià a continuar com a cap de la plaça de Gibraltar i es reintegrà a la flota aliada en 1705. Ara amb l’objectiu de fer triomfar la rebel·lió antiborbònica al País Valencià.
Ja veieu, valencians i espanyols enfrontats. A Gibraltar també. Els del PP i Ciudadanos, fins i tot la blaverada feixista, s’esguellaran les vestidures, però què hi farem! Que bramen! Gibraltar, finalment, es convertí en colònia britànica. No era aqueix, però, el propòsit inicial de Basset, com tampoc era perdre la guerra que convertí el vell Regne fundat per Jaume I en un apèndix de Castella (Espanya). Però, en fi, Gibraltar resta com a testimoni, molt real i actual, d’una guerra en la qual els valencians —els catalans en general— perderen les llibertats, però li deixaren un regalet als espanyols, tan fatxendes ells: suportar, fins a Déu sap quan, els anglesos a Gibraltar.
