Tercera part
— No es comporten bé en públic, eixos joves —va dir Màrius a manera de censura, amb els ulls clavats en ella. El tema dels joves va durar els minuts durant els quals els van poder ataüllar.
— S’estimen, no com tu, que no m’estimes…
Va dir ella però el comentari el va deixar morir perquè sabia que per eixe camí no en trauria cap profit, per això, el va atacar dient de nou:
— Em fas servir per a presumir i per a provocar enveja.
— No digues bestieses —li va contestar ell amb els braços plegats a l’alçada del pit.— I em pregunte sobre l’anell, sí, l’anell que et vaig regalar temps enrere?
Ell va pensar que potser li havia desaparegut de les mans tan de pressa com li va regalar. Vés a saber si l’havia perdut per sempre com d’altres coses que ell o inclús altres homes li devien haver regalat. Com que no li costaven gens de guanyar, semblava que tant se li’n fotia i gosaria dir que sovint alguns objectes que li regalaven prompte se’n cansava o els perdia en algun moment.
— Qui sap si me l’han robat.
Ell es deia que quina necessitat n’hi havia a treure això a la memòria, amb una dona que vivia el moment i no volia ni saber que havia fet ahir; a una dona que presumeix de regals només en els primers moments i que alhora de seguida li relliscava la procedència de qui li havia regalat. Com que la imaginació d’ell corria massa ràpida i no la podia deturar, li va dir:
— Llavors denunciem-ho a la policia.
Atès que la resposta era previsible, ell li ho havia suggerit sense cap convicció.
— Ja n’hi ha prou, tant me fa això. Calla.
Ell devia intentar deixar-ho córrer i d’oblidar-se’n així que va assentir de manera lleu.
Van sortir del parc i van anar a un restaurant. El maître els acompanyà a una taula lliure i els va donar les cartes amb plats de preus bastants elevats. Un cop fetes les comandes ella va dir:
—Ahir vas guanyar a la borsa, veritat?
Continuarà…
