Tot l’any preparant-se per al gran dia, buscant randes, puntes, sanefes, cintes, blondes, boixets, mantellets, imatges, creus, búcars, gerres, llumeners i tota classe d’objectes de decoració per a les que eren com urnes amb un cristall que es tancava amb pany i clau com si fos una vitrina de qualsevol aparador de botiga. També buscava pintures especials per als que estaven en algeps, pintures amb efectes de marbre o de pedra o rústiques o inclús de fusta… Ara semblava que estaven de moda els que lluïen amb una sensació de brillantor com si fos granit o eixos materials nous que es posaven en les bancades de les cuines. Abans s’havia enlluït amb la calç de sempre i eren blanques perquè s’hi pogués dibuixar amb els pinzells paraules, imatges, flors i els que els artistes tingueren al cap. Sempre hi havia de diferents i no es canviaven tots els anys. A vegades les deixaven emblanquinades amb unes inicials i unes dades o amb la maniseta o la rajoleta que es posava a principi. Per a les de terra, també cercava pintures especials i tests per posar al damunt del marbre o la pedra, amb plantes com l’espígol o les violetes que tenien flor del temps. I estaven les capelletes, les que eren com xicotetes casetes que podien ser de ninxos o tindre un fossar sota terra, que es tancaven amb claus que es llegaven de pares a fills, plenes de marbre i pedra, moltes voltes tenien un xicotet taulell que feia d’ara. Algunes tenien portes amb cristalls perquè no es fes malbé l’interior. En altres, les portes o reixes eren de ferro. Últimament també d’alumini o materials nous dels que s’empren per a la intempèrie.
Després calia fer bona provisió del que era un nexe important del dia: les flors. Ara també hi havia molta gent que deixava de banda les naturals per a posar les de “tot l’any” i, en aquest aspecte, la imaginació s’havia desbordat i quasi totes les flors naturals tenien la seua replica en materials com plàstic, ceràmica, goma eva, teixits de tota mena, fulles seques, paper, fins i tot materials com ferro o altres metalls; tot ple d’invencions per a imitar a la natura. Moltes vegades preparava les flors adornades i endreçades en eixos trossets d’esponja que es fiquen dins de jardineres i búcars, enllestides per a col·locar-les en el moment d’arribar.
La neteja també era molt important; tot l’any sofrint les inclemències del temps: pluja, fred, calor, feia que els materials es cremaren, es badaren, es trencaren i es feren malbé. S’hi havia d’anar amb bons productes i bones ferramentes per treballar ràpidament i bé, portar fregalls, líquid per a netejar cristalls, draps i papers que no deixaren borreta, un poalet per a posar aigua, escaletes si estaven en alt, tisores i alicates, molta paciència i molt de gust. Calia llevar tot el que no estiguera bé, netejar amb molta cura i col·locar-ho tot perquè lluís. A voltes es feia en el cap una idea i, quan hi arribaves, no tenia sentit el que s’havia preparat i tocava improvisar i replantejar les coses, sempre amb el temps damunt perquè tot el treball calia fer-ho en poc de temps, en les vespres. Ja feia alguns anys que havia decidit començar per netejar uns quants dies abans i després tornava un altre, ja més a prop del gran dia i anava fent la decoració de cadascú. Era molt important si havia conegut ben bé a la persona perquè era més fàcil. Els pitjors eren eixos que tenia com a obligació i no els hi havia tractat, o aquells altres que als que havia de posar contents eren als familiars que li feien l’encàrrec i als altres que anirien a la missa del “dia gran”, que no era com la que es feia per a les festes de Moros i Cristians, però a la qual també acudia molta gent. Després la gent passejaria tafanejant pel recinte, marmolant dels pocs diners que s’ha gastat en tal o com està de lleig el d’altre en tal, que bonic ho ha deixat un altre en tal, o com està de ben arreglat el d’un altre en tal, o a posar la seua cinta o les seues flors ben situades perquè la gent ho veiés. Vanitats de sempre.
Darrerament tot havia canviat molt, sempre s’ha dit que “tota festa té vespra”, però les vespres de ”El gran dia” s’havien fet més important que no la Festa i passava com allò que es diu dels pelegrinatges a Oviedo: “Quien va a Santiago i no al Salvador, visita al criado y no al Señor”. Tot això feia que se li hagués acumulat la feina; abans la gent ho agraïa amb uns dolcets del temps: espinyonats i ossets de sants, una cistelleta de rovellons dels fruits de la temporada o un bon caporrutxo de castanyes torrades. Ara estaven fent-ho un ofici perquè cada volta més gent deixava en les seues mans el treball, no sols familiars i amics, també coneguts i amics d’uns i altres, gent que se n’anava a la vespra, una festa que havien començat els xiquets en les escoles i ara ja eren els majors els que ho celebraven en festes de carrers, botigues, restaurants, bars, balls, discoteques… Les vespres de “El gran dia” havien passat a tindre nom propi: “Halloween”.
M. Esperanza Esplugues M.
