Molta memòria històrica de boqueta —la convencional— i romanços, però a Alacant, a la plaça més emblemàtica de la ciutat no se li ha restituït el seu nom tradicional, que el té ben feixista, encara que dissimulat. Cap a 1940, els guanyadors de la Guerra, la d’Espanya, li canviaren el nom. La plaça es deia —vegeu!— «de Catalunya» i els falangistes la rebatejaren tot rememorant l’èpica joseantoniana dels seus càntics: «Formaré, junto a mis compañeros / que hacen guardia en los luceros, / impassible el ademán, y están presentes en nuestro afán». I així, la de les mascletades de la tele, «plaza de los Luceros» encara és.
El proppassat diumenge, el numeret del Sr. Luis Barcala, alcalde Pepero de la ciutat d’Alacant per obra i gràcia de la ineptitud de PSOE, Guanyar Alacant i Compromís, era d’esperar. També la rabieta catalanofòbica posturaire de la indivídua síndica de Ciudadanos amb càmeres al davant. El que hagués estat rar és que la presència del president del Parlament principatí Roger Torrent a l’acte de cloenda del congrés La veu del Regne passàs desapercebuda als guardians de les essències rojigualdescas. La setmana passada, com ben bé sap el lector de LA VEU, se celebrà un congrés a València, amb sessió a Morella i cloenda a Alacant, en què historiadors d’arreu tractaren sobre la Generalitat, la d’ahir i la de hui. Congrés barrinat i pagat, val a dir-ho, per a acolorir amb una pàtina de legitimitat històrica la institució actual amb eixe nom, producte de l’estatut descafeïnat de 1982, el dels amigachos Alfonso Guerra (PSOE) i Fernando Abril Martorell (UCD). Ja us vaig parlar d’estos dos pardalots a l’article anterior. Ara bé: hui dia no, però en el passat sí, el Regne de València formava part d’un estat mediterrani que incloïa Sardenya, Sicília i Nàpols, d’aquí la presència dels presidents dels parlaments regionals de Sardenya i Sicília, que garlaren a gust amb el president amfitrió Sr. Morera. Ah! I no podia faltar —ostres que no me n’oblide!— el Sr. Roger Torrent, president del Parlament dels «valencians» del nord del rierol de la Sènia, eixos que volien enviar Espanya a pastar fang amb besadetes i cantant-li l’Amics per sempre, de Los Manolos. Això, òbviament, abans de conèixer els amics piolins de l’«a por ellos, oé», que bé que els demostraren com Espanya estima la València del nord, però amb un tsunami de garrotades, seguida d’empaperaments judicials a dojo, i no amb amorosívols petonets.
En fi, què us diré? Que el Sr. Torrent assistí als Premis Octubre, on sopà a gust, i a l’endemà —el càrrec obliga— s’acostà a Alacant, a l’acte del castell de Santa Bàrbara que oficiaven el seu homòleg Sénia cap al sud Sr. Morera i les universitats col·laboradores. Per raons de simular cordialitat institucional i bones maneres, al Sr. Barcala li tocà assistir-hi. A ell, però, li la bufa la Generalitat, la Universitat, el país, la llengua dels valencians i la història, la d’Alacant inclosa. Xe, que ha estat un dels turiferaris que li han rigut els acudits a la Castedo! I, a més a més, és un assidu a les manifestacions contra el valencià que els valencianòfobs organitzen a Alacant. La Bonig també hi va. Ja posats, li podien haver estalviat el compromís de muntar al castell de Santa Bàrbara un diumenge al matí i tothom hagués eixit guanyant. Però no, el senyor —veges tu!— volia bandereta —una excusa qualsevol per a escampar el poll— i —fotre!— li posaren la bandereta. Estos PePeros tenen un encaparrament de collons de mico amb la bandereta, que el Trillo —el del «manda huevos» i el Yak-42— alçà la pateta i ens pixà un banderot rojigualdo gegantí al bell mig de la plaça de la Mar alacantina i —apa!— a marcar territori com els gossos. No tenen remei!
Així que, amb la bandereta —sí bwana, el que vulga— davant dels nassos del Sr. Torrent, el Sr. Barcala es quedà sense l’excusa per a no acudir a la crida del Sr. Morera. Tanmateix, faria l’acció patriòtica del dia, que li refregaria pels morros la bandereta al separatista Torrent. Ah! I en castellà, així que «¡jódete Torrent!» Però el Torrent, més tranquil que un pont, allà aguantà: què esperaven? El rebombori aixecat l’aprofitaren els de Ciudadanos, que s’agafen a un clau roent en competició amb els PePeros a veure qui és més fatxa: «¡Es una trampa, es una trampa!», vociferava embogida Mari Carmen Sánchez, una auxiliar administrativa convertida en síndica (lideressa) dels valencianofòbics-catalanofòbics de l’Albert Ribera a les Corts presidides pel Sr. Morera. La tipa, a qui li consentiren el moment de glòria televisiu, eixí al programa de la Carolina Ferre vomitant mala llet contra tot allò que faça olor a català. Carolina, filla, calia fer-ho? Ostres, que ixes en horari infantil! I, ja que estem, compte amb els tertulians que portes, eixos tant castellanots, que se’ls veu el llautó pandorgo al quilòmetre.
En fi, com deia el Joaquim Martí i Gadea: «burrimàquia alacantina!». Ara, que no pas en el passat. Alacant fou el darrer reducte republicà, la darrera ciutat a caure en mans dels feixistes en 1939. Precisament, Franco emeté el cèlebre comunicat «cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares» quan caigué Alacant, l’1 d’abril de 1939. Això li passà factura a la ciutat. Alacant «la Roja» havia de viure un procés feixistitzador, el lloc on morí «màrtir» José Antonio Primo de Rivera, i despersonalitzador sense parangó, els tics dels quals encara perduren quasi huitanta anys després.
Una història amagada
Alacant, la que conegué Enric Valor en els anys de la II República, no era pas la ciutat acastellanada en què subjectes del pelatge del Sr. Barcala i antecessors en el càrrec (el Sr. Echávarri del PSOE també) o la Sra. «ciudadana» Sánchez campen al seu aire, desvergonyits, aliens a la cultura ancestral de la ciutat. El Sr. Barcala és membre de la barraca —associació lúdica de la festa de Fogueres— Els Chuanos, i ací s’acaba la seua contribució a l’alacantinitat. Per a què més? Ah! I la proclama del marquès de Molins: «Sepades, señor Bretón, / que de Poniente a Levante, / es sin disputa Alicante / la millor terra del món». Quan això ho escrivia don Mariano Roca de Togores, primer marquès de Molins, en 1841, Alacant vivia plenament integrada al seu país, però un país que ja començava a patir les conseqüències devastadores del trinxament en províncies administratives. No obstant això, la llengua no s’oblidà, en absolut. D’Alacant, a més a més, era natural un dels factòtums de la Renaixença, la de debò, la que despertà les consciències de la catalanitat que l’estat liberal espanyol pretenia anorrear, Adolf Blanch i Cortada (1832-1888). Sí, vegeu, d’Alacant era l’autor de la gramàtica principal a l’ús que precedí a la definitiva de Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans. Alacant, el darrer bastió maulet, que no caigué fins al 19 d’abril de 1709 en mans dels borbònics castellans i francesos (a la ciutat de València ja feia anys que les seues elits s’havien baixat els pantalons davant Felip V), i —vegeu!— la darrera ciutat on onejà la bandera tricolor de la II República. Tot plegat, una història amagada a dretcient. El ciutadà del carrer, ofegat entre tanta burrera espanyolista, viu aliè a uns esdeveniments que condicionaren el futur de la ciutat, colonitzada bestialment. Els franquistes del PP han sodomitzat les institucions a pler durant dècades, però —ostres!— encara reben vots a dojo, els suficients per a fer que un partit hereu del franquisme i corrupte —així sentenciat pels jutges— continue governant. Definitivament, vet ací com resumir la Transició: mort Franco desaparegué el gos, però no la ràbia.
La plaça de la Independència
A la segona meitat del segle XIX, Alacant, coqueta capital de la nounada «província», creix cap a l’estació de la companyia MZA (ferrocarril Madrid-Saragossa-Alacant). L’estació s’inaugurà, amb presència de la borbònica reina dels espanyols Isabel II, el 25 de maig de 1858. La ciutat s’eixamplà i li buscaren un nom a la nova avinguda que sorgia des del raval de Sant Anton cap a l’estació: quin? Li posaren Alfonso X el Sabio. Xe, toca’t el rabo! El nom encara perdura. Ja veieu, el referent històric l’anaren a buscar a Castella. Us recordeu del tractat d’Almisrà? Doncs mireu, ja començava a tocar-nos les castanyes als valencians meridionals. Després, val a dir-ho, allò de la línia «Biar-Busot», que s’empescà el Joan Fuster en 1962 (l’home, però, ho digué amb bona fe), no ajudà gens. Ai les renúncies de Jaume I! Resulta que, com a conseqüència del pacte signat a Almisrà, l’Alacant cristiana primigènia restava per a Castella i d’ací el confusionisme dels lletraferits locals, animats per una burgesia pertorbadament aliena al país, que vindicaren la pertinença a la nació que tenia la supremacia del concepte Espanya.
L’avinguda Alfonso X el Sabio anava a acabar en una plaça, que aleshores només existia en projecte. No és fins a 1908 que aquell descampat, en un futur plaça, rebé el nom de plaza de la Independencia, perquè —xe!— a algú de l’Ajuntament se li acudí celebrar el centenari del Dos de Maig, el de Madrid, i d’aquí el nom. A Girona també li posaren un nom a una nova plaça per igual motiu. La plaça d’Alacant, però, encara no era plaça, i allà s’instal·là el camp del Lucentum Foot-Ball Club (fundat en 1910). En 1915 l’Ajuntament començà la urbanització de la plaça, però no fou fins a 1930 que s’encomanà a l’escultor alacantí Daniel Bañuls la font que havia de presidir la plaça, la Font de Llevant, amb els seus cavalls tan característics. Mireu: Font de Llevant. Ep!: de Llevant, i no pel vent. Més enllà de l’animalada del terme, en referència al país dels valencians, en 1930 les autoritats locals, encara monàrquiques i de la dictadura, la de Dámaso Berenguer successor de Primo de Rivera, idearen una font en referència a la «regió» a la qual pertanyia Alacant, una regió —compte!— que des d’Alacant concebien que superava els límits del rierol de la Sénia i àdhuc l’Ebre. Sí, és cert que el terme se’l tragué del barret el llatinista valencià Felip Payró Carrió en 1909, en una conferència que donà al Cercle de Belles Arts de la ciutat del Túria amb el títol Levantinismo. Alhora que sorgí el regionalisme valencià aparegué el concepte Llevant, que fins i tot designà un equip de València fundat eixe mateix any. La Font de Llevant de l’escultor Bañuls, fou inaugurada l’11 de maig de 1931, ja proclamada la República i amb Ajuntament republicà. Des d’aleshores la plaça fou coneguda popularment com a plaça dels Cavalls.
De plaça de la Independència a plaça de Catalunya
A Alacant, a les eleccions del 12 d’abril de 1931 guanyaren els republicans. El consistori que es constituí el 14 fou presidit, per unanimitat, per Llorenç Carbonell i Santacruz, del Partit Republicà Radical Socialista, el de Marcel·lí Domingo, un dels que convenceren Francesc Macià que la República Catalana es convertís en Generalitat de Catalunya. El PRRS no era el PURA (Partit Unió Republicana Autonomista) blasquista de l’alcalde de València Agustí Trigo. Això d’«autonomista» al nom no vol dir res. Fou una empescada del Vicente Blasco Ibáñez per tal de diferenciar-se de la Unió Republicana. Dit això, no estranye veure a un radical socialista (republicà d’esquerres) fer-li la guitza a un de dretes, el Sr. Trigo, quan este tragué a la palestra una reivindicació estatutària per a la «regió» valenciana en 1931. Llorenç Carbonell —Llorencet per als amics i també per als seus conciutadans— era un home de la terra, ben valencià, sí, de pares alcoians i que mai no renegà a la seua condició de valencià. Llorenç Carbonell feia gala de «llevantinisme», però des d’una amplitud que superava les mires estrictes del Felip Payró i els que, des del cap i casal valencià, pretenien equiparar-lo a la terra dels valencians. Per a l’alcalde republicanosocialista d’Alacant el Llevant incloïa el Principat català. Així que què millor nom per a la plaça que el de Catalunya. El 27 de juliol de 1934 l’Ajuntament decidí donar el nom de Catalunya a la plaça que vertebrava la ciutat.
Vaja! Una altra part de la nostra història que hi ha qui pretén ocultar, entre la por d’uns (no digueu català que sinó s’enfaden) i la mala llet d’uns altres (digues el que digues s’empiparan igual). El país existeix i camina, eppur si muove! deia Galileu. El consistori republicà alacantí decidí anomenar la plaça que havia de ser la més emblemàtica de la urbs amb un nom que expressava la solidaritat entre els Països Catalans. No debades, la plaça es diria així —atenció!— en homenatge a l’estatut català. El regidor Josep Alonso Mallol, també del PRRS, proposà que vinguera a inaugurar-la el president de la Generalitat Lluís Companys —Visca Companys!—, però no pogué ser.
Plaça de Catalunya? Hi hagué oposició des de la dreta espanyolista i alienadora perquè no es produís el canvi de nom, com esbombà escandalitzat el Diario de la Derecha Regional Alicantina, membre de la CEDA (per a entendre’s, tots plegats el PP retrògrad i els C’s retrogradíssim de llavors). I vegeu!, fins i tots eixos de la DRA, dreta però alacantina, consideraven Catalunya «la hermosa región catalana verdadera joya de España y hermana nuestra». Ep! Diu hermana nuestra. La «germanor» de valencians i catalans estrictes és inqüestionable en totes les èpoques. A veure per què un senyor tan poc sospitós de nacionalista català, com el jurista de Catarroja Benvingut Oliver, encunyà el terme «Països Catalans» en 1876? Eppur si muove, efectivament.
Companys no vingué a Alacant. En setembre de 1934 impossible. El 6 d’octubre proclamà l’Estat Català, mentre la restat de l’Estat, País Valencià inclòs, bullia en una vaga general revolucionària. Les eleccions de novembre de 1933 havien trastocat la composició del parlament espanyol, dominat per la dreta (la CEDA) i els lerrouxistes del PRR (Partit Republicà Radical). La II República és dretanitzava i això tingué contestació al carrer. Fracassada la vaga, la revolució asturiana i la proclamació de l’Estat Català al Principat, vingué la repressió, el 155 de l’època, que afectà tots els ajuntaments amb consistoris d’esquerres, entre ells el d’Alacant. Llorenç Carbonell fou cessat i en el seu lloc, com a president d’una gestora municipal, arribà a l’alcaldia el dretà Alfons Martí de Santa Olalla i Esquerdo. El 19 de desembre el nou Ajuntament reaccionari decidí deixar sense efecte el canvi de nom de plaça de la Independència a plaça de Catalunya. El motiu que donaren: «por existir desde hace muchos años una vía pública en esta Capital denominada de ‘Barcelona’, dedicada esta sencilla ofrenda a la capitalidad de la región levantina de mayor prestigio». Una via pública, sí, però que era un carreret al barri del Pla que encara existeix, i dedicat a Barcelona, que no a Catalunya. No obstant això, atenció!, diu ofrenda a la capitalidad de la región levantina de mayor prestigio. Interessant això de levantina referit a Catalunya Principat. Ja veieu, el Llevant era una manera de referir-se als Països Catalans.
El 155 de 1934 durà el que durà, fins al 1936. El 29 de gener s’acabà la intervenció directa del govern de Madrid a l’Ajuntament i el 20 de febrer Llorenç Carbonell tornà a l’alcaldia d’Alacant. Ara amb més ganes d’autonomia per als valencians. Bé que li havien vist els republicans d’esquerres les dents al llop. I què passa amb la plaça? Que siga el que ha de ser, de Catalunya! La plaça de Catalunya s’inaugurà, ara de debò, el 22 de juny de 1936. Estava prevista l’arribada del president de la Generalitat Lluís Companys, que prometé vindre-hi, però una altra vegada no pogué ser. El parlament inaugural fou a càrrec d’Eliseu Gómez i Serrano, professor de l’Escola Normal —de Magisteri— d’Alacant, militant de l’azañista Izquierda Republicana i germà del pròcer valencianista Nicolau Primitiu. Era d’Izquierda Republicana, l’espanyola, perquè l’ERC —ai la pusil·lanimitat principatina!— encara no s’havia decidit a prendre el sud de la nació, perquè de persones disposades n’hi havia, i d’admiradors de Macià i ara Companys també. Se sap que l’alcalde d’Alacant li digué a Eliseu Gómez: «que bé he fet d’escollir-lo a vostè, amic Eliseu, per a este acte. València i Catalunya agermanades en esta plaça, la més bella d’Alacant, gràcies a esta font amb els cavalls escultòrics del nostre Bañuls». El diari republicà alacantí El Luchador escrivia: «Alicante es país liberal, de acendrado liberalismo, y, así sintió como propia la satisfacción de Cataluña experimentada cuando consiguió su Estatuto, la autonomia que la reconciliaba, que la devolvía a sus libertades económicas y raciales». Alacant, doncs, celebrava —a ulls del diari més llegit de l’època a la ciutat— la llibertat de Catalunya i, a més a més, reivindica —espera— l’alliberament del País Valencià (sí, País Valencià, així, escrit en valencià): «Ahora nosotros luchamos, suspiramos y esperamos también nuestra liberación económica, y el País Valencià, con sus insitas características empieza a delimitarse a sacudir ese estatismo que nos adormecía». Més clar l’aigua! El País Valencià, no la Comunidad de regional preferent en què ens han convertit. En fi, estava ben clar en 1936 i d’aquí la reivindicació d’un estatut que la guerra, finalment, frustrà.
Després de la guerra, la misèria
L’esclat de la Guerra d’Espanya o Guerra Civil acabà amb aquella època d’anhels per la llibertat. La guerra fou cruenta i la guanyaren… Ja sabeu qui la guanyà: la mòmia del Valle de los Caídos que ara no saben si anirà a parar a l’Almudena madrilenya o Déu sap on. En definitiva, guanyà el dictador genocida, que inicià una etapa d’obscurantisme espanyolista que encara cueja, més de quaranta anys després de la seua mort: increïble! La guerra acabà amb l’alcaldia de Llorencet, que fou substituït pel comunista Rafael Millà Santos. Fou Millà, alacantí de soca-rel, qui subscrigué l’adhesió del PCE a l’estatut d’autonomia del País Valencià. Acabada la guerra, Millà aconseguí embarcar-se en el vaixell Stanbrook, l’últim que eixí del port d’Alacant, mentre que Carbonell fugí a Marsella. El pobre d’Eliseu Gómez, el professor de magisteri escollit per a fer el discurs d’inauguració de la plaça de Catalunya, no tingué tanta sort. Fou detingut pels falangistes i afusellat sense contemplacions després d’un procés sumaríssim.
I els feixistes arribaren, depredaren, mataren, es trobaren la plaça i… El cos de José Antonio Primo de Rivera fou exhumat i portat el 19 de novembre de 1939 d’Alacant a Madrid. Alacant bullí de falangistes de tot arreu i, és clar, de tant entonar allò de «Formaré, junto a mis compañeros / que hacen guardia en los luceros, / impassible el ademán, y están presentes en nuestro afán», doncs —mireu— los luceros se’ls deixaren a la plaça, que així passà a dir-se, per a major glòria del santoral joseantonià i oprobi dels alacantins. La mateixa plaça on fou assassinat l’activista d’esquerres Miquel Grau en 1977. I així fins hui, que —tornem-hi amb les pors— ningú ha tingut el coratge de denunciar el nom, que va contra la llei de memòria històrica espanyola actualment vigent, i tornar-nos el nom que toca. Això, però, a l’alcalde Barcala li importa un rave, o ben bé li rota, als del seu partit també i als socialistos —què us diré?— doncs també. O més aïna ni idea, insipiència supina, com la dels altres grups (d’esquerra, dreta i trànsfugues) de l’actual consistori alacantí. Popularment, en la llengua del país, a la plaça li diuen «dels Cavalls», així és com l’anomenem els alacantins de tota la vida. Modernament, també per ignorància, hi ha hagut qui ha volgut posar-li a los luceros versió valenciana, i així ha nascut el forassenyat «dels Estels». Si aneu a Alacant i passegeu per la seua plaça més emblemàtica, la de les mascletades de Fogueres que ixen a À Punt, recordeu-vos d’això: és la plaça de Catalunya, dita així en commemoració de les llibertats catalanes i, important, com deia El Luchador, perquè nosaltres, el País Valencià, sospirem i anhelem també el nostre alliberament.
