Primera part
En un extrem de la frontera de Polònia i Ucraïna hi ha dues fileres paral·leles de filferro. La gent de peu espera per a fer contraban i, tot i la tardança o l’oratge, no s’ensorra; potser per la rutina. A la cua de cotxes, Màrius ha d’esperar per a ensenyar el passaport. I ara què? Li passen més coses pel cap però no les diu en veu alta. Va al volant d’una de les vint autocaravanes del grup. Comença uns mots encreuats. Més enllà de la finestreta del vehicle la gent de les dues fileres intercanvia peces de ràdio per ampolles de vodka i robes per aliments. Li recorda els mercats de segona mà del seu país i també els anuncis per paraules de diaris comercials. És clar, són coses que els hi deuen fer falta, se suposa. Pot ser que els avis d’ell hagen viscut així en la postguerra, però ell és un guanyador de borsa i als guanyadors de borsa no els cal fer eixes coses d’engegar el motor, avançar un parell de metres en la cua, parar-lo i frenar-lo: en definitiva, fer cues inexplicables a hores d’ara. En eixa ocasió, no segueix amb els mots encreuats sinó que baixa per si hi ha informació de part d’algú que sàpiga que està passant. Però res, només dos soldats, amb metralletes i el posat hieràtic de les cares que imposen respecte; no li fan gràcia encara que sap que són a la frontera.
—Sembla la frontera espanyola en temps de Franco —diu un company gros amb el cigar a la mà dreta i movent la palma de la mà esquerra amunt i avall. Se’l posa als llavis i trau el fum cap a dalt—. Quanta paciència s’ha de tenir.
—Hòstia, amb eixa lentitud et caldran molts cigars —diu Màrius que mou el cap d’un costat a l’altre i el fa riure—. Encara com que no plou. Ni fa fred.
L’esposa del gros, que cuina a l’autocaravana, treu el cap per la finestreta i el crida perquè vaja.
—Potser no hauríem d’haver vingut —li diu, fart d’esperar, el company gros en el costat dret de la dona i puja al vehicle que fa un vaivé xicotet.
Continuarà…
