(experiment amb efectes de contingut)
En el mateix any Herbert S., violinista primer de la gran orquestra simfònica d’Àustria i expert en música i balls tradicionals, es va jubilar en el cim de la fama, després de discussions fortes amb el director i amb la desconfiança dels col·legues. També es va separar de la dona, que el va amenaçar amb una pistola si no se n’anava. Inútil, inútil que parlaren més. Sols li quedava un fill deficient i un altre amb el qual mantenia poques relacions. Tot d’un plegat, de l’agitació de la feina va passar a viure en soledat. No va cercar la culpa a les baralles plenes de menyspreu i acusacions. Més aviat es va escapolir del buit de la vida anterior mentre passava els hiverns recorrent Àfrica, a la recerca d’una identitat diferent. Al mateix temps gaudia amb el descobriment de músiques folklòriques noves. En eixa autosuficiència maldava per no entrar en alguns països perillosos. En tornar dels viatges, Herbert va decidir quedar-se a viure en un càmping d’Eivissa d’on apreciava el folklore. Va conèixer instruments com el washboard, acordions, bongos, castanyoles i els vestits propis de l’illa. D’entre la gent que tractava va entaular amistat amb una parella espanyola amant de la música amb harmonies diferents i del naturisme. Massa dur i massa superbiós, mai no va pensar que fos una mica covard per amagar-se i la memòria es negava a tornar-li les imatges nítides de la realitat passada. Per a ell, que al càmping es feia acompanyar d’una gata i d’un gos, l’únic que existia era la lluita incessant contra la soledat: “Vosaltres sou una parella i els vostres amics tenen parelles i jo sempre estic sol”, solia dir a la parella espanyola alguna vegada un pèl més desesperat de l’habitual.
Continuarà…
