1ª Part- La mare de la criatura:
Avui és festa gran, la nena fa la primera comunió.
Estic ben estressada i també arruïnada.
Que n’és de car, però és clar, això només passa un cop a la vida.
I és molt important que la nena sigui la reina en aquest dia.
No hi ha de mancar res, ens hem mig empenyorat, però això no ho ha de saber ningú.
La comunió de la meva filla ha de ser la millor que s’ha fet a la família.
Tothom n’anirà ple, “aquests sí que tenen calés”, diran tots.
El book de les fotos de presentació, ens ha costat quedar-nos sense la sortida de les vacances d’estiu, l’Antoni, el meu home, no ho sap, però tant se val, aquest any farem feliços els avis, passarem les vacances amb ells. On estaran millor els néts que amb els avis?
Fan patxoca aquestes fotos tan acurades, la nena va haver d’estrenar el vestit abans d’hora i el nen amb el trajo de mariner que després vaig tornar als grans magatzems i me’l van canviar per una part del cost del meu vestit; ja s’ho cobren ben bé, ja! No em va saber cap greu de fer-ho.
Quant al pentinat, la nena ha quedat com una reina i quins rínxols i estrelletes de purpurina. La perruquera és un tresor, m’ho ha arreglat molt bé, pentinar la nena, la mama i a mi, més el maquillatge i les neteges de cutis, per una paga mensual que durarà dos anys, i així quasi ni ho notarem, l’Antoni, el meu marit, no ho sabrà pas, potser rondinaria una mica, però jo dient-li que tot s’ha apujat estic al cap del carrer, a la fi i al cap no dic pas cap cosa que no sigui certa.
La cerimònia religiosa, ja se sap una mica pesadeta, però s’ha de tenir paciència. La nena ja està ben ensinistrada. “Comporta’t com cal” li he dit i repetit, no facis cap badall, si te’n ve un, dissimula posant-te la mà enguantada davant la boca com si fessis un gest lent, femení i delicat.
No, no pot fallar res, tot està previst!
——————————————————–
2ª Part- Cerimònia i convit:
Transcorre la cerimònia com estava previst, la mare, la Milagros, que es diu igual que la nena, encara que a aquesta li diuen Mili, es passeja glamurosa una vegada i una altra desplegant els seus encants, acariciant els convidats i els bancs de l’església amb les blondes irisades que rematen el xal a conjunt amb el vestit que també pagarà a terminis.
Milagros sent el pes de totes les mirades sobre seu.
I la nena, que ben arreglada que la porta!
A la sortida fotos amb tot quisqui.
Milagros remuga per sota el nas:
Què dius Mili? Que n’estàs tipa? Aguanta, desagraïda, que després del que m’ha costat tot, només falta que ho espatllis. Tu només has de riure i fer cara de bona nena, no em facis quedar malament eh?, que si no, t’amagaré tots els regals.
Apa ara tothom al cotxe que el restaurant està a prop. Ja teniu tots l’adreça a la participació que us vam enviar. Si algú es perd, truqueu al mòbil de l’Antoni, diu la Milagros, mentre pensa que bé ha de servir per a alguna cosa aquest home tan inútil que té, de tot es refia d’ella! Déu meu, sort que guanya diners, i no tants com caldria.
Aperitius excessius, que ja et deixen ben tip diu la Milagros a sa mare i després els dos plats de rigor, que no tenen res d’especial, però estan ben presentats i com que ja tothom s’ha atipat amb els entrants, tant se val. Ja he quedat amb el cuiner que m’emboliqui les sobres, més tard passaré a recollir-les, ho congelaré i així estalviem el menjar d’uns quants dies. Si en sóc de llesta jo!
Aplaudiu tots, que ja ve el pastís de pisos, aquests cambrers que en són d’inútils per un moment m’he pensat que queia fent giragonses per esquivar aquests marrecs que surten de tot arreu.
Déu meu quins nervis! Sort que tot surt brodat.
——————————————————–
3ª Part- Show final:
– Apa Mili, Antoni, prepareu-vos que ara ve el més important, diu fluixet la Milagros perquè ningú la senti, Antoni, que n’ets de negat, ja deus anar calent d’orelles, remarca ella agafant-lo ben fort pel braç, deixant-li els dits marcats però amb un somriure d’orella a orella.
–Antoni agafa els saquets d’obsequis pels convidats.
–Mili comença a repartir tal com hem assajat.
–Jo –diu Milagros– portaré la saca buida per posar-hi els diners.
Passen taula per taula mostrant els seus millors somriures.
“Que detallistes”, va dient la gent, “no s’estan de res aquesta parella, es nota que es guanyen bé la vida”.
En arribar a la taula on jo(que hi vaig anar convidada) estava asseguda, observo amb sorpresa que tothom, a més del regal que ja han donat a la nena en arribar, obren el moneder i cadascú dona els diners que vol o pot per omplir la saca de Mili. Jo faig el mateix per no fer el ridícul, encara que en el meu país això no s’estila.
Comença l’espectacle, Milagros riu angelicalment i Mili mostra la millor cara que encara pot oferir a pesar de l’esgotament.
–Així Mili, així, aquesta figureta tan bonica per la cosineta Rosita, que t’ha donat molts diners. Molt bé…, aquesta tan grossa per l’oncle Pere, que t’ha fet aquell regal tan magnífic i ara t’ha omplert la bossa amb molts diners… Ui… no, no, preciosa, diu Milagros torçant els llavis deixant entreveure un gest de disgust estrenyent les dents intentant dissimular la seva contrarietat…, la cosineta Ilse no t’ha donat prou, agafa el regalet de l’altra saca.
La pobra nena, recull la figureta de porcellana i purpurina d’entre les meves mans, glaçant el meu somriure d’agraïment encara incipient, per dipositar-hi un horrorós objecte de plàstic inqualificable.
El meu estupor va deixar-me sense paraules per una bona estona, com si tot allò no anés amb mi. La vermellor de les meves galtes va anar minvant, mentre observava amb mirada trista i decebuda com s’allunyava la pantomima de circ que va anar resseguint taula per taula fins a plomar tots els convidats.
Montserrat Lloret Perxachs
