Palerm és una ciutat del Far West, la seua llibertat o llibertinatge assoleix límits impensables. Però en el punt més patent és en el tràfic. Sobreviure al tràfic de Palerm és un miracle i no com a conductor, sinó com a vianant. Cada pas de vianants és un duel a mort, un duel entre els conductors i els caminants, un duel en el qual només pot quedar-ne un. És molt difícil travessar un carrer fins que trobes la tècnica perfecta per a fer-ho: el desafiament. Abans de creuar, has de mirar els conductors que s’apropen com una manada de búfals enfurits. Has de posar el teu esguard sobre el seu. Has d’imposar la teua voluntat a la voluntat de qui ve disposat a no utilitzar els frens. I així és com en eixe tiroteig de mirades pots assolir l’altra banda del carrer. Encara que els conductors en el seu orgull infinit mai frenaran del tot, reduiran la marxa fins al mínim indispensable perquè no es cale el motor i quan els hages travessat acceleraran com si foren Ayrton Sena.
A més a més, els carrers del centre són estrets, herència àrab, però tots són de doble direcció. I és que a Palerm no es pot posar dics a la mar i la paraula vietato no existeix. Tampoc no hi ha voreres i les que hi ha són xicotetes i estan sempre ocupades pels cotxes, que les utilitzen com a aparcament. Per tant, et veus obligat a caminar per la calçada, amb el perill que suposa allò, perquè els vehicles palermitans van a la velocitat de la llum i no respecten res que no siga la llei de Mad Max.
‘Welcome a la jungla d’asfalt’ hauria de dir el cartell de Benvenutti a Palermo. I és en aquests moments, en els quals et jugues la vida per anar a comprar el pa, quan te’n recordes de Giuseppe Grezzi, i no de la seua mare com és l’habitual en València, te’n recordes per a bé i et sorprén aquest record. I et veus obligat a donar-li la raó. Grezzi tracta d’evitar aquest caos, aquest llibertinatge en el qual el que és privat assoleix la seua màxima expressió i on cadascú pot fer el que li brote. I és que és important fer ciutats sostenibles, és important declarar la guerra als cotxes, a les màquines i ens costarà acceptar els canvis i no tots es fan bé ni es fan amb la velocitat adequada ni es comuniquen bé ni Grezzi disposa de tots els diners necessaris, però les ciutats han de tornar a ser per a les persones i això implica que puguen ser caminables, que els vianants se senten segurs, que els índexs de contaminació desapareguen en la mesura del que siga possible…
I amb tots aquests pensaments, ric amb l’ocurrència d’imaginar un intercanvi de consiglieri, com en aquell vell conte del príncep i el captaire, i que Grezzi fóra consigliere di movilità a Palerm i que nosaltres tinguérem, per un temps, el regidor de mobilitat de Palerm. I seria molt divertit, encara que, potser Grezzi acabaria en un sanatori.
