Reflexions d’en Bosch:
Conillets que boten, corren i juguen amb alegria pels bancals. Que bé, sense amenaces. No hi ha caçadors que els maten. N’han matat molts però es reprodueixen bona cosa i de pressa. Campe qui puga, tot és per a ells. Menjar, dius? Tot el que vulguen! Tenen un pessebre immillorable per afartar-se, acabar-se’l? Ca, home, no se l’acabaran. Mengen amb llibertat sense que els destorben, un quemenjar amb varietat i qualitat. Ah, els que volen un pessebre excel·lent boten per damunt de les tanques metàl·liques o entren per sota i poden menjar bajoques, faves, pèsols perquè els agrada tant eixa saba sucosa i tendreta. Ara sí que m’heu boixat, deuen dir-se els llauradors. Un futur negre per a ells, tu diràs.
Mengeu bona cosa fins a afartar-vos! Ep, consumeixen sense pagar; quin gust, fotre!
Sí, hi ha conills a mansalva; xe, per a parar un tren. Encara més, no sols hi ha conills, també hi corren senglars, esquirols i d’altres i d’altres. En definitiva, que s’han fet els amos. Si la brossa dels bancals erms no els apanya, com ja hem dit, busquen queviures més exquisits per satisfer el seu apetit devorador. Per això mosseguen soques de qualsevol arbre fruiter o branques podades com les d’oliveres o albercoquers; això per dir alguns casos. Eixos depredadors superen amb facilitat els obstacles i entrebancs que els posen. Quan els cal, s’agimponen per a fer les necessitats allà on volen, cap problema. La seua llar és ampla i extensa. La fortor de les fallegues no se sent, tampoc les cobreixen de terra com fan els gossos. D’això res!
Tampoc oblidem les serrades de teulats, estornells o abellerols que piquen raïm o olives. De totes maneres, podem dir que és com un jardí pels turistes: que verda era la meua vall! Animalets pels xiquets, esportistes fent running pels camins asfaltats al vespre o a poqueta nit en l’estiu, persones majors que ixen a passejar. Un món ideal pels turistes; de moment, sols han vingut unes quantes famílies angleses. Ara com ara, vindria a ser un paradís de secà, atès que només podrien anar a la piscina. El somni que portarien la platja al poble es va esvair de pressa. Sí, allò que va dir un senyor, si no vaig errat. Ja pots contar que la portarien, anàveu ben aviats. Tampoc no cal, està a un tir de pedra i millor pels que sospirem per una tranquil·litat, lluny de l’atabalament de les platges massives.
No calia una urbanització ni eixos esforços per construir 200 habitatges, els qui vulguen cases buides, al poble hi ha un muntó, no se les acabaran. A més, prompte veurem conills campar i acatxorrar-se en companyia de gats i gossos pels carrers del poble. De moment, no han gosat, però compte que són als afores, prop de les capterreres. Els vilatans els hauran d’aüixar com si foren mosques.
Per als turistes seria magnífic la llibertat d’animalets, el clima càlid, amb pocs dies de pluja, nivell de vida baix, amb productes més barats que en les ciutats. Fantàstic.
Inseguretat en els bancals per una sèrie d’amenaces animals i, quan no, animals de dues potes que ausades que furten. En acabant, tens bona cosa d’inseguretat a casa. Això que quan entres a casa i trobes els lladres asseguts prenent una cervesa esperant la teua arribada i tu, de l’espant, t’has de baixar els pantalons, els has de donar el que et demanen sota amenaça que et foten un gec de garrotades i et deixen matxucat i estabornit a terra. O que t’arranquen la reixa d’alguna finestra en qualsevol moment de la nit, t’amenacen amb pistoles i rifles i acaben per robar-te el que volen.
Sap greu i dol l’apatia i la falta d’interès de l’administració envers els llauradors, sempre a l’últim esglaó.
