Homenatge als xiquets violats
Desena part
Llàstima que a la llarga ja no se sent res perquè tot s’oblida de pressa. Tot, dius? Sí, tot, menys en tu, és clar. Tenies ganes boges d’abandonar la infantesa perquè esperaves que experimentaries sensacions diferents tan bon punt eixires amb xiques. A l’hora de la veritat vas quedar, si fa o no fa, igual, atés que no vas deixar enrere ni un centímetre tot el passat maleït.
També de vegades t’he sentit a dir un reguitzell de dubtes en el sentit que ho has verbalitzat tantes voltes que creus haver-te embolicat en una mala quimera. I si t’equivoques i li fas mal a ell i a la seua família, llavors què? En acabant, vaja, quin patiment, perquè tu ets un tipus patidor de mena. I tu, xicot, t’arribes a creure tot açò de la quimera, veritat? Doncs sí, vaja, sí que estàs tu ben aviat! No tens solució. El que passa amb tu és que passes d’insubmís a fer agressions.
Ja el tens a prop. S’acosta com un vell amic, inclús queia bé, que fa temps que el no veus. Fotre, quanta malvolença et desperta. Fotre, quantes voltes t’he de dir que t’hi enfrontes. Té la cara canviada, amb bigoti, tipus fatxa, està més refet, però la mirada, ui, eixa mirada negra com la sutja que retindràs fins que tu desaparegues. No es mou amb recel perquè és obvi que no té por que l’ataque ningú.
Algun dia, hui pot ser-ne un, tindràs un descuit, no et tremolarà el pols, ni podràs detenir-te. Suposes que sí, que les coses són així. Quan ixen els patiments amagats ho fan d’estampida. Però quina cosa tan rara si l’acuses sense raó. A veure, saps de sobra que no acuses debades, a la babalà.
Se suposa que has de saber que és delicte, sí que això és delicte. Però que no ho sabies, eh. Que n’arribes a ser de ximple. Ah, i no em digues que era el teu destí o collonades paregudes.
Continuarà…
