Tonico, el pescador, tirà l’àncora, deixà anar al seu darrere més de quaranta metres de corda i connectà les bateries. De seguida, un doll de llum intensa s’abatí sobre l’aigua negra, creant una bombolla amb tots els tons del blau a ran de la superfície. Prop seu, altres lluminàries assenyalaven els bots que s’anaven apostant, preparats per una altra nit de pesca de sardina i aladroc. La mar s’estava quieta, quasi com un espill. El reflex dels fanals a la superfície l’enlluernava, per això anava mirant a tot arreu menys cap allà. De tota manera, no li feia cap falta. Les llums atreien el peix, com un esquer infalible. De manera que se n’anà cap a la proa i començà a preparar les xarxes. Al seu damunt, la lluna, quasi plena, escampava la seua llum lletosa per damunt de tota la flota de llaüts. Al mateix temps, la seua intensitat eclipsava, gairebé, totes les estrelles.
Haurien passat encara no deu minuts quan la superfície blau clar on colpejava directament la llum dels fanals es començà a agitar. Gairebé semblava que anava a bullir.
—Bona pesca, farem avui.
Exclamà Tonico, satisfet. Recobrà l’àncora i començà a passar la xarxa pels rodets. A l’extrem, enganxà el llast, una pedra grossa embolcallada per una corda que va nugar just on s’acabava la filera de ploms; després, baixà a la camareta per fer un glop de conyac. La nit es presentava força bé.
—Bona pesquera, farem avui, xiquets.
Ressonà, en mig d’aquell desert d’aigua fosca, avui atapeït de gent, la veu de Vicent Corma, un dels més veterans sardiners del port. Tonico va somriure, en silenci, mentre tornava a eixir, feia una ullada al banquet que tenia just a sota i agafava els rems. Lentament, la llanxa va descriure un cercle, deixant caure al seu darrere la xarxa que anava envoltant la mola de petits peixos que s’afanyaven tractant, en va, de capturar aquella llum, intensa, fascinant i fatal alhora.
Acabada la maniobra, Tonico feu una darrera mirada al banc encerclat per la xarxa que els petits suros mantenien flotant per una banda i que els ploms que la llastaven estiraven cap al fons per baix. I, amb un mig somriure satisfet, començà a estirar el cable que corria pel fons. Sis metres sota la superfície, els plomets s’anaven amuntegant uns damunt dels altres, deixant un forat cada vegada més menut. La xarxa, que inicialment tancava un volum cilíndric, s’anava transformant en un embut, que Tonico mantenia enganxat a la borda d’estribor del llaüt.
Sardines i aladrocs, en veure disminuït el seu espai vital, augmentaven la intensitat dels seus moviments, fent bullir la superfície de l’aigua amb fúria. Tonico, amb el mig somriure com esculpit al rostre, encengué una cigarreta, escampà les piles de caixes de fusta damunt la coberta i agafà el salabre.
Més de una hora, estigué agafant aquelles menudes fletxes platejades que saltaven i es remolinaven sense trobar la manera de fugir d’aquella xarxa que els havia condemnat sense remei.
Només li quedaven dues caixes buides i semblava que l’ompliria d’aladroc, perquè aquella nit estava sent de sort i la major part de la pesca era aladroc, més preuat que la humil sardineta quan, de sobte, escoltà una veu. I es quedà tan parat que no va saber què dir.
—Per favor. Em vols deixar anar?
Desconcertat, va fer una ullada per tota la barca, cercant la propietària d’aquella agradable veu de dona. Fou debades.
—Per favor —insistí ella— em vols alliberar d’aquesta xarxa fastigosa? M’he enganxat i no me’n puc deslliurar jo sola.
Aleshores, Tonico girà la seua mirada incrèdula cap al lloc on, només uns instant abans, havia estat recollint els peixos a grapats. Allà, al bell mig del cèrcol de la xarxa i perfectament enllumenada pels fanals hi havia una dona preciosa. Els seus cabells, llargs i rossos, li queien pel darrere del cap, mentre allargava una mà cap a ell, per tal d’atreure la seua atenció. Ell, només pogué obrir la boca; deixà caure el salabre al fons del llaüt, mentre ella li insistia:
—És que m’he deixat enredar en la teua xarxa mentre nadava i ara no en puc eixir. Series tan amable d’ajudar-me?
—Pe… pe… però…
Quequejà ell, mentre mirava, fascinat, el cos preciós d’aquella dona, que els fanals enllumenaven perfectament. Els seus pits, gloriosos, es veien menuts i ferms; li semblaven, ben bé, dos préssecs culminats per una cirereta, vermella i preciosa.
—Què? M’ajudes o què?
Demanà la jove, amb una certa impaciència. I Tonico, maldestre, agafà el salvavides i es disposà a llençar-lo a l’aigua, mentre tractava, desesperadament, de recobrar l’ús de la paraula.
—Un… un… mo… moment. Un mo…
Però encara no ho havia vist tot, pobre pescador de poble que tan sols ha escoltat llegendes de fets llunyans i sempre borrosos. Mentre la resta de la mola d’aladrocs feien rebullir l’aigua al seu voltant, la xicota, davant de l’espant primer i del complet astorament després de Tonico, submergí el cap i els dos braços i semblà que s’enfonsava sense remei. Gairebé de seguida, però, aparegué damunt la superfície un cos lluent, enorme i afuat de peix que, amb la seua aleta caudal, fuetejà l’aigua amb força. Gairebé a l’instant, mentre Tonico obria una boca i uns ulls de bat a bat, la jove sirena tornà a treure el cap i se li encarà.
—Moltes gràcies. No vull que em traguis de l’aigua, pescador. Aquest no és el meu desig. El que et demane és que m’ajudes a eixir de la xarxa, perquè jo sola no sé si podré.
Ell, se la mirava, amb l’anell de suro i fusta a les mans, no ja sense saber què fer-ne, sinó ni tan sols sabent que encara el tenia agafat.
—Em pots abaixar un poquet aquest costat de la xarxa, per favor?
Li demanà ara aquell ésser meravellós i preciós, mentre s’agafava als suros que subjectaven la xarxa cap a la popa. I ell, sense ni ser-ne conscient, agafà el salabre i, amb molt de compte, enfonsà un pam aquella vora i veié com la jove es llençava, juntament amb un parell de poals d’aladrocs, cap a mar oberta, i desaparegué de seguida, engolida per les aigües negres que l’envoltaven.
La pesca havia sigut molt bona, però ell ni tan sols s’adonà del preu a què li pagaren l’aladroc a la llotja. Agafà els diners sense mirar-los, se’ls posà a la butxaca i enfilà cap a casa.
—Bon dia, Tonico. Com ha anat, aquesta nit?
Li demanà Carmeta, l’esposa, tan bon punt ell obrí la porta.
—Què t’ha passat?
Preguntà, alarmada, en veure-li la cara d’absència. Ell, sense dir ni piu, agafà el feix de bitllets i li’ls allargà, mentre responia, amb veu quasi inaudible:
—M’he trobat una sirena.
—Què dius que has fet?
Ara, Carmeta notava crèixer, dintre seu, una barreja de por i indignació. On hauria anat, el seu Tonico? I, el més important: Què li haurien donat? Feu una ràpida mirada als diners que ell li acabava de donar. N’hi havia un bon grapat. La nit havia estat generosa. I si algú li havia donat alguna cosa i ara se li quedava malament per sempre? Se’l mirà, fixament, i va tindre clar que ell li parlava seriosament. Sense poder-ho evitar, es posà a plorar, mansament.
Aquell dia va creure seriosament que el seu Tonico havia perdut el seny. Perquè l’alè no li pudia a alcohol i quan li explicà amb detall totes les seues aventures nocturnes, ho feia amb un esguard tan seriós que només li mancava posar-se a plorar. Tanmateix, no gosà explicar-li-ho a ningú; més que res per por. Al mossèn no li ho podia dir, perquè encara se’n recordava d’un sermó que havia fet un diumenge, setmanes enrere, just quan havien de fer-se les eleccions, on comminava la feligresia a no deixar-se entabanar pels “cants de sirena” amb què, segons ell, alguns partits polítics volien “engatussar” les ànimes càndides i apartar-les del “camí del bé”.
—Només em faltaria això – va mormolar, després de descartar l’opció.
I amb el veïnat, ni parlar-ne, que de seguida hi hauria una esbombada pel poble. I no podia ser. Aquella angoixa s’havia de mantenir amagada dins de casa, almenys, mentre fóra possible. De manera que només li podia oferir, al seu desconcertat marit, l’ajut de escoltar-lo.
Tard, s’allità aquell dia Tonico. I li costà molt adormir-se. Tot el matí, mentre el poble s’atrafegava amunt i avall, ell alternava un son lleuger i poc reparador amb tot un seguit de malsons on es barrejava una donzella preciosa amb una lluna amenaçant i una xarxa que l’embolicava i l’aigua de la mar, negra i silenciosa, que se’l volia empassar per sempre.
Certament, però, dues setmanes més tard, es trobava molt millor. El record de la sirena, cada vegada més llunyà, es diluïa entre les alegries de les bones pesqueres de cada dia i l’ajut de no parlar-ne amb ningú per facilitar-ne l’oblit. Encara, cada nit, després de buidar la xarxa, feia una ullada a l’aigua, però tot era com sempre. Normal.
I així fou fins aquella nit del tretze d’agost. Per tractar d’augmentar el seu botí, s’allunyà una miqueta més del que era habitual de la resta de llaüts que feinejaven per damunt del banc de sorra que hi ha a un parell de milles de la costa. Aquella nit, per tocar fons, gairebé esgotà els setanta-cinc metres de corda que subjectaven l’àncora.
—M’hi estaré més estona, però segur que amb aquest calat hi haurà més aladroc que allà fora.
Mormolà, satisfet d’ell mateix, mentre esperava l’arribada de la mola de peix. La mar, una miqueta arrissada, feia balandrejar la barca amb suavitat. La superfície de l’aigua, sota els fanals, es començava a agitar quan l’escoltà:
—Tonico. Tonico!
Immediatament, va saber de qui es tractava; però, tot i això, va tractar d’ignorar-la. Amb un gran esforç, s’obligà a continuar preparant les xarxes per llençar-les i començar el petit cèrcol de cada nit.
—Tonico! Per favor, m’has d’ajudar.
Li implorà la veu avellutada de la sirena, de l’aigua estant. I ell, ja no es va poder resistir. Amb dues gambades va arribar a la popa i es va abocar per damunt la borda. I allà estava ella. El seu rostre preciós reflectia una expressió de profunda angoixa. I la seua veu, gairebé tremolava quan, molt de pressa, li va anar explicant quines eren les seues cuites.
—És que la nostra reina m’acusa d’haver robat les perles més valuoses del seu tresor. I em vol fer matar, com a càstig. Per un delicte que no he comés. Estic molt espantada i no sé on anar. Em sap molt de greu molestar-te, però eres l’únic a qui se m’ha acudit demanar ajut.
—Però… però… què puc fer jo per tu?
Respongué ell, del tot desconcertat.
—No ho sé, Tonico, no ho sé. Però si tu no fas res, és segur que la Reina em matarà. Estic molt espantada, Tonico.
Continua ara ella, tapant-se el rostre amb les mans. Els seus rínxols estan enllumenats per aquells fanals tan potents. I ell no ho pot evitar. Allarga la mà, només per acariciar-li mínimament la galta, un gest de consol quasi reflex. I ella alça el rostre, amb un doll d’agraïment en la mirada. Alguna cosa, dintre de Tonico, es trenca, sense remei. No pot permetre que aquella criatura meravellosa i afligida seguisca patint. Haja fet el que haja fet, no pot ser que una Reina, despietada i tirànica, la vulga matar per unes perles que, al capdavall, només són pedres. Precioses, si es vol, però pedres i prou. I, sense ni tan sols saber com fer-ho, comença a parlar-li per tal d’aconhortar-la.
—No et preocupes. Jo t’ajudaré – li diu.
I la sirena, deixa de plorar, esbossa un somriure encisador i demana, amb un filet de veu:
—De veritat?
—És clar, que de veritat –respon ell, amb decisió. Ja, ni se’n recorda, dels aladrocs que agiten l’aigua al voltant del cos nu i bellíssim de la sirena, sota la intensa il·luminació dels fanals. Ni de la xarxa, que ja la té preparada per estendre. Ni tan sols sap ben bé on és, ara mateix. Els seus ulls només veuen aquella fantàstica criatura que ha vingut qui sap d’on per demanar-li ajut a ell; precisament a ell, d’entre tots els homes a qui ho podria haver fet. De manera que, per descomptat, ell no la pot decebre. Farà el que siga menester, per ella. Ja ho té decidit.
—Tu series capaç de parlar en favor meu davant la Reina?
La sirena, tot i que només parla amb un filet de veu, utilitza un to tan encantador que ell sent que la seguiria fins a la fi del món si fora menester.
—Per descomptat. Tu no pots haver fet res mal fet.
Exclama. I ella li somriu, sense reserves. A cada galta, se li dibuixa un clotet que seria prou per fer embogir l’home més temperat. I això, sense comptar els pits i el ventre de la donzella, que llueixen, preciosos, quasi a flor d’aigua.
—Acompanya’m, doncs. Per favor –li demana ella. Ell, desconcertat, respon:
—On?
—Li has de parlar de mi a la Reina, Tonico. Ho has de fer. És necessari.
—Però… però…, jo no sé nadar!.
I és cert. Mai hi ha arribat a aprendre; però la sirena li somriu, emprant tot el seu encant, abans de proposar-li.
—No t’has d’amoïnar, per això. Jo et duré. I t’aniré passant aire dels meus pulmons; per això no has de patir.
I Tonico ja només té ulls per aquells llavis molsuts i preciosos que s’endollaran als seus per tal d’insuflar-li l’alè que li mancaria sota l’aigua. I no s’ho pensa dues vegades. Sense ni ser-ne conscient, es descalça, li somriu a la “seua” sirena i, sense ni demanar-li el nom, es llença de cap a l’aigua, amb els braços oberts. Abans que el cos se li comence a enfonsar, nota l’abraç dolcíssim d’ella. I, uns llavis càlids, el besen i, de seguida, comença a respirar. Nota una gran força que se li escampa per tot el cos. Amb decisió, segueix la sirena que s’enfonsa en la foscúria. Al seu darrere, s’endevina encara la llum blavosa i llunyana dels fanals del llaüt. Encara dedica un darrer pensament als aladrocs, que aquesta nit han acudit a la seua crida i, malgrat tot, aconseguiran sobreviure. De tota manera, però, el més important, ara mateix, és explicar-li a la reina de les sirenes que aquesta no ha tingut res a veure amb la desaparició de les seues perles…
Tres dies més tard, Carmeta plora, desconsolada, mentre el capellà acaba la senzilla cerimònia. Després, esguita el taüt amb aigua beneïda i fa una senyal al sagristà i als dos empleats de la funerària perquè el retiren. L’escassa família i els pocs amics, s’afanyen darrere la caixa. De seguida que arriben al carrer, la vídua i els dos fills pugen a un taxi i aquest arranca, al darrere del cotxe fúnebre. Cinc o sis amics i companys es queden, just a la porta de l’església, comentant les injustícies de la vida, que s’ha emportat una bona persona a la flor de la vida i ha deixat dona i fills.
—Sempre és perillosa, la mar.
Comenta Vicent Corma, amb to solemne. Els altres, acoten el cap, assentint. Són homes de poques paraules i verb difícil. Però tots ells saben que el seu ofici és perillós i que qualsevol error, imprudència o imprevist pot pagar-se molt car. Ho han viscut moltes vegades. Massa, però cada vegada, els sembla nou i diferent. Terrible, però inevitable. Encara que els llaüts treballen molt a prop uns d’altres, cada home està sol, davant de tots els perills de la mar. Un d’ells, Rafel Amorós, repeteix, sense ser-ne conscient, una frase ja famosa:
—I encara ens diuen que el peix és car…
—Ja tens raó, ja.
Conclou Vicent Corma, mentre es mira les mans, nuoses per la feina dura de cada dia.
A l’entrada del petit cementiri del poble, Carmeta segueix plorant. Mai li ho dirà a ningú, però està convençuda que, en realitat, el seu espòs va caure a l’aigua tractant de rescatar el seu anell de casament.
—Perquè no el duia posat, quan l’han rescatat. Només li mancava l’anell.
Pensa, mentre es mira, amb una barreja de ràbia i enyor el seu, que encara li cenyeix el dit, per proclamar al món la seua terrible viudesa.
******
Entre somriures i afalacs, la novençana, fa entrega a la Reina de l’anell que ha retirat, curosament, del dit del pescador ofegat.
—Ho has fet molt bé, Hipomesta.
Li somriu aquesta, agafant-lo. I afegeix:
—Tot i que eres força jove, o tal vegada per això mateix, no t’ha fet falta ni tan sols dir-li el teu nom. I això és un punt a favor teu.
—Era una miqueta beneït.
Respon, amb el rostre enrojolat, Hipomesta.
—De tota manera, t’he de felicitar – conclou la Reina, cenyint-se el nou anell al segon dit de la seua mà esquerra. Comptant aquest, en duu més de vint, d’anells de casament, només en aquesta mà.
Josep Usó
