Hui: «regomello»

25 maig 2018 01:00h

Sovint escoltar oportunament alguns mots en un context determinat em fa trontollar la idea prèvia que en tenia de la semàntica. Aquesta vehemència tan valencianament orgullosa que lluïm em fa perdre de vista matisos que esdevenen fonamentals per a entendre definitivament alguns dels mots de sempre. Així, el mot que vos presente hui, l’he fet servir amb naturalitat en contextos comunicatius que de cap manera el requerien, i això, amb la perspectiva del temps, em fa pujar certa vergonya pel rostre.

El cas és que mirant Paraules en xarxa, vaig topar amb el mot regomello i em va cridar l’atenció perquè, com ja deveu haver detectat, la sufixació del mot no aparenta ser pròpia de la nostra llengua. De fet, el mateix Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) documenta el mot citant un dels grans en açò de la llengua, Joan Coromines, qui n’apunta la procedència «del cast. regomello» amb el mateix significat, i hi proposa una etimologia «pot venir d’un llatí recomedium derivat de comedere ‘menjar’». Tanmateix, de Paraules en xarxa, n’extraem dos significats que palesen que no serà tan senzill relacionar-hi tot l’espectre semàntic, notem: «Recel, temor d’alguna cosa que pot passar»; mentre que en la segona accepció parla de: «Disgust». També el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’AVL l’inclou només amb el significat: «Inquietud o pesar intern que causa un fet o una acció insatisfactòria», cosa que ja apunta una possible relació entre les definicions i l’ús, perquè l’adjectiu intern el podem relacionar amb el procés digestiu, i tots entenem l’analogia entre una mala digestió i els dolors interns produïts per pors, temors, etc. Potser no, clar… permeteu-me, doncs, la gosadia.

A la zona de la Ribera Alta, això del disgust es transmet més bé amb el mot pesar, en expressions com ara: «M’ha entrat un pesar quan he vist la viuda de Jordi...», en el sentit de notar una sensació d’angoixa a la panxa produïda per uns nervis que no es poden dissimular de cap manera. Al Camp de Morvedre i a la Plana Baixa, el mot regomello es fa servir amb el sentit reflectit a Paraules en xarxa, i no solament per a expressar disgust, també per a expressar malestar produït per nervis, i no necessàriament per haver de suportar una digestió pesada. Precisament l’analogia entre el malestar digestiu que es proposa amb l’etimologia del mot, podria ser la connexió per entendre l’ús que en fem, ja que entendríem que s’hi expandeix per aquest procés de semblança cap al sentit proposat en Paraules en xarxa. Com sempre, aclarisc perquè no en quede cap dubte, que la teoria és únicament i exclusiva de collita pròpia i no té cap valor més enllà de la meua gosadia.

Ja he esmentat abans que la sufixació del mot ens empenta cap al castellà, cosa que també confirmava el DCVB a través de Coromines. De fet, en el DRAE hi ha inclòs el mot regomello, el qual remet a regomeyo, definit amb dues accepcions ben semblants a les que ens proposen els nostres: «malestar físico que no llega a ser verdadero dolor» i «disgusto que no se revela al exterior», tot aclarint que el darrer ús es fa servir sobretot a les regions d’Andalusia i Múrcia. Precisament la proximitat de la regió del mar Menor ens podria ajudar a entendre l’entrada del mot en el nostre parlar. Pensem que el mot només està arreplegat en els parlars valencians i, a més, amb un ús també bastant delimitat.

Tota aquesta procedència castellana encara la podem ampliar després de trobar el mot en un dels llibres del mestre Sanchis Guarner, el qual, en La llengua dels valencians cita el mot i l’ubica junt amb altres «valencianismes lèxics d’ascendència mossàrab» que «duen l’empremta fonètica característica d’aquell parlar». A aquesta empremta fonètica que apunta Sanchis, cal sumar el testimoni de Francesc de Borja Moll, qui en la Gramàtica històrica catalana ens recorda sobre els parlars mossàrabs que teníem al territori valencià durant la formació de la nostra llengua que «en el llenguatge col·loquial no queda gairebé cap rastre del parlar dels mossàrabs», i apunta a una aportació residual en topònims i en noms comuns amb característiques fonètiques determinades.

Arribats a aquest punt he de reconèixer que m’obsessiona la procedència del mot i no m’hi puc parar fins que no propose quelcom raonable per a l’origen d’aquest regomello del qual, supose que pel mateix abús que en faig, estic mimetitzant l’efecte a la panxa. Finalment m’hi trobe davant d’Història de la llengua catalana d’Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs, des d’on rescate una afirmació que potser aporta una mica de llum a la ziga-zaga que he acabat construint. Notem: «La major part dels apel·latius adduïts com a mossarabismes són en realitat aragonesismes [...]», i concreten encara més: «Els acabats en -ello, com cuquello [...], regomello recel, comporten una catalanització parcial del sufix aragonès -iello», m’alegra aquest recel que ens aboca a l’inici del camí de hui.

Exhaust, i completament segur que no he arribat a cap conclusió raonada i raonable, tanque la paraula de hui demanant disculpes per la imbricada evolució del discurs exposat. Tanmateix, sí que m’agradaria que tothom arribe a la conclusió que no sempre l’origen és el més important per a definir la paraula com a nostra o no. Al remat, serà nostra si entre els nostres parlants viu i es comparteix, potser no arribarà a entrar mai a la normativa, potser no s’acceptarà mai, potser sempre s’etiquetarà com a barbarisme… no hi estic capacitat per a decidir-ho, això sí, jo sí que la considere una miqueta meua, i més després d’haver-ne notat els efectes ara mateix després d’acabar l’article.

next