Setmana, la passada, la del 25 d’abril, la del record del mal que vingué per Almansa. A Almansa, però, no hi combaté cap regiment valencià. L’exèrcit austriacista que havia de defensar el regne el formaven britànics, portuguesos i neerlandesos de les Províncies Unides. A més a més, era un exèrcit bicèfal, comandat per dos generals, el comte de Galway i el marquès de Das Minas. Enfront tenia l’exèrcit de les Dues Corones (França i Castella) comandat pel duc de Berwick. A Almansa no hi eren, però sí al Regne, les milícies de miquelets valencianes. A la veïna Aiora, ja al Regne, estava acantonat el contingent del saforenc Francesc Garcia d’Àvila. Hi participà, encara que indirectament, a Almansa. Aiora no es rendí, plantà cara. Paga la pena que ho recordem.
Des de quan una trentena de cretins, feixistes pelacanyes, han de condicionar l’activitat d’un barri, la vida dels veïns i el treball d’una formació política present al govern de la Generalitat? Això, sorprenentment, succeí el proppassat dimecres, 25 d’abril. Qui ho consentí? La concentració valencianòfoba la permeteren els hereus ideològics dels qui a sang i foc entraren al Regne en 1707 per Almansa. El repressor marquès d’Asfeld, el primer cap borbònic de la València ocupada, ara està reencarnat en el «delegat del govern»; del govern dels invasors, dels ocupants, de l’Espanya borbònica. Com faria d’Asfeld, el botifler Juan Carlos Moragues (d’Asfeld era de París, un militar francès, i Moragues és un col·laboracionista natural del país) envià els seus esbirros a reprimir els autòctons, a tancar la seu de Compromís perquè el feixisme espanyolista campara al seu aire a la plaça del Pilar, al barri de Velluters del cap i casal, vomitant odi, intolerància i valencianofòbia. Atenció!: era el 25 d’abril! Mentrestant, dos líders d’eixa formació —el Morera i la M. «ó» tancada Oltra— fent la viu-viu, alternaven, golosos de disbauxes institucionals, a l’antic palau dels Borja amb el d’Asfeld del 2018 i altres autoritats borbòniques felipistes —l’adjectiu els escau a la perfecció— civils i militars. Cap dels dos, ni la Sra. «ó» tancada ni el Sr. menjar del cuc de seda, no envià el caragirat de Moragues, protector de feixistes, a pastar fang.
Bé, algun dia —imagine— despertaran de la letargia els autoproclamats «salvapersones», almenys els militants de bona fe d’eixa formació política que creuen en el seu país —n’hi ha?— i no en el dels paràsits Borbons. Diu l’Evangeli de sant Mateu (6, 24): «Ningú pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre». Si s’estima el país dels valencians, s’avorreix qui el nega; i —atenció— si li fas cas a qui el nega, no faràs cas del país. Et farà igual, doncs, que a la senyera la sollen de blau o li pengen un cagalló; t’importarà un rave que al país li diguen Comunitat, Associació, Congregació, Contuberni, Corral o Baconera; i la llengua —ai la llengua!— la malparlaràs i, si s’escau, la dissimularàs sota els accents de la llengua dels guiris. Dimecres passat, estrena d’Àpunt: dibuixos animats tota la vesprada en anglès, en anglès!
Que ningú s’estranye que alguns valencians, davant de país tan esbiaixat, trobem solaç a tanta moniatada en la història, la nostra, la de les gestes patriòtiques i també l’atziaga. Perquè àvol fou 25 d’abril, data convertida en una efemèride a commemorar, que no a celebrar. Bo, els espanyolistes sí que tindran motiu per celebrar-la, i tant! Parafrasejant la cançó d’Al Tall, els «lladres que entreu per Almansa» tal dia plantaren la sembrada de la qual continuen collint fruits. Des del valencianisme, però, és una data reivindicativa, perquè els valencianistes —la nostra manera de dir-nos catalanistes— aspirem a recuperar les llibertats nacionals perdudes, robades, en 1707 com a conseqüència del resultat d’eixa batalla. Les Corts (les borbòniques regionals de hui) han convertit el 25 d’abril, desproveït de tot contingut reivindicatiu, en la seua diada: acte protocol·lari, postureig a dojo entre botiflers i concessió de premis decoratius. Així, concediren el premi «Francesc de Vinatea» —ja veieu, una altra referència històrica— al Consell preautonòmic. Ara bé: el president d’aquella institució, Josep Lluís Albinyana, per dignitat, no hi anà a recollir-lo; i no hi anà «per la falta de solidaritat demostrada fins ara per les institucions valencianes, les Corts i la Generalitat, amb la repressió que pateixen les institucions catalanes i l’empresonament de polítics». A aquest bipartit amb crossa de Podemos, sembla, li la bufa allò que succeeix al nostre país al nord de la Sènia. Qui arreplegà, doncs, el premi? Mireu: el Lerma, el president pantomima, col·laborador necessari en els anys huitanta perquè el país dels valencians continuara aliè a la seua història, a la seua cultura, al seu ser. Lerma trià el senyor carpetovetònic de Madrid, ser un putxinel·li d’Espanya; el seu deixeble Ximo el Morellà també (ep!: a tots dos els agrada ser-ho). En canvi, Josep Lluís Albinyana, del mateix partit, trià servir el seu país i contribuir a la noble empresa de restituir als valencians la dignitat perduda. En pro d’això, recuperar la dignitat a través de la nostra història, recordarem hui el succeït a Aiora el 24 d’abril de 1707. Un episodi més per a demostrar que els valencians no hem estat els éssers molls, sense espenta, que des de la riba del Manzanares s’ha pretès que creiem que som. Érem Regne, país ufà, orgullós de la nostra configuració foral, de les nostres llibertats. Som país i els que així ho creiem sabem que, per ser-lo, com els herois d’Aiora, no hem de fer cas al senyor de Madrid, siga Borbó o de tricolor amb franja morada, i, quan s’escaiga, procurar desempallegar-nos-en.
Aiora
Aiora és i ha estat frontera del Regne. Actualment de llengua castellana, això de la castellanitat lingüística històrica caldria revisar-ho. El bo de Manuel Sanchis Guarner («quandoque bonus dormitat Homerus»), a La llengua dels valencians, dibuixà la isoglossa entre català i castellà al País Valencià i li donà una explicació històrica amb arrels al segle XIII; un lectura, però, amb els condicionaments del segle XX. La Vall de Cofrents, però, era una vall de «moros» fins que en 1609 els seus habitants foren privats de la seua terra i foragitats del país. A Cortes de Pallars tingué lloc la darrera resistència morisca, liderada per Vicent Turigí, un morisc natural de Catadau. Li dedicaré una de les «memòries» de Diari La Veu en el futur, puix que no devem oblidar el que succeí a la Mola de Cortes, esdeveniment important en la història del país. Vall, doncs, de «moros», la llengua dels habitants d’aquells indrets era l’algaravia, el neoàrab dialectal valencià, i no pas el castellà. Els moviments de poblacions posterior configurarien una nova realitat lingüística, sobretot, perduda la identitat foral del Regne.
Aiora, com moltes altres viles del camp valencià, s’adherí al moviment maulet liderat per Joan Baptista Basset i el protagonista de l’episodi històric de hui, el capità Francesc Garcia d’Àvila. Aiora guardava la frontera del Regne i no ha d’estranyar veure allà un contingent de miquelets en abril de 1707, mentre l’exèrcit borbònic del duc de Berwick circulava per les terres castellanes veïnes. L’exèrcit austriacista, mentrestant, intentava conquerir Villena (Castella) i Biar (al Regne). El duc de Berwick decidí esperar-lo a Almansa, on arribà a boqueta nit del dia 21. El 24, ben assentat a la vila castellana, el general borbònic envià un contingent de sis milers d’homes a prendre Aiora. Sis milers? La xifra sembla exagerada, però és la que transmet el De bello rustico valentino del frare trinitari Josep Manuel Minyana, un botifler convertit en cronista de la guerra de Successió al País Valencià. La tropa borbònica estava comandada per un castellà, José María Téllez Girón y Benavides, comte de Pinto. A Aiora s’havia instal·lat un contingent maulet de seixanta homes. Òbviament, del tot insuficients per a resistir l’envestida felipista. Estaven comandats pel capità Francesc Garcia d’Àvila, un saforenc que s’havia destacat en la revolta pagesa de 1693 coneguda amb el nom de Segona Germania.
Francesc Garcia d’Àvila
Francesc Garcia d’Àvila era un pagès acomodat establert al Ràfol d’Almúnia (Marina Alta). A la fi del segle XVII intentà infructuosament que el rei derogués peites i drets senyorials abusius. Les demandes camperoles foren obviades i això generà aldarulls, reprimits severament pel virrei marquès de Castel Rodrigo. Francesc Garcia d’Àvila fou elegit síndic dels nous agermanats i liderà un exèrcit de llauradors que s’enfrontà al del virrei, el 15 de juliol de 1693, a Setla de Nunyes (el Comtat). L’exèrcit pagès fou, literalment, aixafat, però Francesc Garcia d’Àvila aconseguí escapar. Anys després, en 1705, fou un dels que desembarcà a Altea amb el general austriacista Joan Baptista Basset per a aixecar la Marina Alta i la Safor contra Felip de Borbó. Integrat en l’exèrcit camperol de Basset que prengué València en desembre de 1705, Francesc Garcia d’Àvila fou responsable dels aldarulls contra persones i béns de l’aristocràcia resident al cap i casal, acusada de botiflera. L’arribada de l’exèrcit anglès del comte de Peterborough a València i la caiguda en desgràcia de Basset, acusat d’apropiació indeguda dels béns confiscats, l’arrossegà, com també als altres caps maulets, Domènec Barco i Francesc de Villanueva. Tanmateix, les necessitats militars i la influència que Garcia d’Àvila tenia sobre els camperols foren motius perquè aconseguira la llibertat fins a acabar comandant la partida de miquelets destinada a Aiora.
A Aiora estant els maulets valencians hostilitzaven les contrades castellanes veïnes. El duc Berwick, que sabia d’aquestes accions, envià un contingent armat a prendre la població de la Vall de Cofrents. Pensava que havia de ser una missió senzilla. Alhora li serviria per a contrarestar les crítiques dels qui li demanaven un atac directe contra l’exèrcit austriacista a Villena. Segons explica Minyana, el general borbònic pretenia distraure l’atenció de l’enemic amb una sorprenent separació d’efectius, d’aquí la gran quantitat d’homes que envià a Aiora.
La batalla d’Aiora
La partida d’un contingent borbònic tan nombrós cap a Aiora fou coneguda de seguida pels caps austriacistes. En principi la informació els fou facilitada per dos desertors de l’exèrcit de les Dues Corones. Desertors? Més aviat fou el duc de Berwick qui a dretcient els envià a Villena. El cap borbònic, amb aquests suposats «desertors» els deia al comte de Galway i al marquès de Das Minas que era a Almansa i no amb tot el seu exèrcit. Galway i Das Minas picaren l’ham. Ara bé: l’estratègia del duc de Berwick passava per una acció ràpida del comte de Pinto contra Aiora. L’exèrcit austriacista abandonà el setge de Villena es concentrà Cabdet, on pernoctà la nit del 24 al 25 d’abril, a l’indret conegut com la Torre de Bugarra. A trenc d’alba del dia 24 una poderosa columna borbònica aparegué davant Aiora. D’antuvi, impossible fer-li front. Així que el capità maulet, Francesc Garcia d’Àvila, decidí negociar amb el comte de Pinto. El maulet negocià l’evacuació de la població. Ara bé, el comte de Pinto, mentre negociava, envià un centenar d’homes de la brigada valona Du Maine a Aiora. El militar espanyol —espavilat ell!— pretenia prendre Aiora per sorpresa i alhora capturar el líder maulet. Era una bona peça Garcia d’Àvila, degué pensar el de Pinto. Així, els de Du Maine arribaren a Aiora i entraren al poble. Els maulets, mentrestant, eren amatents al castell. O hagué algun frec fortuït amb la població o tot era un parany. Tan aviat com els borbònics trepitjaren els carrers d’Aiora foren sorpresos per descàrregues de fuselleria. Els maulets disparaven des del castell a uns soldats desguarnits, que començaren a caure. Foren abatuts una vintena de borbònics i en l’acció fou ferit el brigadier Courbille, que dirigia la brigada. La por s’apoderà dels borbònics, que no sabien on amagar-se. Els que pogueren marxaren cames ajudeu-me d’Aiora sota el soroll dels trets.
L’estrèpit dels fusells agafà el capità maulet Garcia d’Àvila al campament borbònic, en presència del comte de Pinto. Garcia d’Àvila fou immediatament arrestat. De sobte, arribaren missatgers del duc de Berwick: el general en cap requeria la presència dels efectius del comte de Pinto immediatament a Almansa. L’orgull de l’aristòcrata castellà, però, estava ferit. La desbandada de la brigada Du Maine li fou difícil de pair. Almansa ara —degué pensar— podia esperar. Decisió, però, compromesa. Hi havia una seixantena de maulets a Aiora, però dubtava: i si n’eren més? I si Garcia d’Àvila li havia mentit? Un allau de borbònics entrà en la petita població, sense pietat: mataren, violaren i saquejaren. Els maulets eren al castell. El comte de Pinto situà les peces de bateria contra el castell i el bombardejà durant tot el dia fins a reduir-lo, literalment, a cendres. No l’assaltà. Obligat per les crides del duc de Berwick, el comte de Pinto hagué de marxar. El castell no caigué i Aiora, indòmita, continuà en poder dels maulets.
I què fou de Francesc Garcia d’Àvila? Aprofità la confusió per a escapar. Era el capità saforenc home de recursos. Subornà els sentinelles que el custodiaven i fugí. El comte de Pinto no tingué temps de trobar-lo a faltar. Garcia d’Àvila tornà a Aiora, amatent a allò que havia de succeir a la plana d’Almansa l’endemà. La derrota aliada obligà els maulets a desemparar definitivament Aiora. Garcia d’Àvila continuà la lluita contra Felip de Borbó fins a la caiguda definitiva de Barcelona l’11 de setembre de 1714.
Maulets, patriotes, l’obediència a Carles III, rei dels valencians, estava condicionat per la seua fidelitat a la terra, al país; un país seu que sabien que defensaven també a Barcelona. El destí, però, es capgirà. Ai del desplegament de l’ala dreta de l’exèrcit austriacista a Almansa! Das Minas la ben espifià. També Galway, embrancat en els combats. Vaja! No fou llur dia. Sí el del duc de Berwick. Frederic II «el Gran» de Prússia qualificà Almansa com la «batalla més científica del segle XVIII». El duc de Berwick sabé maniobrar amb la suficient habilitat per a fer caure l’enemic en el parany. Els aliats hagueren de combatre en condicions adverses (els borbònics dominaven les altures) i amb una inferioritat d’efectius (18.000 contra 26.000) que esdevindria crucial en el desenvolupament dels esdeveniments. Llàstima! Les esperances dels valencians, finalment, estaven dipositades en el geni militar de Galway i Das Minas, però Berwick els vencé. Per als anglesos, la derrota a Almansa dolgué durant generacions, fins i tot era recordada per Winston Churchill, el premier britànic de la II Guerra Mundial, que la comparà amb el desastre britànic a Dunkerque en 1940.
I ara què, tres-cents onze anys després? Remembrem Almansa, però no per a ofrenar «glòries», ni noves ni velles, als que venceren, als «lladres que entreu per Almansa». Remembrem la batalla d’Almansa com a fita històrica a superar i també els maulets d’Aiora, exemple de la València indòmita, la que crida «Visca la Terra!» i no «¡Vivan las cadenas!».
