Homenatge als xiquets violats
Primera part
Per allà ve. Sents inseguretat. Ganes de fer mitja volta i anar-te’n corrent amb les cames que et toquen el cul. Et vols morir, fondre’t uns minuts. Hòstia, xe, reacciona d’una volta. Segur que te la fotràs de morros contra ell si no canvies de vorera. Saps que algunes memòries recurrents i indesitjades et fan molt de mal. A tu t’agradaria creure que tant se te’n fot, veritat? No em negaràs que veure’l et fa de mala sang. Si no li passes la cartilla i li dius quatre coses ben dites, el dolor segur, segur que resta dins. Planta-li cara, fotre, digues-li el que només tu saps. Tu i, és clar, ell. Quina por si les memòries et duren un piló d’anys més alhora que et vas debilitant. Les has tingut ben present, eixes memòries, oh i tant! Si se t’oblidaven, si passaves més tranquil una temporada, els malsons te les feien recordar, per recaure de nou en eixa teranyina, malgrat tot no vols parlar-ne, i molt menys entrar en detalls.
Saps a la perfecció que l’ociositat i la mandra de l’estiu del 1962 també va ser de fullejar i llegir còmics durant el ple migdia, sota un gessamí al pati de casa de l’àvia. A la mateixa casa, s’allotjaven els oncles i els cosins de la capital. Ell n’era un. Massa bé saps, i tothom també, si més no això crec, que era un malparit. O em quede curt?
Continuarà…
