Vegeu!: ara a muntar una performance, simulació o vés a saber quina mena de farsa al·legòrica li diuen «rebel·lió». O, vaja!, més aïna l’esquírria a tot allò que sone a català els fa perdre l’oremus a fatxendosos togats, a polítics cavernícoles carpetovetònics i a testes coronades per la gràcia de Francisco Franco Bahamonde. Ara i ací, us explicaré què és una rebel·lió, una de debò, un aixecament contra el poder establert. Contra l’absolutisme, es rebel·laren els germans Bazán al sud del País Valencià en 1826. Els M. Rajoy i Llarena de l’època els condemnaren a mort, però hui –vegeu!– el cognom Bazán dóna nom a carrers del nostre país; senyal que, temps al temps, el seu aixecament armat és considerat just i el poder que els condemnà púrria de la història.
L’actualitat mana i, tot d’una, l’estira-i-arronsa del govern autònom del Principat de Catalunya –inhabilitat pels dídims autoritaris de M. Rajoy– i el govern espanyol ens han descobert de manera límpida i cristal·lina que, efectivament, el règim instaurat a la mort del dictador Franco és digne successor del seu antecessor. I bé, com en totes les èpoques, hi ha qui no s’habitua a viure en una dictadura, pseudodemocràcia hereva, corruptocràcia resultant, estat de dret pansit o –digueu-li com vulgueu– règim que menysprea, ataca i castiga el més elemental dret de les persones com és pensar diferent del veí o, dit d’una altra manera, el dret a no ser censurat, estigmatitzat i castigat per ser diferent. La democràcia, a Espanya, li costa de pair; i, lamentablement, els valencians, suportem aquest insofrible estat de coses, individualment i col·lectiva, des de fa massa temps, de 1707 ençà. Ara també: la performance dita del Botànic –sembla– no dóna per a més; els uns per servilisme a la monarquia franquista i els altres per pusil·lanimitat. Així, vegeu!, la llengua pròpia dels valencians continua postergada, minoritzada a dretcient, i el seu ensenyament és encara matèria optativa, o directament rebutjable, en bona part del país. País o colònia d’Espanya? Un país convertit en regió amb denominació de flatositat blavera, la llufa de l’ucedista Emilio Attard, un caragirat a la pàtria dels valencians, que vergonyosament acaten els que, d’antuvi, assentats ara en les institucions, haurien de qüestionar-la.
Conviure amb qui no t’estima resulta enutjós i, doncs, com en qualsevol matrimoni malavingut, la separació és la solució. Eternament, els valencians no podem viure estigmatitzats, maltractats, per no ser espanyolíssimament correctes. No ho som. Què hi farem?! Personalment, tant se me’n fot els èxits de «la Roja» futbolística, darrera excreció testosterònica de la «una grande y libre». Tinc tot el dret, en democràcia, la de debò, a ser així i a procurar, en ús de les llibertats democràtiques, que algun dia el meu país s’allibere dels lligams que l’uneixen al ponent alienador. El mateix dret democràtic que empara els senyors Puigdemont, Junqueras, Sánchez, Cuixart, Forns, Romeva, Turull, Rull, etc., i les senyores Forcadell, Bassa, etc. Tots empresonats, acusats de rebel·lió, perquè Espanya no suporta que siguen diferents i anhelen crear un nou estat on conviure en llibertat. La rebel·lió, però, implica aixecament violent, que no és el cas. Uns altres, que no aquests, en el passat, participaren d’aixecaments violents, com el general Francisco Franco en 1936, a qui la jugada li eixí bé i d’aquí el Regne borbònic de M. Rajoy i el Sr. Llarena, el del Juan Carlos «el Pelele» (així dit per l’oposició democràtica) i el del Felipe «el Preparao». Tot això regat amb la sang dels morts en la guerra i en la posterior repressió, molts d’ells, com el gran poeta Federico García Lorca, encara en una de les dues mil fosses comuns que existeixen al «Regne» d’Espanya.
Contra els absolutistes
Com veieu, no és un «Regne» per a tirar coets, per molt que el dissimulen amb els èxits futbolístics de «la Roja» o qualsevol galindaina patriotera per a exacerbar les masses. En 1823 tampoc ho era. La reacció europea, derrotat Napoleó, intervingué directament a Espanya per a acabar amb el constitucionalisme (uf! Pronunciat per M. Rajoy, el mot causa rubor) que intentaven bastir els liberals. Un exèrcit de «piolins» francesos, finançat pels Juncker, Macron, Merkel, May i fins el Putin de llavors, s’encarregà de retornar Espanya a l’absolutisme, al mal govern, a la corrupció, a l’església inquisitorial. Bé, aquesta era la llei, la llei dels Llarena d’aleshores, la que tothom havia d’acatar. La de la voluntat de Ferran VII, beneïda per la UE d’aquells temps, la Santa Aliança. I, és clar, hi ha qui no s’avingué a acceptar-la. Simón Bolívar, tot salvant les distàncies, era el Puigdemont del moment. Ara bé: Bolívar, a Amèrica, contestà als espanyols amb el mateix xarop que li volien obligar a beure. De somriures, els justos. A Amèrica enviaren a pastar fang Ferran VII i els «a por ellos, oé», amb rebel·lió (riu-te tu dels Jordis amb un megàfon a sobre d’un cotxe de la Guàrdia Civil), i sorgiren les primeres repúbliques. Ep!: aleshores els espanyols deien que Amèrica era Espanya i, ja veieu, com ha quedat la cosa.
Ferran VII, dit «el Desitjat» pels seus súbdits, és un monarca que ha passat a formar part dels reis infames de la història. Bé, en el seu moment, els seus cortesans i bona part dels seus súbdits no el veien així. L’home, rei, volia regnar com si res no haguera succeït, com abans havia fet el seu pare Carles IV i abans d’aquest el seu avi Carles III. Però, vaja!, ell havia renunciat a la corona en 1808, que lliurà a Napoleó, qui coronà com a rei d’Espanya el seu germà Josep. Els espanyols, però, no acataren tal renúncia i s’enfrontaren a Napoleó. Ostres, Sr. Llarena, una altra rebel·lió! Les Corts espanyoles es reuniren a Cadis i d’aquí la redacció d’una Constitució, la qual deia en el seu primer article que «la Nación española es la reunión de los españoles de ambos hemisferios». Nyas, coca! L’estat liberal naixent era supremacista, no entenia del dret a la diferència, malgrat que els diputats dels Països Catalans, catalans estrictes i valencians, vindicaven la recuperació de les seues constitucions i els seus furs. Hi hagué un moment en què el diputat català, aranès, Felip d’Aner, etzibà: «nadie es capaz de hacer que los catalanes se olviden de ser catalanes». Ningú en 1812 i ningú, val a dir-ho, en l’Espanya del 155, de M. Rajoy i l’inquisidor Llarena.
Siga com vulga, però, a Ferran VII no li venia de gust acceptar el constitucionalisme. Només vindre de l’exili, en 1814, restituí l’absolutisme. Ara bé: la rebel·lió (1820) del general Rafael del Riego (el del cèlebre himne), un altre rebel, de rebel·lió armada, obligà al rei a acceptar la Constitució. Això, però, no agradà a l’Europa d’aleshores, la UE junckerista avant la lettre, la de la Santa Aliança (França, Àustria, Prússia, Rússia, Gran Bretanya, Sardenya, Nàpols, Toscana, Mòdena i Parma), i d’aquí la invasió d’Espanya i països ibèrics annexionats pels Cent Mil Fills de Sant Lluís, intervenció militar reclamada pel rei espanyol al congrés absolutista de Verona.
Els germans Bazán
I bé, hi havia aleshores a Espanya i països ibèrics assimilats els que volien votar. Sí, volien votar, la demanda dels catalans hui, encara que el sufragi concebut aleshores era només masculí, i els que volien que no votassen. Ep! La llei absolutista, el rei, no ho permetia. Tampoc hui ho vol qui ostenta la corona hereva del franquisme. Així que, el 7 d’abril de 1823, un exèrcit enorme de «piolins» travessà els Pirineus. Els primers a rebre, com no!, els catalans, inclosos els valencians, que ací arribaren els francesos amb tota la mala llet revengista de 1813. Després seguí l’Espanya central i, per últim, Andalusia. El gran problema dels liberals, els «constitucionalistes» de l’època: Espanya votava PP. Bé, no votava, però té igual, la «majoria silenciosa», la del té igual col que bleda, suportava estoicament el PP. No PP exactament, però sí allò que ara representa el PP, o els dits Ciudadanos i bona part important d’allò que són els buròcrates del PSOE: obscurantisme. Xe, i com és això? Vaja!, i per què succeeix ara? A Riego, el de l’himne, el pillaren, el penjaren i li tallaren el cap. L’espanyol del carrer amb pa i bous ja era feliç (ara ho és amb pa i futbol). Ferran VII s’imposà, afusellà a pler, castigà a qui li vingué en gana i, finalment, com Franco, morí al seu llit.
Ara bé: sempre quedarà l’exemple d’aquells que, per dignitat, li plantaren cara, com els germà Bazán, Antonio i Juan, tots dos destacats liberals. Per a l’època, una mena de revolucionaris antisistema, com les CUP de hui dia. Els Bazán no volien saber res de l’absolutisme, com les CUP no volen saber res del reformisme tardofranquista. Emmarcats en el temps històric que els tocà viure, els Bazán, amb les armes a la mà, no donant besadetes i somriures als «piolins» del duc d’Angulema, s’oposaren al mal govern de Ferran VII. Ells sí que protagonitzaren una rebel·lió contra l’estat, el de dret d’aleshores, l’absolutista.
Antonio Fernández Bazán arribà a governador de Castelló (la ciutat, que la província no existia) durant l’anomenat Trienni Constitucional (març de 1820 – setembre de 1823), període democràtic iniciat amb la insurrecció de Rafael de Riego i que acabà amb la invasió dels absolutistes de la UE (Santa Aliança) o Cent Mil Fills de Sant Lluís. Juan Fernández Bazán fou coronel de l’exèrcit. No exactament l’exèrcit neofranquista del tinent general Francisco José Gan Pampols, a qui el Ximo, l’Oltra i el Morera reteren homenatge el proppassat 22 de març, amb retrat gegantesc de Felip VI present. Amb el triomf dels reaccionaris, els dos germans s’exiliaren. Ara bé: havien estat derrotats però no vençuts. Ni ells, els Bazán, ni molts altres demòcrates d’aleshores estaven disposats a consentir que Ferran VII fera i desfera a pler. Des de l’exili, se succeïren mil i una conspiracions de liberals, de demòcrates, tot i que només unes poques arribaren a fer-se efectives. Al sud valencià, amb l’excepció d’Alacant, no hi havia una altra plaça favorable als liberals. Era un territori, més aviat, partidari del bàndol reialista (absolutista). Alacant, retornada als absolutistes pels francesos «fills de Sant Lluís», era regida per un governador militar i polític implacable, el brigadier Pedro Fermín de Iriberri. La veïna Elx, en canvi, havia destacat en el suport als reialistes i d’aquí que fóra atacada pels «constitucionalistes» alacantins el 27 de setembre de 1823. Precisament, entre ells, el coronel Juan Fernández Bazán, destinat a Alacant. Per això, quan decidí tornar-hi a fer la guerra als absolutistes, esperonat pel general liberal Francisco Espoz y Mina, exiliat a Londres, els Bazán triaren un territori que coneixien. La intenció era iniciar una lluita de guerrilles, amb «alliberament» de poblacions, que tenia la finalitat de restaurar la Constitució de 1812.
La nit del 18 al 19 de febrer de 1826, un contingent de seixanta homes armats desembarcà a Guardamar. La vila, desprevinguda, no tingué temps de reaccionar. Allà fou proclamada la destitució de Ferran VII i el retorn al sistema constitucional. Aquells agosarats revolucionaris, però, xocaren amb la passivitat de la població, que no estava per aventures. Aviat la presència dels revolucionaris a Guardamar fou advertida pels pobles veïns. El governador d’Oriola, Antonio Salinas de Orellana, no trigà a saber el que succeïa i, amb l’ajut del bisbe integrista Félix Herrero Valverde, proclamà el «a por ellos, oé» i organitzà la partida reialista –el fatxeriu autòcton– per a encalçar les homes dels Fernández Bazán. El prelat oriolà, madrileny de naixement, donà la suma de 1.200 reals per a caçar, literalment, els liberals. Com veieu, l’Església sempre al costat de la reacció.
Els germans Bazán i seguidors prompte s’adonaren que poc compromís podien esperar de les poblacions del territori. No obstant això, els liberals no s’acoquinaren. La seua lluita pretenia la conquesta de les llibertats públiques. Era, doncs, un combat honorable. Marxaren cap a la Serra de Crevillent, lloc de les gestes del voluntari reialista i bandoler Jaume el Barbut, ajusticiat a Múrcia en 1824. Allà foren descoberts pels reialistes, que els superaven àmpliament en nombre, i en la lluita que seguí caigué ferit greument el cap de l’expedició, l’exgovernador de Castelló Antonio Fernández Bazán. El seu germà i alguns homes romangueren al seu costat, mentre la resta del contingent, fugint, es dispersà. El grup de l’alacantí Bartomeu Arques, qui s’havia destacat en la defensa d’Alacant contra els absolutistes francesos, passà per Agost, Sant Vicent del Raspeig i Mutxamel. Pretenien arribar al Campello. Fou debades. Empaitats pels reialistes, Arques morí i la resta de companys foren fets presoners.
La tragèdia acompanyà a aquells homes que arriscaren llur vida per l’ideal democràtic. Antonio estava malferit, dessagnant-se, i Juan, vista la causa perduda, volgué rematar-lo per pietat i després suïcidar-se. La pistola, però, se li encasquetà. Al gos flac, ja veieu, tot són puces. Quan arribaren els reialistes, no preguntaren. A Juan el cosiren a trets. La partida dels Bazán fou desfeta: vint-i-nou dels seus components foren duts a Alacant, on foren maltractats pel governador Iriberri, que fins i tot els negà els viàtic quan anaven al patíbul. Judici sumaríssim, el 22 de febrer, i garanties no cap. El 23 començaren els afusellaments, que s’allargaren fins al 27. El grup dels empresonats a Oriola foren executats el 4 de març. Entre els reus, el seu líder Antonio, moribund per les ferides i sense poder moure’s. Fou traslladat en un baiard fins al lloc de l’execució i tirotejat.
I així, tràgicament, acabà la rebel·lió dels germans Fernández Bazán i companys. Temps després, en 1831, un altre militar liberal, José María de Torrijos, intentà desembarcar a Màlaga. Capturat, el seu afusellament fou recreat pel pintor alcoià Antoni Gisbert en nom dels «liberals» reconvertits en jerarques de la monarquia de la Primera Restauració borbònica. Ja veieu, gira la truita i els perseguits, finalment, reeixen. Aneu amb compte Felipe VI, M. Rajoy, Llarena i companyia, que allò que hui perseguiu amb tanta passió us demanarà comptes demà! Els germans Bazán no tingueren la sort d’un pintor que recreàs la fi de la seua aventura, però sí han estat recordats en la toponímia urbana d’Alacant, Guardamar i Torrevella. Herois, doncs, per haver protagonitzat una rebel·lió, aquesta sí armada, per les llibertats constitucionals i en contra el poder constituït, la història ha restituït la seua memòria. La seua gesta, encara que dramàtica, és digna de recordar, fins i tot a Guardamar, on l’any 1826 els feren el cas del porc. En canvi, no trobareu cap homenatge als seus botxins.
