Huitena part
Berta ha sentit a dir que alguns van al gimnàs a lligar. A ella ja ningú li diu res. Transparenta.
Veu com el mòbil paralitza la conversa dels joves. Captiva l’atenció d’una xica que no pot evitar prendre’l amb la mà. Toca la pantalla amb la gemma dels dits: cap novetat. La immediatesa de saber si hi ha quelcom nou, Déu meu, exclama Berta.
—Aiiii, si pogués fer el que jo desitge. Mira, en això que estàs grossa em prens el pèl. Et veig igual com sempre —diu un xicon.
—Aquesta setmana he eixit a menjar pizza dues vegades i avui tres —diu la xica.
—Però si del gimnàs no surts. Et matxuques allà dins.
—No m’ho crec! T’ho puc ben jurar, una mica més del compte que menge i ho note amb els pantalons de seguida.
A Berta li avorreix el tipus de conversa que gira entorn del mateix, però no hi ha ningú més al local. A ella li interessaven més les que feia amb l’Andreu o les situacions compromeses quan ell estirava la cama per sota la taula i li posava el peu prop del sexe. No t’ho perdes, es diu tot i això, potser als joves se’ls escapa alguna cosa diferent.
—Caram, sempre amb el mateix rotllo de si estàs prima o no.
—Si m’engreixe, tinc més por a la crítica de les dones que a la dels homes. Vosaltres no sou tan cruels.
La Berta no es deu amoïnar gens pel que sent. Quan ja s’ha menjat la meitat de la pizza amb la flaire del formatge fos que s’estira en filets prims, beu aigua. Sense voler es gira i nota punxades als abdominals. Per què haig de fer tantes sessions de pilates i aquagym. No s’obsessiona per estar prima, això sí, tampoc vol tenir una panxasa, amb uns quilos de més. Segueix escoltant la conversa encara que li dol l’actitud dels joves. I a ella què? Per què li ha de destorbar sentir-los?
—A nosaltres, ens agrada tota classe de dones —diu un xicon—. Totes tenen el seu què.
—Fa de mal dir, els homes sempre diuen el mateix. Però a l’hora de la veritat no és així. Amb mi no comptes —s’afanya a dir una.
—Potser sí, però ens agraden totes —diu el mateix xicon.
—Ja t’he dit que no m’ho crec, que és mentida. Fixa’t quines dones hi ha a les cadenes de televisió i en les revistes. I se us en van els ulls.
—És clar, han de vendre el producte, el programa o el que siga. Les caretes de la tele només són maquillatge i roba molt cara —diu un altre xicon.
—Per culpa de les revistes i de les cadenes de TV ha canviat la moda.
—Va, tia. No estaràs molesta per això? —pregunta el primer.
—No m’ho digues, però és la veritat. No m’agrada que em vulgues fer combregar amb rodes de molí. Quan jo era petita, això passava una miqueta, amb poca cosa n’hi havia suficient. A l’escola pensàvem en altres coses. Ara és de bojos. Una nena no pot pensar en això.
—Si ho mires d’aquesta manera… —diu el primer xicon.
—Per culpa de l’Hannah Montana, les nenes van boges per estar fashion. Hi ha algun tio que no m’agrada com em tracta. Tenia tan mal rotllo que el vaig engegar i al final vaig acabar comprant-me un gos.
Continuarà…
