Cinquena part
Treu de la bossa els pantalons arrugats, posa una cama, està a punt de perdre l’equilibri, al moment l’altra cama, però els dits del peu se li enganxen en la vora. Li van tan ajustats que no pot tancar la cremallera, fa uns salts per poder posar-se’ls bé. Se sent Adele que canta When we were young. Es pentina al mirall que, en retornar-li una cara atrotinada, la posa en evidència. No li acaba de fer el pes el pilates i la dutxa, tanmateix és ben evident que sent benestar, com si li flotara el cos.
No em fa res fer servir altre cop el telèfon i l’ordinador en la feina encara que em desespere. Tanmateix, encara millor si tingués la família junta. La desaparició va ser amb menys espai de temps que la posta de lluna. Per Déu, què vaig fer malament? No, no és lògic que no poguera fer alguna cosa per evitar-ho. Es menysté, no sap com va succeir. I si ell hagués mort allà mateix? Ella hauria sentit una alenada de llibertat amb el cos no subjecte al jou dels capricis del marit. I què si no va més a ballar al club o no ix amb el grup d’amics? No, no hauria de morir el marit, si no ella hauria de treballar el doble per atendre els fills. És clar que si no s’hagueren separat, la sensació bèstia del desig de sexe no s’hauria perdut, ni tampoc haurien marxat els xicons, o sí. Vés a saber.
Altre cop a la feina. Quan té a punt uns documents, s’aixeca i va d’un costat a l’altre per portar-los. Entra al lavabo. Dur estar sola, i tant! Sense esperança de trobar un home. No, no és l’única. Com d’altres dones que viuen soles. He atés al despatx senyors que viuen amb dones molt més joves, com l’altre dia un home de seixanta-tres i la parella, una xica de vint-i-tants, un senyor que té una filla major que la mateixa companya. Els homes de la nostra edat prefereixen dones forasteres més joves.
Al vespre torna al gimnàs. Tothom fa servir massa temps i diners a tenir un aspecte físic atractiu, per a què? Vull castigar el cos amb el pilates perquè he de millorar l’esquena i l’osteoporosi. També prove ioga per aixecar l’ànim. No t’ho perdes, m’han dit. Està bé, sí. En algun moment de la relaxació, qui ho havia d’imaginar, li ve al cap de nou l’exmarit. Retrets i baralles, és clar, n’hi va haver. Sense exagerar. Tanmateix, va dir que ell se n’anava a fer una volta, sense saber que ja no tornaria. Que ell volia viure més. Quantes vegades ella es va preguntar si li donava suficient satisfacció sexual, si no feia que mengés prou a casa, si gastava massa o si li faltava al respecte; més i més preguntes sense trobar una resposta convincent.
Continuarà…
