Setmana futbolera, partit de la copa del «rei», del «rei» dels espanyols. A Mestalla juguen el València CF i el FC Barcelona. I –ai llas!– sona la cantarella espanyolista i bròfega contra Catalunya dels que habiten ací i de valencians tenen el que el Micalet d’iglú esquimal. Burrada va i burrada ve, els babaus del Principat –Catalunya Ràdio i mitjans digitals– se’n fan ressò. Ho expliquen alegrement, tot reafirmant llur concepció esquifida de la nació. Als «catalans» principadins la representació ideològica espanyolista (Catalunya = quatre províncies) també els contamina. Encara no han entès, és un axioma històric, que sense València no hi ha país dels catalans possible. Mentrestant, els del Botànic, eixos que administren la Generalitat del sud, fent l’orni davant l’assalt contra les llibertats (contra la dels «catalans» estrictes, els seus connacionals, i contra la de tot quisqui) perpetrat pels neofranquistes que regeixen les institucions de l’estat espanyol. I als «progres» dels Premis Goya, entre pallassades amb glamour de verduleria, igual els té col que bleda. Al regne d’Espanya s’empresona per motius ideològics, però els seus «progres» callen i atorguen. Definitivament, nosaltres –els que saludem el nou dia amb un «bon dia»– no som del seu món. El nostre sistema de representacions ideològic és diferent: ells –els Pedrito Sánchez i els Pablito Iglesias inclosos– tenen incrustat al moll de l’os l’Espanya franquista. Nosaltres, per salubritat democràtica, hauríem de desempallegar-nos-en, definitivament, i recuperar la naturalitat amb la qual un barceloní del segle XV deia que un valencià «és català de nostra nació» i viceversa.
Hui publicaré una primícia; bé, rescatar per primera vegada un document històric de l’oblit ho és. Temps era temps, quan vivia Ausiàs March, la seua pàtria –la nostra– era independent. A cap mandatari catalanovalencianobalear d’aleshores, val a dir-ho, se li acudia anar a Madrid, com un corderet, perquè l’empresonaren. Vaja! Que ningú se m’esvalote: algú ho havia de dir. Ah!: i Barcelona i València estaven unides, ben unides, i eren ben solidàries.
El 24 de març de 1455 traspassà a Roma, malalt i decebut, Nicolau V, un papa sorprès per la conquesta turca de Constantinoble (29 de maig de 1453), a la qual pretengué donar resposta debades. Els estats cristians –els de la Unió Europea d’aleshores– no estaven per la labor. Definitivament, l’imperi grec cristià, hereu de l’imperi romà oriental, sucumbí, i el papa morí en un estat pròxim a la desesperació pel que considerava un perill imminent, els turcs, contra l’Europa occidental. Mort Nicolau V, els cardenals es reuniren en conclave: calia elegir un successor i, vaja!, sorgiren una altra vegada les disputes entre els clans romans dels Colonna i els Orsini, amb representació entre el cardenalat. De vint-i-un cardenals, només quinze eren a Roma quan traspassà Nicolau V: Prospero Colonna (romà), Latino Orsini (romà), Domenico Capranica (del Laci), Ludovico Trevisan (venecià), Pietro Barbo (venecià), Giorgio Fieschi (lígur), Filippo Calandrini (lígur), Guillaume d’Estaing (francès), Alain de Coëtivy (francès), Juan Carvajal (castellà), Juan de Torquemada (castellà), Joan Bessarió (grec), Isidor de Tessalònica o de Kiev (grec), Antoni Cerdà (català de Mallorca) i Alfons de Borja (català de Xàtiva).
El 4 d’abril, divendres sant, es reuní el conclave i a l’endemà els cardenals votaren. Colonna versus Orsini, eren els dos favorits, però cap dels dos assolí els vots suficients. Aleshores el grup encapçalat per Prospero Colonna es decantà pel cardenal Bessarió i, en contestació, el grup de Latino Orsini el rebutjà. I així, foren passant les votacions fins que –eureka!– els cardenals pararen atenció en la presència d’un home venerable, ja ancià, que no exhibia pretensions. Aquest era el catalano cardenal dels Santi Quattro Coronati i bisbe de València Alfons de Borja. Ell fou, finalment, l’elegit, candidat de consens i home a qui un dia el dominicà i sermonejador Vicent Ferrer li vaticinà: «tu seràs papa i em faràs sant». Tenia aleshores, en 1455, setanta-set anys i, en el joc d’escacs que era la política pontifícia, representava –això pensaven els romans– un papa de transició, puix que tothom, per l’edat que tenia, li augurava un pontificat curt.
El 8 d’abril, dimarts, Alfons de Borja fou proclamat papa. Elegí el nom de Calixt. Per què Calixt? El cardenal xativí ja apuntava maneres: trià el nom en homenatge a un altre papa, Calixt II, que imposà a l’emperador Enric V el concordat de Worms (1122) que posà fi a la querella de les investidures, o sia, al plet sobre a qui corresponia investir els càrrecs eclesiàstics. Restà ben clar, al papa. Així, el papa Borja no pretenia ser un vulgar titella de ningú, inclòs el rei Alfons «el Magnànim» a qui havia servit. Si era papa manaria i manaria de debò, sense lligams que condicionaren el seu pontificat.
Elegit papa, Alfons, convertit en Calixt III, féu un jurament públic, urbi et orbi. Atenció!: Alfons de Borja era un home cultivat, amb coneixement acurat de la llengua llatina. Era doctor en ambdós drets (canònic i civil) i havia estat professor a l’Estudi General de Lleida, com també l’altre cardenal català, Antoni Cerdà. Havia servit a l’església, al papa Benet XIII, i a l’estat, al rei Alfons IV «el Magnànim», de qui es convertí en un dels seus principals col·laboradors. Des de 1444 cardenal, la seua vida transcorregué a Roma al servei de la Santa Seu, mentre a distància regia els afers de la diòcesi de València, de la que era bisbe des del 1429. El jurament d’inici del pontificat, com transmeteren els presents, el féu en la seua llengua materna catalana. S’ha conservat, però, en versió llatina, la llengua de l’Església, però el pronuncià en català. En un moment tan transcendental en la seua vida i en la història de l’Església, Alfons de Borja, Calixt III, jurà en català tornar Constantinoble a la fe cristiana i anihilar la secta demoníaca del rèprobe Mahoma.
La notícia d’un papa català –un papa català!, així– aviat arribà als Països Catalans. Bé, ja sé que aleshores la pàtria d’Alfons de Borja no era denominada exactament així, però quasi. Tampoc en deien llavors Corona d’Aragó i ja veieu l’enrenou que ha muntat el govern baturrico del Sr. Lambán, aplaudit per l’espanyolisme recalcitrant, a causa dels llibres de text que escriuen «Confederació catalanoaragonesa». Ah!: i això que ara diuen «Espanya» ni existia ni se li esperava. Bé, papa català, que era com Alfons de Borja es reconeixia entre els italians i com nacionalment l’adscrivien. A València, la notícia arribà el 18 d’abril i explica Melcior Miralles (Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim) que la seu de València organitzà processons per a celebrar-ho deu dies seguits amb repic de campanes. El Consell de la Ciutat també s’uní a la celebració i acordà, el dissabte 10 de maig, il·luminar les portes de Serrans, de Quart, de Sant Vicent i de la Mar i la torre de l’Esperó, i a l’endemà diumenge fer processó seguint l’itinerari de la del Corpus.
Bé, València celebrava l’elecció d’un valencià, natural de Xàtiva (en concret de la Torre de Canals), pontífex. València ho celebrà i també ho féu Barcelona. Els consellers de Barcelona es reuniren amb el Consell de Dotze per a escriure al nou papa felicitant-lo per l’elecció. El document –la primícia que he anunciat― diu així (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Consell de Cent, Deliberacions II-9):
«E aprés fon proposat en lo dit consell com ja tots són certs de l’elecció de nostre Sant Pare, qui solia ésser cardenal de València, e és català de nostra nació, molt benivolent en aquesta ciutat. E era estat mogut entre els consellers que per ells li fos escrit, pertinentment e deguda, e ab gran recomissió de la dita ciutat e ciutadans e habitadors de aquella, e que li’n fos fet correu, e que fos escrit a algú qui fos ben servidor del dit nostre Sant Pare que li donàs la dita lletra».
Ostres!: imagineu una carta semblant del consistori de la Sra. Colau? O de l’anterior del Trias? Una carta felicitant un valencià perquè «és català de nostra nació»? En lloc d’això, però, els valencians rebem plantofades, amb «procés» o sense, com la burla estèril del comentarista esportiu que, en la retransmissió d’un partit del Barça, fa befa dels seguidors del València CF perquè alguns porten banderes espanyoles a l’estadi i els energúmens bramen la mala llet apresa de ponent. Siga com vulga, la realitat persevera i, com deia el Galileu, eppur si muove! En definitiva, bramen contra Catalunya perquè saben, i hom no pot suportar des de l’espanyolisme, que València és també Catalunya. És obvi. Aquesta és la causa de l’anticatalanisme, o més aïna antivalencianisme (aversió a la llengua i cultura pròpia dels valencians), al País Valencià i, bé, no descobrisc ara la sopa d’all.
Els romans, escandalitzats perquè un català era papa, de seguida exclamaren: Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani! No foren els únics, puix que els catalans eren a Sicília i havien entronitzat el seu rei, rei d’Aragó també, a Nàpols. No ho negaré, al rei de valencians, mallorquins «catalans» estrictes, sards, sicilians i napolitans se li deia «rei d’Aragó». Algun problema? No pas. Al regne de Nàpols se li deia aleshores regne «de la Gran Sicília» i els napolitans no eren pas sicilians. Denominacions de l’època. Els venecians, davant l’elecció papal d’un català, restaren bocabadats, com exposa Antonio Guidobono al duc de Milà el 14 d’abril. Guidobono vaticinà que el poble romà lamentaria ser «recto da catallani» (regit pels catalans) i pel «re de loro catallani». Ep! El «rei dels catalans», el rei del papa, Alfons IV «el Magnànim». Però que s’empatolla el Guidobono? Heretgia! Els catalans no tenen rei! ―escridassen les hordes mañicas del Lambán, també les blaveres, mentre al Ximo se li eriça el bisonyé i a la Mónica se li esmussa el piercing de la barbeta. Els florentins també recelaven del nou papa perquè «regnano catalani» (regnen catalans), oh Dio!, i a Milà deien de Calixt III: «catelano, amico e partigiano et servidor stato della maestà del re di Ragona» (català, amic i partidari i servidor de la majestat del rei d’Aragó).
En fi, que us diré? Valencians, «catalans» del Principat i de les Illes eren els súbdits del «rei d’Aragó» que l’ajudaren a conquerir Sicília, Sardenya i Nàpols. Els que finançaven i organitzaren les armades de l’imperi marítim del «rei d’Aragó». A Còrsega també ho intentaren però no reeixiren. Tots plegats, a Itàlia i per tota la Mediterrània, catalans. Atenció! Sr. Lambán: Aragó, com Madrid, no té platja. Què hi farem! No tenia platja al segle XV i no la té ara. Bé, vet ací la realitat del segle XV, a Itàlia, que aleshores no era la Itàlia estat nació amb la llengua toscana (l’italià) imposada, i també a la península Ibèrica. Una realitat ara rebatuda per l’acció ideològica de la nació estrangera que sotmet els catalani en l’actualitat, amb la pretensió d’esborrar la història que la comunitat nacional catalana ha bastit al llarg de segles. Els espanyols ―vegeu!― no volen ni que el mot «català» aparega als llibres de text. Al segle XV i al XVI, però, s’assumia sense cap problema que Calixt III era «català de nostra nació», a Barcelona, i que Ausiàs March era «caballero valenciano de nación catalán», a València (traducció al castellà dels poemes d’Ausiàs March per Baltasar de Romaní, València, 1539).
Els valencians, doncs, no feien cares de pomes agres pel fet de ser i dir-se catalans. Els d’Oriola, per exemple, quan escriuen al rei, precisament a Alfons «el Magnànim», per això de la reivindicació del bisbat en 1433 (vaig parlar-ne en l’article anterior), diuen:
«Per ço que la major part e lo cap del dit bisbat és en les parts de Castella, aquell [el bisbe de Cartagena-Múrcia] se dóna a voler del rei de Castella. E per consegüent, pensar per vostra real celsitud que, a Castella e com s’atroba en lo dit bisbat tostemps, favorega e han acostumat favorir als de la nació castellana desfavorint als de la nació catalana».
Ep!: Oriola, 15 de desembre de 1433, acta del Consell oriolà. Els oriolans assumeixen conscientment que són de «nació catalana». Atenció!: al segle XV. I a Múrcia, quan anaven els oriolans, els deien ras i curt catalans: «ja ve lo català, ara pagarà», deien els funcionaris del bisbat murcians. Així ho explica Pere Bellot als seus Anales de Orihuela (1622). Vegeu: resulta que si un castellà pagava un florí, a un català (oriolà) se li exigien tres. Com escriu l’historiador Martí de Viciana (Libro tercero de la crònica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia y su Reino, 1564): «en Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana, porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras nasciones, de los quales heredaron la lengua, coraçón, manos y obras». I si a Oriola s’anomenaven catalans, també a Xàtiva i a València. Els italians no deien catalano o catalani debades.
El pontificat de Calixt III s’allargà fins al 6 d’agost de 1458 en què morí. Ah: beatificà Vicent Ferrer, només faltaria. Bé, ja parlaré del seu decés en un altre moment. Roma experimentà un avalot contra els catalani del papa, però hi restà la llavor, el nebot del papa Roderic, que es convertí temps a vindre en Alexandre VI (1492-1503), l’etapa de major florida dels Borja ―dels catalans― a Roma.
La història, jo ho vaig dir en altre lloc, és l’únic antídot contra la burrera, que en aquest país nostre abunda, al nord i al sud de la Sènia. No trobe raó per a amagar la història i que aquesta no siga, com deia Ciceró, magistra vitae (mestra de la vida) i ens guie en el present. L’assumpció del que som, del que hem estat històricament, de la nostra personalitat forjada per la història, ens dignifica i ens fa lliures. Tant de delicte té el menyspreu històric del barceloní indocumentat contra els valencians, quan confon el conflicte identitari valencià amb el tot, com l’aversió de l’ase blaver que brama contra Catalunya, o darrerament les paranoies del tercerviista equidistant, tant l’encaparrat a inventar una nacionalitat valenciana separada de la catalana que mai no existí, com el que de manera vergonyosa nega el conflicte nacional valencià, com Judes negà Jesucrist, en programes televisius espanyols de gran audiència. Uns i altres, amb llurs diferències, se situen, però, sota els paràmetres de la ideologia hegemònica, la dominant, la dels a por ellos, oé!, la que el franquisme imposà a les aules en cada retrat de xiquet amb el mapa d’Espanya de fons. La ideologia que imposa que, ara i ací, s’evite aplicar el requisit lingüístic perquè els catalanoparlants no siguem discriminats per parlar la nostra llengua al País Valencià. Qui té por del requisit lingüístic? Sembla que els del PSOE-Compromís molt. A Roma Calixt III parlava en català ―el seu valencià de Xàtiva― i no passava res. Els oriolans deien que eren catalans i ningú s’estripava les vestidures, era evident Aprenguem, si més no, una mica del passat. Ho dic a dretcient i apel·lant al seny, al trellat, si ens estimem el país. Assumim el que som. Si no, ja veieu quin futur ens espera: ser espanyols de carcassa franquista i ofrenar glòries i diners al M. Rajoy de torn, als corruptes, als a por ellos, oé! i al reietó de pandereta que viu a Madrid.
