La cultura d’un poble la formen la llengua, la història, la societat i, també, el conjunt de creences compartides. Els mites i les llegendes en són una part fonamental, fins al punt que podem calibrar la salut d’una cultura per la vitalitat del seu imaginari compartit.
Cada època del calendari té els seus mites. Tots Sants és el temps de les històries de por. Fins no fa massa, Tots Sants evocava el temps en què recordàvem els familiars traspassats amb ciris o “palometes”; en què deixàvem algun que altre llit de casa amb la punta del llençol plegada, per si venia l’animeta de l’àvia; en què preparàvem els altarets de les animetes del Purgatori; en què els pescadors no llançaven les xarxes, per por del que podien arreplegar; en què els caçadors i els llauradors evitaven caminar sols per les sendes de muntanya, per tal de no topar amb altra mena de caminants. Tots Sants és, encara per a la gent de la meua generació, l’època dels contes i les històries de por. Recorde que l’àvia Virtu ens reunia al voltant de la tauleta braser. I mentre torrava unes castanyes i uns moniatos a la llar (tocava encendre-la), es permetia contar-nos unes rondalles de por i aparicions inquietants que, la resta de l’any, teníem prohibit escoltar.
Una de les històries que ens contava era la del cavall de foc: “Diuen que allà per les fondàries del Benicadell, prop de la vespra de Tots Sants, s’hi apareix una haqueta de foc. Corre com una centella, roda el castell de la Vall de Perputxent i s’amaga pel barranc de l’Encantada”. La contalla evoca una presència ancestral, de llarga trajectòria en la literatura fantàstica universal: els genets misteriosos, sense cap, com en Sleepy Hollow, o condemnats, com en el cicle mític del comte Arnau o comte Mal. És el motiu que sura en La Lluna per Tots Sants (Viena Edicions), una novel·la magnífica d’Ivan Carbonell. Si recomane la lectura de La lluna per Tots Sants és perquè som davant d’una de les poques novel·les de terror de la literatura valenciana, ambientada, a més a més, en un poble de llegenda, Altea.
Una novel·la suggestiva i agosarada, que no deixa indiferent i que comença així:
Al capdavall, potser no ho podré oblidar mai. Potser serà així, que la por d’aquella nit haurà de viure en mi eternament, habitant el més profund de les meues entranyes com una pulsió secreta que, per molts anys que les pales del temps li tiren al damunt, continuarà vivint sota la terra que el colga. El record m’esborrona ara igual que ahir, em fa escriure més papers al dietari que guarde en el bagul tancat amb clau, sense que la dona ho sàpiga. Com el primer dia, el record d’aquella nit continua cremant-me, com un ferro roent, com una pedra en flames. Sé que habita les meues pors i que el meu pànic –quan apague el cresol i tot es fa fosc– té el seu nom i el seu dibuix.
Però si, a més de llegir, voleu fer un pas avant i contar a la vora de la llar o en un racó propici al misteri, necessitareu un pou d’històries. Vos recomane qualsevol dels reculls de Jordi Raül Verdú. Mestre i caçador d’històries, ha recorregut els nostres pobles a la recerca dels arxius vivents de la cultura popular, la gent gran. Fins ara, ha publicat quatre volums de rondalles, a més d’un fum de contes. A la vora de la llar, Una nit prop del foc, Això era una volta… i Conte contat. Cada volum inclou vora trenta rondalles, de les comarques valencianes més diverses, sobretot, les centrals i el Migjorn. Descobrireu històries de por, de meravella i d’humor, per a triar-ne segons l’ocasió. Jordi Raül Verdú és també el responsable d’una de les iniciatives editorials més necessàries dels últims anys: l’adaptació de les rondalles d’Enric Valor per als infants, publicades en uns contes a tot color, per Edicions del Bullent. No podeu passar Tots Sants sense llegir ni explicar El llavador de Penàguila o El dimoni fumador. Ni tampoc sense escoltar la versió a ritme de rap que fa el grup Rapsodes, un llibre CD imprescindible, En Ric Rac Rondalles: el Musical (Bullent).
Un altre llibre molt recomanable per a familiaritzar-nos amb l’imaginari fantàstic és El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya (editorial Comanegra). És un buidatge dels estudis de Joan Amades, precursor de l’etnopoètica, amb una exuberància d’éssers màgics sorprenent, sobretot a les comarques catalanes del nord i dels Pirineus. També hi trobem referències a éssers encara coneguts en la mitologia valenciana, com ara els gambosins, la tarasca, els nyítols, les dones d’aigua, la cuca fera, el pare llop, l’home del sac… Tot, en una edició acurada i amb il·lustracions a tot color.
Una iniciativa original que no heu de perdre-vos, si teniu l’oportunitat, són els dos espectacles teatrals de la companyia Disparatario, La Maria no té por i On estan els monstres. Dos muntatges que combinen els titelles i les disfresses amb un joc escènic que capbussa els espectadors en la màgia de les nostres criatures fantàstiques.
Altrament, hi ha dues entitats que s’han pres amb coratge i espenta la necessitat de divulgar i reviscolar el nostre imaginari popular. D’una banda, el Museu Valencià d’Etnologia ha implicat un gran nombre de biblioteques en el projecte Espanta la por, per a treballar amb els monstres valencians a les escoles. I de l’altra, hi ha l’exposició itinerant anomenada Els nostres monstres en la cultura popular, patrocinada per la Coordinadora pel Valencià i que està recorrent molts municipis valencians, amb un gran èxit de públic.
I ara, la reflexió inevitable. Fa poc una mestra em comentava: “I tu què creus? No celebrem el Halloween?”. “I tant que l’hem de celebrar”, vaig contestar a l’instant. Però hem de fer com els bons lluitadors d’arts marcials. Fer servir la seua força, la seua popularitat, en benefici de divulgar les nostres tradicions. I una bona forma d’aconseguir-ho és com diu l’article: per Tots Sants, llegir llibres valencians.
