Per Eduard Ferrando
Amb l’article de hui mirarem de fer una xicoteta aportació perquè tots els combois que vos plantegeu per a l’estiu tinguen cert aroma de lexicografia valenciana. No em feu massa cas però, vull dir, només volia plantejar des d’aquest racó la necessitat de recuperar de l’oblit certes expressions que defineixen les trobades en bona companyia que acostumem a fer a la nostra terra, quan l’oratge permet que l’únic límit entre nosaltres i l’infinit siga a les estreles…
Bé, comencem, vos promet que ja pare amb la meua mania d’intentar, sense cap tipus d’èxit, dibuixar escenaris amb els mots.
L’expressió que propose hui és un reflex fidel del títol de la secció. I és que, tot i que la proposta és «de pa i porta», podria desenvolupar-ne qualsevol altra amb el mateix sentit de «dinar o sopar en què cada u porta el seu menjar, generalment pa i mescla», com defineix el llibre Paraules en xarxal’expressió, que ja ens en proposa com a subentrades d’altres semblants com ara: de pa en puny, de cabasset o de recapte. De fet, el primer que es pot constatar quan consultem el grup Rescatem paraules de l’oblit és que a tot el domini lingüístic tenen una manera diferent d’anomenar l’esdeveniment de què parlem.
Sembla que l’expressió de pa i porta és més freqüent a la zona de la Plana Alta, encara que el mestre Eugeni S. Reig proposa una curiosa teoria que ens podria conduir a pensar una altra cosa. Notem: «L’origen de l’expressió es troba, molt probablement, en un joc humorístic de paraules que sona igual que el nom de la població valenciana de Paiporta i que inclou el mot pa, en referència al menjar que du el qui assisteix a un d’aquests àpats —que generalment és un entrepà— i el mot porta, que fa referència al fet que el dit menjar se’l “porta” ell». Independentment de l’origen, vull obrir la mirada al ventall de formes documentades que n’hi ha arreu del territori, perquè crec honestament que és més interessant que centrar-nos en una zona en concret.
A més de les expressions que ja hem avançat al llarg de l’article, aquest costum tan nostre d’agafar la vianda de casa i trobar-nos en qualsevol lloc per compartir la menja i una bona estona amb amics, enemics i algun desafortunat conegut, s’acostuma a dir d’altres maneres com ara: sopar de rua també a Castelló de la Plana, sopar de pa en butxaca o de pa i senalla a Mallorca, sopar de cabasset en algunes comarques del sud, sopar de cantell (ja en parlarem d’aquesta original forma d’anomenar l’entrepà) al Camp de Morvedre, sopar de faixa (lloc on es duia el menjar) a València, sopar de carmanyola a Barcelona, de pa i taleca a Calvià, o de pa i companatge a Eivissa; i també sopar de baix braç, de pataqueta, de pa i puny o de sarnatxo…
Si pareu una miqueta d’atenció, notareu immediatament dos elements comuns: el pa, com la vianda que es fa servir per a assaciar la gana i l’element amb què la transportarem. I per tant, a partir de la variant dialectal que fem servir, constatarem que l’expressió és ben viva a tot el territori i s’ha adaptat a la manera d’ús de cada zona. Cal pensar que el cabasset es diu senalla o senalló a les Balears o que la taleca és, segons el DCVB, una «bossa a manera de sac, però de tela millor que la d’aquest, destinada a tenir-hi o transportar-hi cereals llegums o altres coses». A partir d’ací, podríem començar a classificar entre els diferents tipus de menjars que sovint es feien, els tipus de bosses que es feien servir, etc., però no ho faré ara perquè potser és una bona idea comentar-ho en un bon soparet de pa i porta. Un apunt més, pel que fa a sopar de baix braç, trobem també l’expressió en el joc nacional dels valencians, la pilota valenciana, ja que traure de baix braç es fa, segons El vocabulari del joc de la pilota de l’AVL, «en les partides entre aficionats, manera de traure llançant la pilota de la manera més forta possible amb un moviment del braç semblant al colp de bragueta, per davall de la cintura». Només és un detall, però vaja, a mi em fa una il·lusió especial aquest doble ús. De totes formes, m’apunten alguns experts amics de Pilotaveu que no està massa clar això que només siga entre aficionats, ni molt menys que siga de la manera més forta possible, en fi…
Bé, ja ho tenim. Ara toca agafar el fato i moure a una bona taula, en un lloc ben fresquet i compartir una bona vetlada. Si no ho teniu massa clar, vos propose un escenari creat pel genial Ferran Torrent en el llibre Espècies protegides: «El sopar fou de pa i porta amb vins de l’Alt Túria, amanides de tomaca conreada als camps de vora les platges de Pinedo i el Saler i uns cacaus amb corfa…», per a mi, i ho dic deveres, un autèntic luxe de sopar, bon profit.
Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.
