Lingüistes pel carrer a Tortosa

Lingüistes pel carrer a Tortosa, la del vers, la del vent, la de gent.

Tortosa és una d’aquelles ciutats que és un tresor. Que és un tresor per ella mateixa i que guarda també dins d’ella un tresor.

Les atraccions turístiques que reculen als àrabs, als jueus, als cristians i a les aigües d’aquell Íberus que la solca són fàcilment detectables però no sempre descobertes i conegudes per més enllà i més ençà. El repertori de monuments de la ciutat, amb carrers plens de Renaixement, de Modernisme… ens situen en una ciutat que havia de tindre un esclat merescut de gent amb afeccions culturals. Entre alguns dels tortosins que ens interessa destacar i que captem passejant pels seus carrers hi és Cristòfol Despuig, d’aquells insignes col·loquis de la ciutat de Tortosa; Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, què en direu d’aquella hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil, i d’aquells encara més antics que establien les maneres de fer als costums de Tortosa.

Serien molts els fets en què trobaríem Tortosa i els tortosins com a pioners dins del conjunt de la catalanitat. Com a focus cultural vertebrador de la capitalitat episcopal de la ciutat hem de referir-nos al bisbat de Tortosa. De llaços estesos cap al Matarranya, cap a la Plana Baixa, cap al Baix Camp, cap al Segrià, en l’actualitat la diòcesi de Tortosa es troba representada a les comarques dels Ports, l’Alt Maestrat, el Baix Maestrat, el Montsià, el Baix Ebre, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Priorat i el Baix Camp. Aquesta presència de comarques riberenques del riu de la Sénia i els trets lingüístics que s’hi agrupen són aixoplugats des de la dialectologia amb el gentilici de la capital de la diòcesi i es coneixen com a tortosí. I, si parlem de dialectologia, hem de parlar de la nostra llengua i d’aquells lingüistes que Tortosa també ha reconegut en els seus carrers.

Tortosa, la ventosa ─com deia un poeta amic─ ha sabut trobar un indret magnífic, bell per honorar el gramàtic que ens permet escriure amb respecte i retrobant-nos en la nostra manera de dir des de cada racó de la catalanitat. Ens referim a Pompeu Fabra i Poch que té a Tortosa la Rambla de Pompeu Fabra. L’indret on localitzem la plaqueta de Fabra és un recer de lletraferits i entusiastes amb la ploma a la mà i les paraules. Ramon Llull voreja una parella de lexicògrafs Alcover i Moll: redactors del diccionari, acaba il·lustrant-nos la placa. Casualitat que també retrobem a la Sénia, a on Alcover-Moll són el binomi que dona nom al carrer, veí de l’escola Jaume I. Pere Labèrnia, traiguerí que estudià al seminari de Tortosa i que continuà la seua carrera a Barcelona, autor del Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana i llatina, un dels referents consultats per a la redacció delDiccionari General de la llengua catalana, de Pompeu Fabra.

I el més recent dels lexicògrafs que trobem en els carrers de Tortosa és el tortosí Francesc Mestre i Noé, situat al Grup del Temple, rep els tortosins i visitants que hi accedeixen des de l’Aldea. Els altres gramàtics i lexicògrafs anotats s’ubiquen en un conjunt de carrers seguits que podríem dir que es guarden els uns als altres avançant des de Ferreries cap a Jesús i Roquetes. Notem que són ubicacions perifèriques triades per a la col·locació d’aquests noms que van des d’una urbanització relativament nova a limitar la placa amb l’infinit d’un descampat. Aquest últim cas és el de Mestre i Noé, conegut patrici de la ciutat que lliurà més de 4.000 cèdules a Mn. Alcover per a la redacció del diccionari i que ell mateix agrupà en elVocabulari català de Tortosa, prèviament publicat en el Butlletí de Dialectologia Catalana de l’IEC l’any 1915.