Gaudeix de nou d’uns dels articles de Josep Daniel Climent, publicat el passat 13/12/2014 en La Veu.
L’any 1930, acabada la Dictadura de Primo de Rivera, sorgiren nombroses d’iniciatives de persones, institucions i publicacions valencianes en favor de la llengua. Com a més destacades hem d’assenyalar l’aparició del llibre de Lluís Revest La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu i la publicació el juliol de 1930 a la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, de l’editorial «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», que podem considerar com l’iniciador de l’etapa final del procés de codificació idiomàtica del valencià.
Dins d’aquest ambient de preocupació i interés per la llengua existent a València en aquests moments, hem de ressaltar els articles publicats per Jordi de Fenollar, pseudònim de Teodor Llorente i Falcó, director Las Provincias, sota l’epígraf «En defensa de la personalidad valenciana». La sèrie d’articles començà a publicar-la al periòdic que dirigia l’abril de 1930, i s’estengué fins al desembre de 1932. El motiu pel qual Jordi de Fenollar inicià la publicació d’aquests textos fou l’aparició al diari madrileny ABC d’un article manifestament despectiu per al valencià que qualificava com a «dialecto desfigurado, empobrecido y castellanizado».
La reacció de Teodor Llorente fou immediata, i des de la primera pàgina de Las Provincias publicà aquests articles que posteriorment recollí en dos volums. La seua temàtica és molt variada, i tenen com a característica comuna el fet d’al·ludir a temes valencians en general. Així, hi trobarem articles referits a qüestions culturals, històriques, literàries, lingüístiques o, fins i tot, econòmiques.
En aquests articles, Teodor Llorente no defugirà cap aspecte, per polèmic que fora, relacionat amb la llengua dels valencians, com ara el de la unitat lingüística, sobre la qual afirma que
«es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma», tot i que remarcava l’existència de diverses variants, i a la vegada també s’encarregarà de deixar ben clar que «ello no ha de significar que hemos de sucumbir y sumarnos, con armas y bagajes a Cataluña; en manera alguna» («El nombre de la lengua», 15 de maig de 1930, i «La reconstitución valenciana no es la sumisión a Cataluña», 7 de desembre de 1932).
En tot cas, farà una defensa incondicional de l’ús de la llengua, tant per als usos cultes com populars («Pretender destruir una lengua regional es obra impía y quimérica», 26 de juny de 1930), apel·larà a les mares valencianes per tal que ensenyen el valencià als seus fills («A las madres valencianas», maig de 1930), defensarà l’ús del valencià a l’església («El valenciano debe rezar en su lengua», 17 de maig de 1930, «El catecismo en valenciano», 5 de juny de 1930), proposarà la institucionalització d’un dia dedicat a la llengua valenciana que podria ser al 9 d’octubre («El día de la lengua valenciana», 26 de juliol de 1930) i, també, defensarà la consecució d’un acord ortogràfic en resposta a la crida de Taula de Lletres Valencianes («La unidad ortográfica», 19 d’agost de 1930). Finalment, totes aquestes opinions, d’acord amb la seua ideologia regionalista, les farà compatibles amb l’ús normal del castellà com a forma d’expressió. De fet, tots els articles els escriurà en castellà, i també trobarà ocasió de defensar l’ús del castellà com a llengua pròpia de tota Espanya («El uso de la lengua regional no es obstáculo para conocer y cultivar bien la nacional», 2 d’agost de 1930).
A més a més, Llorente i Falcó proposarà la creació d’una acadèmia per al conjunt de la llengua catalana: «Cataluña, Valencia y las Islas Baleares, que juntas tienen unos cinco millones de habitantes, podían tener una Academia, con residencia en Barcelona, y con un número de académicos, cada provincia, en proporción a sus habitantes». I fins i tot, suggerirà els noms de possibles integrants de l’acadèmia de la llengua per la part valenciana, Lluís Fullana i Lluís Revest (Las Provincias, «La unidad de la lengua» 14 de maig de 1930).
Siga com siga, les opinions de Llorente i Falcó, manifestades des de Las Provincias, contribuïren a augmentar l’interés de la societat valenciana per la llengua pròpia i a crear un clima favorable per a la consecució de la unitat ortogràfica plasmada en les Normes de Castelló, de les quals ell fou un dels signants.
De fet, podem dir que Teodor Llorente s’esforçà tant com pogué per construir els camins de trobada necessaris entre els sectors valencianistes que defensaven posicions clarament d’acostament a la normativa fabriana i els sectors ratpenatistes, entre ells Lluís Fullana, que observaven expectants el procés que s’havia generat, però en el qual no participaren directament. En l’article publicat a Las Provincias «La unidad ortográfica» es manifestarà a favor d’un necessari consens entre els autors valencians, proposarà l’adhesió d’escriptors i institucions que s’havien mantingut al marge de la iniciativa, com ara el pare Fullana, demanarà la seua incorporació al procés encetat i que tan bones perspectives d’anar endavant presentava i assenyalarà la «patriótica actitud de transigència» demostrada pels responsables de la revista Taula.
En definitiva, Teodor Llorente i Falcó jugarà en tot el procés d’aprovació de les Normes de Castelló el paper d’home pont, treballant per integrar els sectors ratpenatistes, més reticents davant la iniciativa unificadora, i aconseguint un dels valors més significatius de les Normes, que des de l’acord i el consens foren acceptades per tots els escriptors valencians, des de Lluís Fullana a Carles Salvador, des de Francesc Martínez Martínez a Manuel Sanchis Guarner.
Las Provincias, 14 de desembre de 1932
