El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana se celebrà a Barcelona des del 13 fins al 18 d’octubre de 1906. La iniciativa havia partit d’Antoni M. Alcover (1862-1932), el qual, l’any 1904, pensava realitzar un congrés de sintaxi catalana, ja que estava interessat en la conservació d’una sèrie de característiques del català clàssic que encara mantenia el mallorquí i que s’havien perdut en la resta del domini lingüístic.
Després de consultar el projecte amb el lingüista Bernhard Schädel i amb altres amics, decidí convertir el projecte original en un Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i així ampliar la participació als romanistes europeus de més prestigi per tal que aportaren les seues experiències i els seus coneixements a l’estudi del català, ja que a les nostres terres pràcticament no existien els especialistes en lingüística que calien per a portar endavant les reformes necessàries per a la consolidació de la llengua.
 |
|---|
| Pompeu Fabra |
Al principi de 1905 es constituí la Comissió organitzadora que donà a conèixer una primera circular de convit al Congrés on s’informava sobre els temes que s’havien de tractar i, al final d’any, es van convocar les sessions per al principi d’abril de 1906, però una sèrie de circumstàncies van fer que la reunió científica s’ajornara fins al mes d’octubre.
Al Congrés van participar i manifestar la seua adhesió un gran nombre de romanistes europeus […] Per la part catalana i mallorquina cal destacar la participació de Pompeu Fabra i d’Antoni M. Alcover. Pel que fa a la participació valenciana, aquesta va ser ben escassa; únicament Lluís Fullana va presentar el treball titulat «Ullada general sobre la morfologia catalana».
A més d’aquesta participació científica, el Congrés va comptar amb una impressionant assistència popular, amb més de 3.000 inscrits d’arreu del territori catalanoparlant. Si bé la major part dels inscrits procedien de Catalunya, sobretot de Barcelona, també és cert que hi havia un important nombre de congressistes de totes les comarques catalanes i de les Illes Balears. Teodor Llorente ens conta les seues impressions (Las Provincias, 12 de novembre de 1906):
«Al llegar a Barcelona, me dirigía a las oficinas del Congreso, situadas en la ciudad vieja, en un modesto edificio donde está instalado el Centro de Solidaridad, de que ahora tanto se habla. Me llamó la atención el gentío que allí había, llenando el zaguán, obstruyendo la escalera, formando cola en la secretaria de la Comisión organizadora. Había allí gente de todas clases, y mujeres no pocas. Todos iban a recoger el carnet de congresista. “Es una maravilla, nos dijo uno de los secretarios, un éxito inesperado, un entusiasmo loco. Pensábamos reunir quinientos o seiscientos congresistas; ya hay inscritos tres mil y vamos a cerrar la inscripción. Nos faltan medios para congregar tanta gente”».
La participació valenciana en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana estarà marcada, talment com la literatura valenciana del moment, per la figura omnipresent de Teodor Llorente, que no únicament era venerat a València sinó també a Catalunya, sobretot pels sectors més conservadors de la societat, majoritaris en la participació en el Congrés. En canvi, el sector més dinàmic del valencianisme, representat per la societat València Nova, va restar al marge del Congrés, com a mers espectadors d’una festa feta a mida del catalanisme conservador que tenia la necessitat d’utilitzar la llengua com un element importantíssim en el seu projecte d’afirmació nacional.
 |
| Teodor Llorente Olivares |
Per altra banda, en tot aquell context, la figura de Lluís Fullana se’ns apareix totalment desconnectada de la realitat del moment, incapaç de situar-se de ple en el moviment de reivindicació lingüístic dominant, i el podem veure allí, com deia ell mateix, situat «en un raconet del saló de sessions».
En tot cas, de la situació literària i lingüística valenciana, presonera d’una tímida herència renaixentista, no podíem esperar, per ara, molt més. Ara bé, la presència de destacats valencians ocupant diversos seients en la taula presidencial en la sessió de clausura del Congrés és, per una part, una mostra de l’elevat valor simbòlic de la participació valenciana en l’esdeveniment científic, i per una altra, una prova de la incorporació dels valencians al procés de redreçament de la llengua catalana, fets aquests que perfectament podem considerar com a fruits de la llavor sembrada durant anys pels renaixentistes valencians, entre altres Teodor Llorente i Constatí Llombart.
 |
| Constantí Llombart |
Efectivament, si durant el període estricte de la Renaixença valenciana no s’hagueren assolit unes bases mínimes perquè arrelés en determinats sectors socials una preocupació i un interès per la recuperació de la llengua, mai no haguérem vist una participació valenciana en el Congrés de la Llengua Catalana tan digna, tant des del punt de vista personal com institucional. Com hem dit en un altre lloc, «que personatges com Llorente i Fullana i entitats com Lo Rat Penat o València Nova estigueren presents a Barcelona, tenia una significació importantíssima, més des del punt de vista simbòlic que científic, tot i que les conseqüències pràctiques foren més aviat escasses».
Finalment, també hem d’advertir que tots els assistents acceptaren sense recels el qualificatiu de catalana per designar la llengua comuna entre catalans, valencians i mallorquins, aspecte que fins a aquell moment ben pocs valencians havien admès, ja que personatges com Llorente o Llombart, tot i que defensaven la unitat lingüística, preferien emprar el terme de llemosí per referir-se al conjunt de la llengua catalana.
Podeu llegir l’article complet a Llengua & Literatura: revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, Volum: 20 : 2009, p. 27-50:
També podeu llegir una altra entrada al blog: El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (I)
