Des de l’època del tardofranquisme i la transició democràtica, diferents cantautors valencians es van fer populars per allò de la cançó protesta. Es protestava de la dictadura, l’autoritarisme, la prioritat que hi havia als privilegis, etc. Al mateix temps, també eren ridiculitzats sistemes d’educació moralista i confessional i es proposava un estil de societat plena de llibertats que preveien un futur esperançador i ple d’il·lusions. Molts d’aquells missatges han quedat en la cuneta sense haver acabat de quallar. Però açò, seria un altra història.
Ara mateix, i des de fa uns anys, un renovat estil de cantautor, com el d’Andreu Valor, ha irromput, al País Valencià, amb nous missatges més en consonància amb els temps actuals que –com aquells altres que deia– estan arrelant, de bell nou, entre els valencians. Òbviament, n’hi ha altres que han reprès i actualitzat la cançó ‘protesta’.
Anit, poguérem reafirmar el concepte que tenim format d’Andreu Valor en una actuació que va fer juntament amb l’Ateneu Musical, una de les dues bandes de Cocentaina, en un concert extraordinari. Andreu interpretà el repertori del nou disc “Bandautòrium” amb els arranjaments adequats per a banda.
El que cal destacar de l’èxit d’anit, divendres dia 8, de l’Andreu, a Cocentaina, és el seu tarannà humà que manifesta en totes les seves actuacions, a través dels pròlegs que fa a cada cançó. Si les lletres de les seves cançons són una clara denúncia del menyspreu que la societat fa a la natura, a la llibertat, a la solidaritat, etc., els seus pròlegs entre cançó i cançó són un cant a la conciliació, a l’estima del nostre País Valencià i la seva llengua, a lliurar-se d’ostentacions, de rancors i de mentides; a obrir nous camins de convivència, a gaudir dels plaers de la vida que tenim debades, com són: els paratges, les muntanyes, la mar, etc. Vaig perdre el compte de les vegades que menciona llibertat, estima, amor, tant a les cançons com als monòlegs. Uns monòlegs que fa amb veu pausada, suggestiva, tot i que denunciant, contundentment, les desigualtats socials i econòmiques; les corrupcions; els paradisos fiscals; etc. En un moment donat, denuncia el fariseisme moral d’alguns bisbes quan criminalitzen l’homosexualitat, amb una al·lusió clara a un monsenyor local. La particularitat d’Andreu i el que més subjuga els espectadors és el seu to aparentment ingenu, ple de màgia i capaç de persuadir tot tipus de públic.
Va ser especialment emocionant quan va cantar la cançó “Així em parien i ací estic” desprès d’haver recitat, prèviament, el poema de Vicent Andrés Estellés “Assumiràs la veu d’un poble”.
El Pati d‘Armes del Palau de Cocentaina estava de gom a gom i va acabar la vetlada musical literària amb una forta ovació del públic, posats de peu, que quedàrem en ganes de seguir escoltant l’Andreu i l’Ateneu Musical.
