Solidaritat del País Valencià amb la República (I)

Desprès del Colp d’Estat feixista de l’any 1936 i arribada la tardor, València va hostatjar cautelarment el Govern republicà per l’assetjament que patia la capital d’Espanya. Ho considere com un detall de solidaritat, com tants altres que hi van haver durant la Guerra Civil. La rebel·lió militar feixista, que va ser criminal i fora de lloc, sense pretendre-ho, va fer assumir entre les classes populars republicanes el mateix esperit solidari que va adoptar el Front Popular. Mai un sector concret de la societat s’havia sentit protagonista i responsable de la protecció que calia fer a la República pel greu atac que se li havia fet. Va fer augmentar la responsabilitat de la majoria de la societat arribant a l’individu més anònim dels votants del Front Popular. No negaré l’activitat de la Quinta Columna, organitzada en quasi tots els pobles, però em sembla que fou neutralitzada per partits i sindicats de classe. Les col·lectivitzacions i socialitzacions que estaven fent-se havien penetrat en bona part de la societat que les va assumir com una formula inequívoca i necessària de distribució equitativa de la riquesa. Al mateix temps, aquesta actitud institucional repercutia de manera individualitzada en tots i en cada un dels membres de sindicats i partits d’esquerra. És prou evident que una gran majoria de la societat es va creure de debò que –unint-se– un altre món més just era possible. És per això que, des de les institucions republicanes fins a l’últim jornaler, hi havia una actitud tan despresa que estava disposada a compartir el poc que tenia.

Puc confirmar el que dic per alguns documents que parlen per si mateixos, com les memòries del que fou president del Consell Municipal de Cocentaina durant el període revolucionari, Juan Garcia Pla. Aquest líder sindical i polític es va exiliar a Alger embarcat des d’Alacant amb l’Africa Trader. L’any 1969, a punt de tornar al seu poble, va signar a Orà unes memòries que encara són –inexplicablement– inèdites. Unes pàgines mecanografiades de les quals em va permetre fer-me’n una còpia i que, damunt, em va dedicar. En aquestes memòries deixa constància d’importants fets solidaris acompanyats d’algunes anècdotes farcides d’humanisme.

Durant la tardor de 1936, corria la veu que la vila de Madrid estava en perill de caure vençuda pels insurrectes i una gran quantitat de joves “idealistes” es presentaven voluntaris per anar a defendre la ciutat. A Cocentaina, es va donar el cas d’omplir de voluntaris uns camions per defensar la capital de la República. Segons Garcia Pla, quan els joves estaven preparats per eixir, plens d’eufòria, cantant puny en alt himnes revolucionaris com La internacional”, “a las Barricadas, Hijos del Pueblo”, etc., decidiren, el president del CRD (Comitè Revolucionari de Defensa) i dos membres més, anar a acomiadar els voluntaris amb unes paraules d’ànims. Aquestos partien alegres i convençuts que la seva presència al front era imprescindible per derrotar l’exèrcit colpista. En arribar, els líders locals, on estava el comboi, es van trobar amb una concentració de mares i núvies que, en veure’ls, començaren a increpar-los furioses, acusant-los d’embarcar els joves a la guerra mentre ells es quedaven tranquils a casa. Aleshores, paradoxalment, als tres membres del CRD no se’ls va ocórrer altra cosa que apujar-se’n als camions i anar-se’n amb ells. La destinació immediata era Alacant, on serien instruïts, equipats i destinats al front de Madrid. Però les autoritats militars i polítiques d’Alacant pareix ser que no estaven preparades per a tanta gent com va acudir de tots els pobles. Així és que, desprès d’estar uns dies per Alacant sense lloc on menjar ni dormir, els joves i els representants polítics cocentainers tornaren decebuts a casa.

Madrid va estar mitificada durant tota la guerra per la resistència que mantenia a les forces “nacionals”, però els queviures escassejaven i la població patia molta gana. El 1938, hi havia un estricte racionament d’aliments bàsics. És per això que diferents pobles republicans mostraren la seva solidaritat enviant aliments. Sabem per Garcia Pla que Cocentaina va enviar una expedició de quatre vagons de queviures, donació que va estar acompanyada per una comissió del CRD que es va desplaçar a Madrid. Garcia Pla va entregar el certificat de facturació personalment a l’alcalde Pedro Rico i el delegat d’abastiment madrileny Trifon Gómez. A més, fa un relat de les peripècies dels tres comissionats per les dependències municipals i altres organismes oficials que van recórrer per sol·licitar armes curtes per a la seva defensa personal. També relata com s’entrevistaren al Ministeri de la Guerra en Àngel Pestaña, a qui ja coneixien pels seus mítings a l’Alcoià i el Comtat. En dir-li a Pestanya que tenien presa i que volien que els presentara el ministre, aquell va contestar: “Eh Juan, si lo tenéis ahí delante”. Aleshores, van veure un home flac i menut a qui tots tutejaven: era el general Hernández Sarabia, el qual, en fer-se les salutacions pertinents, va indicar a un subaltern que els donara una pistola a cadascú.

Per altra banda, he pogut documentar una donació que feu el poble de Cocentaina consistent en 17 bidons i 8 vaixells de cuir plens d’oli amb un total de “3.791 Kgs” [sic]. Pense que és una quantitat important per aquells moments per la limitada població de Cocentaina. L’enviament fou pel gener de 1938, quan encara no havia arribat el pitjor per aquesta zona. Com ja se sap, el pitjor havia d’arribar pel setembre perquè l’aviació italiana iniciaria els bombardejos per tal de fustigar la població civil d’Alcoi, la qual cosa va desmoralitzar els valencians d’aquestes comarques. És quan palpàrem i ens adonàrem de debò, en aquesta zona, que la guerra era una realitat.

Són xicotets retalls de la nostra història que s’ha amagat o enterbolit sense deixar que les noves generacions puguen –si volen– analitzar, valorar, comparar i contextualitzar aquells moments dramàtics.

Queden més documents que demostren la solidaritat institucional de bona part de la població d’aquella època.