És una satisfacció recordar persones que patiren el terror franquista, si més no perquè és l’única manera que tenim de fer-les sobreviure. Reivindicar una volta més el reconeixement oficial de les persones que se’ls ha negat la memòria és un deure que hem assumit, malgrat exposar-nos que ens acusen d’obrir velles ferides. Estem plenament convençuts que són ferides que no han estat curades, al contrari, es van cobrir de cendra per amagar-les i per poc vent que faça apareixen obertes. És per això que no ens cansem de repetir que parlem de persones que foren injustament maltractades. Persones que pagaren molt car haver-se destacat políticament durant la República. Gent que, després de ser depurats, de complir penes de presó, d’exili i menyspreu institucional, moriren en el més obscur anonimat. I el més greu de tot és que algun d’aquells individus damunt de la repressió institucional que van patir i la indiferència de bona part de la societat, foren retrets per la pròpia família acusant-los que ho tenien merescut per ficar-se en camisa d’onze vares. Aquestos casos que hi ha hagut –amb més o menys intensitat– són els que més dolor m’han causat.
Hui vull recordar el cas de Josepa Fenollar Cerdà (1902-1990), que naix a Cocentaina (el Comtat) al si d’una família de republicans que, alguns d’ells, també tastaren la presó. Josepa fou una dona activista del feminisme capdavanter, una persona que anava per davant del seu temps, desembarassada, amb una especial desimboltura per damunt de la mitjana de dones dels anys 20 i 30 del segle passat. Tenia tanta vivesa, desempallegament i era físicament tan agradable que era coneguda popularment com La Bella Dorita, l’artista que triomfava al Paral·lel de Barcelona. Tanmateix, les males llengües acabaren dient-li pejorativament la tia Dorita. Era d’ofici canutera, és a dir, treballava a una fàbrica de canuts de cartró.
Petició de tornar a casa
Josepa era una d’aquelles persones actives que ben aviat es va adherir a les llibertats que els havia atorgat la República. Una part de la societat no veia amb bons ulls que les dones s’atreviren a ocupar espais públics que abans havien sigut exclusivament dels homes. Josepa va ser capaç de superar aquestos entrebancs de poble i posar-se en primera línea d’entitats feministes.
Per això, no més acabar-se la guerra va formar part d’una llista de dones per rapar-les el cap, tot i que va estar uns dies amagada i no ho van fer. Tanmateix, no podia estar molt amagada perquè era mare de sis fills (cinc xiquetes i un xiquet), la més menuda, Araceli, nascuda el 1938. Però això no va ser obstacle perquè uns falangistes anaren a per ella i l’empresonaren preventivament, primer a Cocentaina i finalment, ja de manera oficial, ingressava el 12 de juny de 1940 a la presó d’Alcoi enduent-se la filla menuda després de negar-li qualsevol atenuant de presó per tindre una filla de dos anys.
Certificat penitenciari-1
En començar l’any 1941, a l’endemà de la festa de Reis, fou traslladada a la presó d’adults d’Alacant, jutjada per un tribunal militar en el sumaríssim d’urgència núm. 9052 i condemnada a 12 anys per auxili a la rebel·lió. A l’agost de 1941 va ser excarcerada en llibertat condicional, tot i que desterrada a Sabadell (Barcelona), on va estar totalment vigilada per la força pública fins al mes de juny de 1943 que, després de diferents súpliques, li van concedir autorització per residir a Alcoi amb el corresponent control de la Guàrdia Civil que havia de fer un informe mensual a la direcció del centre penitenciari d’Alacant. En una altra súplica des d’Alcoi, Josepa va demanar a les autoritats competents deixar-la viure a Cocentaina on tenia sis fills menors d’edat totalment abandonats a la cura del pare que era jornaler.
Mentre va estar a Alcoi, em va comentar que va estar molt més tranquil·la perquè una volta a la setmana anava d’amagatotis a la nit a veure els fills a Cocentaina. Solament amb les ganes de viure i un ferm encoratjament per fer front a aquesta situació, fou capaç de superar les greus irregularitats que es trobava cada nit quan anava a casa. Irregularitats de caràcter higiènic que provocaven autèntiques invasions de polls i altres plagues que dificultava el normal desenvolupament de la família.
Certificat Penitenciari-2
Durant el temps que Josepa va estar a la presó o desterrada a més de 400 quilòmetres de sa casa, unes dones de la Secció Femenina de Cocentaina van visitar la casa familiar per tal de gestionar la Primera Comunió de les dues filles majors de 15 i 13 anys. Ho feren amb tota solemnitat vestides amb la indumentària falangista inclosa la boina roja. És admirable i exemplar la ingenuïtat i l’absència de qualsevol símptoma de rancor que encara ho contaven –no fa massa temps– aquelles dues xiquetes: Pepica i Carme.
Si aquella època estava plena de tragèdies familiars, un exemple ben evident fou la d’aquesta família. Únicament podia superar-se gràcies a l’humor i el caràcter desimbolt i ganes de viure de Josepa. Pepica Fenollar era única, irrepetible. Haver conegut a Pepica, la Bella Dorita, i haver raonat amb ella de manera distesa i relaxant, ha sigut un dels plaers que he tingut en la meua vida. El seu tarannà desembarassat utilitzant l’eufemisme d’Universitat a la presó, amb un especial sarcasme i total absència de ràbia contra ningú, la feien singular. L’11 de novembre de 1990, es va produir el seu traspàs, segons fa constar una nota al marge de l’acta de naixement.
Reducció desterrament
Per finalitzar, dues qüestions que poden fer-nos reflexionar: potser fou una casualitat, però Araceli, la filla més menuda, fou la primera que va morir de tots els fills de Pepica quan sa mare encara estava plena de vida. L’altra qüestió és, que denegaren per manca de proves la compensació econòmica de la llei que les filles sol·licitaren. De cap manera acceptaren el temps d’haver-la apartat dels fills lluny de sa casa.
Per altra banda cal dir, que muntonades de proves guardades en arxius de l’Administració encara estan per classificar, inventariar i posar-los a l’abast d’investigadors i curiosos en general. Manquen lleis apropiades i no sembla haver-hi voluntat per fer-les. A més, les poques que hi ha sobre la memòria històrica, són insuficients i extremadament potineres i desmanotades.
