Reflexions d’Escola Primària

Mossèn Armengou deia que Espanya, més que un territori físic, era una ideologia, però potser siga un criteri subjectiu que caldria matisar. Per un altre costat, si escoltem les afirmacions del president del govern espanyol quan diu que l’Estat espanyol té més de 500 anys i és el més vell d’Europa, no cal matisar res, solament dir que és fals com ha fet Ana Pastor. Llàstima que l’argumentació que feia La Sexta TV per demostrar-ho fóra tan confusa, pobra i poc convincent, sobretot per aquells que amb bona fe, pensen que Espanya és indivisible. No dic res d’aquells que, a més d’una determinada ideologia, molt respectable, van de mala fe.

La indivisibilitat d’Espanya cal admetre-la com una opció totalment ideològica. A més, és legítim discrepar i proposar, mitjançant l’exercici de la democràcia, canvis on puguen decidir els ciutadans si volen ser independents o no. És això el que s’ha dit sempre del País Basc quan algú pretenia fer-ho per un camí equivocat. Cal situar aquest tema tan polèmic a un nivell exclusivament polític i resoldre’l políticament. Però, avui no vull referir-me a l’independentisme, o no, de Catalunya; perquè això ha provocat riuades d’opinions i pense que haurien de ser els catalans qui ho decidiren. Per cert, si els que formen part de la indivisibilitat d’Espanya tingueren interès propi en fraccionar-la, ho farien i ens ho vendrien com a bo. És el que feren amb la independència de Portugal al segle XVII. La lliure decisió dels ciutadans, ni els importa, ni la tenen en compte. Demostren així ser autèntiques recialles feudals.

En realitat el que avui vull comentar és la feblesa d’identitat de molts valencians que continua surant per determinats ambients del País Valencià. Es demostra en els valencians que no acaben de fer ús habitual de la llengua; i els qui ho fan, no acaben d’entendre ni acceptar que parlen la mateixa llengua de la resta de Països Catalans. També hi ha alguns que no accepten la proposta que el País València és una unitat nacional i per tant pot permetre’s tindre els seus partits nacionals totalment independents dels partits d’àmbit espanyol. A més, es barreja en un espècie de fenomen social anticatalanista que, segons el meu parer, no té cap justificació objectiva.

Per altra banda, crec que no acaba de ser bona tàctica enfrontar-se a aquells que tenen dubtes d’identitat i es declaren moderadament, o aferrissadament, anticatalanistes. Principalment perquè moltes voltes ho fan sense mala fe i sense aprofundir massa en el tema. No tots hem tingut l’oportunitat d’haver-nos-ho explicat de manera didàctica i convincent.

El fet que una part de la societat valenciana no haja descobert la seva identitat valenciana, o no l’ha valorada com ho fem nosaltres, pot ser per manca de no haver fet una anàlisi a fons i simple de l’assumpte. Hom pot sentir-se més o menys identificat amb la seva nissaga antropològica, però el que no té gens de sentit comú és declarar-se enemic. En aquest sentit propose fer una anàlisi del tema acompanyat d’una bona dosi de crítica i autocrítica personal. Segons el meu punt de vista caldria definir tres conceptes: història, filologia i opció política.

Història.- Primerament donar una bona repassada historiogràfica examinant qui som i d’on venim, sempre tenint en compte que el nostre naixement va arribar de la mà del llegendari Jaume I. Amb tots els encerts o defectes que vulgueu, però l’únic. És convenient, si volem estudiar la Història del País Valencià, que deixem al marge la història de Covadonga i don Pelaio. El Regne de València ha format part de la federació de regnes de la Corona d’Aragó i allí és on hem de centrar-nos. Cada un d’aquestos regnes era independent de la resta i sols compartia el mateix rei i un Consell General d’Aragó. Cada regne tenia el seu parlament, les seves lleis, els seus tribunals de justícia, la seva moneda, les seves peses i mesures, etc. A partir dels successors dels Reis Catòlics, el Regne de València va continuar mantenint la mateixa independència administrativa en lleis, tribunals, moneda, etc. Solament a partir de 29/06/1707, per dret de conquesta, s’aboliren els drets forals de València i fou annexionat a les lleis de Castella. Un llibre que pot ajudar-nos molt és “Aproximació a la història del País Valencià” del professor Joan Reglà (1917-1973).

Filològic.- Barrejat en la història està l’aspecte filològic que ens confirma per què a totes les universitats més importants del món hi ha una càtedra de filologia catalana i no valenciana. Per donar-nos alguna pista es pot consultar bibliografia referent a quins foren els repobladors majoritaris del Regne de València. Entre altres podem aprofitar els dos volums d’“Els fundadors del Regne de València” del prof. Enric Guinot.

Opció política.- Finalment, serà imprescindible separar les actituds polítiques de cadascú, totalment opcionals i lliures, de l’aspecte científic de la història i de la llengua.

A aquesta trilogia caldria afegir un exercici de receptivitat democràtica. Caldria traure’ns de damunt el preservatiu que en moltes ocasions ens bloqueja el cervell evitant contaminar-nos de trellat i sentit comú.

Quan algú defensa una possible república o estat dels Països Catalans, sense cap dubte és una proposta política opcional totalment legítima, tot i desmarcada de la història. També seria opcional i legítim un estat valencià, tot i que en aquest cas s’acostaria més a la història, perquè del 1238 al 1707 el regne de València com he dit fou independent amb lleis, tribunals i demés institucions administratives pròpies.

Segons el meu parer, aquestes senzilles i potser infantils reflexions, caldria que estigueren incloses d’alguna manera en els programes d’ensenyament de totes les nacionalitats i regions de l’Estat Espanyol. Fins ara no solament no s’ha fet, si no que des de les potents institucions de l’Estat s’ha intentat emboirar la realitat diversa i plural de la península Iberica, i en casos concrets tergiversar-la. En aquest sentit, com deia al començament en paraules de mossèn Armengou, Espanya és una ideologia.