Solament he vist al teòleg Juan José Tamayo fer una crítica implacable sobre la darrera potineria del partit del govern. Potser hi hagen més que no conec, tot i que açò no és una qüestió de teòlegs si no de persones amb una mica de trellat. Tan de bo les transferències transcrites a la Generalitat del País Valencià en temes d’educació –i el seu govern autònom– tinguen capacitat per no acceptar aquesta barrabassada nova del govern central.
Una constitució laica havia d’haver deixat ben clar l’aconfessionalitat de l’estat, els pares i les mares que la van elaborar no pogueren ficar la pota més endins. És una de les coses –entre altres– que en el seu dia vaig dir no a una Constitució tan dolenta i plena de contradiccions. El tractament que fa l’art. 16 de la Constitució sobre l’aconfessionalitat de l’estat podria ser impugnable, no sols per la contradicció que duu en si mateix, si no perquè és paper mullat.
A més a més, la proposada assignatura de Valors Cívics com alternativa a la religió, és una fal·làcia per què són contradictoris i continua dividint la societat en dos sectors: darwinistes i fonamentalistes dogmàtics. A més, també deixa l’església partida en dos: una, la que proposa el professor Tamayo, crítica i reconeixent els errors històrics, altra la de Rouco Varela, Reig Pla i companyia. Una dicotomia que no beneficia l’església ni la societat laica. Però, no és el benefici de l’església, que això no és problema nostre, el més fotut és que una part dels infants i adolescents que opten per la religió no aprendran els valors ètics de comportament ciutadà com correspon a una adequada formació escolar. Per altra banda, les creences religioses i les pregaries, que són opcions personals de cadascú, formaran part d’avaluació acadèmica el mateix que qualsevol matèria de ciències o humanitats.
L’escola ha d’ensenyar a tothom que les creences religioses no caben dintre de la formació escolar. Cal que tothom accepte que una societat laica no va en contra de les creences religioses de cadascú. La formació religiosa l’han de fer les famílies, les parròquies i les associacions religioses. Una escola laica no pot ensenyar als infants que Déu dona felicitat. Els infants han d’entendre, dins de la seva capacitat, que la felicitat està a l’abast de tothom, siga creient, agnòstic o ateu.
És una aberració en aquests moments haver introduït aquest tema en l’educació reglada, no perquè el règim està a punt d’enfonsar-se, si no perquè és un instrument del nacionalcatolicisme que s’ha de soterrar tot d’una.
El mateix Juan José Tamayo diu que aquest fet perjudica el concepte de Déu i el propi cristianisme; jo a més afig, que també perjudica i menysprea aquells creients de bona fe que els posen lleis per facilitar-los fer proselitisme. Les creences religioses de cadascú no poden tindre el suport de lleis civils.
Són al meu parer dos fronts que hi han oberts: un per part de la societat laica exigint als polítics un nou concordat ja; altre per part dels creients més conscients, com el senyor Tamayo, per arreglar les coses de dins de casa per tal de contribuir a normalitzar una societat de la que formen part.
