Els que vivim de renda, la que hem anat acumulat al llarg de quaranta-cinc anys de cotitzacions a la seguretat social, tenim uns privilegis que mai no estarem disposats a renunciar. Un d’aquestos privilegis és la possibilitat de fer excursions en companyia de iaios i iaies per conèixer nous paisatges, nova gent i nova gastronomia del nostre país. En aquest cas hem anat a l’illa de Tabarca on vàrem dinar un excel·lent arròs a banda a casa «d’Amparin». Mai no havia estat a la nostra illa; l’illa del País Valencià, una illa que va ser declarada conjunt històric-artistic el 1964 i convertida a més en reserva marina el 1986. Per tant faré els comentaris d’un visitant neòfit. Els valencians, haurem de vigilar de prop el que es fa allí, ja que no està suficientment garantit la sensibilitat dels nostres governants. Ho dic perquè fa pocs anys, l’Ajuntament d’Alacant tenia intenció de fer un passeig marítim a l’illa amb un pressupost de 260.000 €; sortosament els ecologistes van fer aturar el projecte. A més, la Colla d’Ecologistes d’Alacant i Ecologistes en Acció del País Valencià, va negociar en l’Administració fer una neteja de deixalles que l’acció antròpica estava fent a l’ecosistema paisatgístic, fauna i flora de l’illa. Una colla de voluntaris formada de vint-i-cinc persones ompliren trenta sacs industrials de fem amb cabasset i llegona.
L’illot de Santa Pola, l’illa Plana, o simplement l’Illa del País Valencià, du el nom oficial de Nova Tabarca, de quan fou repoblada pel Borbó Carles III el 1768 amb gent de l’illa de Tabarka (Tuníssia), aleshores habitada per genovesos. Actualment Tabarca, la nostra illa, la més gran i poblada del País Valencià, pertany a la ciutat d’Alacant, però és un patrimoni que va més enllà dels alacantins. És de tots els valencians que hem de prendre consciència, tots plegats, per vigilar què no hi haja cap agressió al seu patrimoni ecològic reconegut oficialment el 1964 i 1986.
Pel que fa a la conservació urbana, cal fer alguna observació a actuacions arquitectòniques desafortunades que s’han fet al llarg del segle XX i que cal anar esmenant. Caldrà conservar adequadament les muralles de la ciutat i les seves portes. A més, marcar convenientment el perímetre fora les muralles, el Camp, que havia estat dedicat a l’agricultura. Tabarca és l’únic exemple viu d’aquestes característiques que tenim al País Valencià d’aquella població aïllada que havia de sobreviure dels seus propis recursos. Cal conservar-lo, exhibir-lo, i que els visitants s’adonen i ho palpen com a patrimoni cultural i històric de la humanitat. Cal una presa de consciència de tots els valencians, la mateixa consideració, si més no, que es va prendre en el riu Túria, el Saler, el Palmeral d’Elx, el Misteri d’Elx, l’Albufera de València i tants altres llocs valencians. És un lloc que mereix l’estima de tots per conservar-lo íntegrament. Recuperar el filador i obradors on s’elaboraven les xarxes de pesca, el forn de pa, de calç o algeps; la torre que en algun temps servia de presó a l’estil Alcatraz; aljups; magatzems; etc. Caldrà netejar exteriorment la fàbrica de l’Església i enderrocar afegitons que sobren i fereixen el conjunt harmònic. No cal afegir al museu cap apartat etnològic, perquè l’illa en si pot ser un museu etnològic si té el tractament adequat. Cal que no es facen habitatges amb més d’una altura, respectant l’arquitectura popular mediterrània d’un poble de pescadors.
Una última observació, no se si encertada. He estat buscant la història de l’illa a l’època pre Nova Tabarca i no he trobat quasi res. Sembla que el contingent humà de l’illa no té altra data de naixement que la segona meitat del segle XVIII. Tanmateix l’illa, segons el meu punt de vista, ha de tindre forçosament una història anterior. Bon exemple és quan a l’època medieval pertanyia a Elx i es va construir la torre de defensa. O l’època Moderna, quan els turcs assotaven les costes del mediterrani, llevant el son als habitants en allò de: «moros en la costa!», etc. Per l’absència i buit d’alguns retalls d’història, no he pogut evitar recordar aquella cançó del Raimon: «… ens amaguen la història/ i ens diuen que no en tenim;/ que la nostra és la d’ells/ t’adones amic».
