Pluralitat, diversitat i renovació

Em preguntava l’altre dia un jove amic de manera sarcàstica, on publicava els meus escrits «subversius». Em consta que era seguidor dels meus articles d’opinió, principalment en una revista comarcal i al desaparegut periòdic Ciudad d’Alcoi. És de veres que mai no em va dir si estava d’acord o no amb les meves opinions, però, el que si em manifestava fer-li gràcia, se’ns dubte –pense jo– per la càrrega morbosa dels temes. En dir-li que ara ho feia en el digital LA VEU, va contestar que era una llàstima perquè pressuposava que ningú discreparia i això no seria tant divertit.

És curiós que determinades persones continuen pensant que en la nostra societat hi han solament dos sectors ideològicament ben definits: dretes i esquerres. Possiblement aquest jove encaixona aquest mitjà en un d’aquestos sectors, afegint-li a més, l’adjectiu de catalanista, i comparant-lo en La Cope o Intereconomia, on tots diuen i pensen el mateix. De res valia dir-li que precisament en aquests dos mitjans tant de dreta, no sempre estan tots d’acord i que sovint rivalitzen per veure qui la diu més grossa. A més, en un intent desesperat per despertar-li curiositat per aquest diari i, almenys, assegurar-me un lector, li vaig afegir que em declarava anarquista indisciplinat i no em casava, necessàriament, en cap opinió i, a més, eixa era la línia general d’aquest diari. No se si vaig aconseguir interessar-lo, però a mi em va servir per fer un escorcoll aproximat dels comentaris que fan alguns lectors a determinats temes, per veure fins a quin punt n’hi ha homogeneïtat de pensament al voltant de LA VEU.

Bé, tampoc es tracta d’un estudi rigorós, cosa que aprofite per manifestar-vos que no són misses tot el que dic. Primerament, he detectat algun amiguet d’autors els quals, més que adherir-se incondicionalment, seria millor que feren com a mínim algunes matisacions. La ferma i sòlida adhesió mai no m’ha caigut be, no se què em recorda. Altres, molt pocs, manifesten que algunes opinions els causa tristesa, a més, pels nostres punts de vista, manifesten que som unes persones ressentides. Pel to i manera de qüestionar-ho, dona la impressió que viuen envoltats pel seu món particular, sense acceptar-ne altre. A més a més, algú ha arribat a qüestionar si té dret a emetre opinions un polític en un mitjà nacional que mai l’ha votat. Això és la mostra ben evident de la diversitat i pluralitat al si d’una mateixa casa. El que vull dir en açò es, que no he trobat tanta homogeneïtat com pressuposava el meu jove amic i pense enviar-li un enllaç perquè puga llegir, si vol, aquesta opinió.

Una cosa tinc ben clara; que la pluralitat i diversitat arriba a tots els racons de l’entramat social i va molt més enllà del blanc i del negre. Inclòs en els «nostres» propis rogles, hi han més colors que en una bandera gai, i això em sembla positiu. A hores d’ara, hi havia d’haver una actitud generalitzada que, en política, com en altres apartats socials, no solament hi han rojos i blaus, mentides i veritats. Hi ha de tot. Ni en els membres del mateixos partits hi ha homogeneïtat total. És el joc democràtic, exercitat honestament i respectuosament, qui pot aproximar-nos, mai uniformar-nos.

Aquest mateix tarannà és el que havien d’adoptar les formacions nacionalistes valencianes, conscients que no hi han veritats totals, però decidits a obrir un període de debat seriós a curt termini per estructurar un poble que fa segles està orfe per haver-li segrestat el pare i la mare. Cal preparar-se pels nous temps abandonant estils de fer política anacrònics i obsolets, per tal que el poble torne a confiar en els polítics. Caldrà anar rectificant errors comesos, aproximar posicions fins on calga, i diferenciar molt clarament l’objectiu final del camí per arribar-hi.