Cazarabet conversa amb Enric Llopis, autor de “La batalla de l’Horta. Cinc dècades de resistència silenciada” (Sembra)
El periodista Enric Llopis investiga i ens exposa què és allò que va passar en les cinc dècades de resistència silenciada en defensa de l’horta.
Allò que ens diu l’editorial:
L’Horta de València és una comarca de terra agrícola mil·lenària on perviu un patrimoni natural, cultural, històric i arquitectònic gairebé únic a Europa. Un autèntic tresor de la saviesa popular que, des dels anys seixanta, ha estat en el punt de mira d’interessos polítics i econòmics especulatius, així com d’un suposat concepte de progrés que ha amenaçat el seu futur. Però, des del primer dia, les excavadores s’han hagut d’enfrontar a una resistència silenciada que amb el temps ha esdevingut imparable.
El periodista Enric Llopis ha realitzat una intensa tasca en col·laboració amb l’entitat Per l’Horta amb l’objectiu de crear un relat conjunt d’una lluita que s’ha convertit en exemple i referent. El fruit és La batalla de l’Horta, una obra viva i emotiva treballada amb les veus dels seus protagonistes: el veïnat que va defensar una forma de vida arrelada a la terra, les associacions que es van enfrontar a grans empreses, el jovent solidari que va protegir terres i alqueries, l’extraordinària campanya de la iniciativa legislativa popular o les massives mobilitzacions que van aturar el darrer Pla General de València. Una batalla protagonitzada per milers de persones que, amb les seues pròpies mans, han plantat cara a la nefasta voràgine que ens ha dut a la crisi actual.
Ara sí que sí. Us anunciem la publicació de la nostra nova llavor: La Batalla de l’Horta. Cinc dècades de resistència silenciada. Un llibre imprescindible que reuneix les lluites més importants en la defensa d’un tresor mil·lenari de la saviesa popular: l’Horta de València.
L’autor: Enric Llopis va nàixer a València. Col·labora des de l’any 2008, habitualment, amb diferents seccions del diari Rebelión.org. Durant una década, a més , ha alternat aquesta tasca amb el treball professional en gabinets de comunicació institucionals i amb la col·laboració en mitjans alternatius del País Valencià com L’Avanç o Ràdio Klara. Té articles periodístics publicats durant la seva estada a Palestina, Cuba i Guatemala. Però, a més, té articles i entrevistes a Diagonal, El Viejo Topo, Kaos en la Red i Crònica Popular. És autor dels llibres Por Europa y contra el sistema euro (que ha escrit amb Manolo Monereo i Héctor Illuesca) i Gente precaria. La rebelión de los frigoríficos vacíos.
-Enric, per què dediques un llibre a la resistència silenciada al voltant de lHorta? Per què, silenciada? El silenci pot tindre molts sentits, quin sentit té ací?
“Silenciada” significa en aquest llibre que moltes de les batalles i resistències es donen d’esquenes a la gran ciutat. I amb molt poc de ressò als mitjans de comunicació. Va ocórrer amb el Pla Sud (en la foscor del franquisme), però també en La Punta o el Pouet de Campanar. Aquest és un tret que destaquen activistes, llauradors i veïns que van participar en les lluites. En l’exemple del Pouet es va patir la incomprensió, fins i tot, dels veïns del barri, atés que els directament afectats estaven a l’horta. Però la cosa ha millorat molt. Mirem la suspensió per la mobilització popular del Pla General de València, impulsat per Rita Barberà (abril del 2015) o la paralització, aquest estiu, d’un macrofestival de música en Alboraia, en el paratge hortícola dels Peixets. Malgrat això continuen les amenaces, com a la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) en La Punta.
-LHorta significa molt per a València; em refereixo a València ciutat, València com a província i el País Valencià perquè lHorta per a tots els valencians i valencianes és considerada quelcom patrimonial per a tots i per a totes. Què en penses?
Pense que hauria de matisar-se aquesta afirmació. Si realment significara molt, no s’haurien permés tantes barbaritats urbanístiques ni macroinfrastructures sobre terres d’horta productiva. I, sobretot, es prestaria molta més atenció a la figura del llaurador, que és qui realment, treballant-la, conserva l’horta. En el llibre s’explica una amenaça que, des de l’any 2005, va planejar sobre l’horta de Vera, en Alboraia: traslladar el centre comercial Alcampo a Vera, i en l’espai “alliberat” construir un port esportiu amb dos-cents vint-i-cinc amarradors, una promoció d’hotels i vuit-cents habitatges de luxe. Podríem parlar del Tercer Cinturó de Ronda, l’Alta Velocitat Ferroviària (AVE), la Ronda Nord de València o projectes urbanístics como el “Nou Mil·lenni” de Catarroja o el que afectava l’horta de Safranar, en Torrent. Ni tan sols s’haurien plantejat si es considerara l’horta un patrimoni valuós…
-Hauria désser considerada, lHorta, com un bé comú i un patrimoni de la humanitat?
Supose que amb aquesta declaració es contribuiria a la conservació de l’horta. L’Informe Dobris de l’Agència Europea del Medi Ambient (1998) considerava l’horta de València un paisatge singular i de gran valor. I afegia que només quedaven sis zones semblants en Europa; sols una a l’estat espanyol: la Vega del Segura, a Múrcia. Malgrat això, els promotors de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la protecció de l’horta hagueren de partir, l’any 2001, una realitat molt lamentable: des de 1960 havia desaparegut aproximadament el 50% de l’horta de València.
-Tot i això s’ha parlat durant molts anys de batalla, i em refereixo a la lluita de la gent per lHorta, per què?
Millor que et responga Vicent Martí, un llaurador i activista exemplar. La seua explicació pren el segle XIX com a punt de partida: “La ciutat de València havia crescut intramurs, fins que l’any 1865 el governador civil, Ciril Amorós, va decidir la demolició de la muralla medieval; el primerenc procés, lent, d’expansió es va accelerar vertiginosament als anys 60 i 70 del segle XX, per part de gent que no té cap ni pensa; cal tindre en compte que els municipis estan ubicats a la mateixa horta, i reben l’impacte d’autovies, carreteres, polígons industrials i el Tren d’Alta Velocitat; a més, des de la meitat dels 90 i fins 2008 es va crear una bombolla immobiliària d’habitatges, infraestructures i corrupció”. Davant aquestes dinàmiques històriques, només resta l’opció de la batalla…
L’any 2015, quan el govern del PP volia impulsar un nou Pla General per a la ciutat de València, la campanya “Horta és futur” va fer públic un informe amb un títol molt esclaridor: “Immobiliàries i bancs tenen més del 50% de la propietat de l’horta afectada pel Pla General”. Aquest és un bon exemple de la simbiosi d’interessos per la qual preguntes. Potser la conclusió d’aquest informe siga encara més rotunda: “La revisió del Pla General, en una ciutat que perd població, només es pot entendre com un intent de beneficiar els especuladors que en el moment de la bombolla adquiriren terres de conreu en espera de reclassificació”.
-I tenien, aquests (em refereixo al polítics), “endormiscats” els ciutadans perquè, per parlar clar, corrien els diners, el negoci del totxo estava “en pompa” i “tothom tenia les espatlles calentes”. Només quan sha acabat amb això la gent ha vist el dimoni.
Al voltant d’allò que dius, hi ha una qüestió clau. Fins a quin punt arriba la responsabilitat individual? És el ciutadà del carrer una mera víctima del sistema o contribueix amb les seues accions a reforçar-lo? Pense que es molt difícil fugir de les dinàmiques “integradores” del sistema, que tenen una potència enorme. Però tampoc és molt presentable que per l’any 2005, en plena bombolla immobiliària, en municipis com Moncofa els veïns cridaren regularment en les bodes “Visca els PAI”. Alguns assenyalen els llauradors com a responsables últims de la venda de les seues terres, però: qui els ajuda perquè puguen sobreviure? Es promociona el cultiu i la venda de proximitat? Hi ha un interés real perquè propaguen l’agricultura ecològica? Els individus, aïlladament, tenen molt poc a fer al marge de l’acció col·lectiva. Almenys és la meua opinió.
-Van crear com una pantalla per entretindre el personal i ells anar fent, també, a lHorta? Com s’ho van fer?
Més que una “pantalla”, crec que l’allau de projectes urbanístics i la destrucció del territori s’inserien en la dinàmica dels temps. Cal recordar les massives reclassificacions de sòl “no urbanitzable” per a impulsar els famosos PAI. Les xifres no eren una cosa oculta. Per exemple, el diari El País va informar que entre 2000 i 2007 es van presentar 175 programes urbanístics davant el departament de Territori i Habitatge de la Generalitat. Què significava això? L’aprovació d’aquestes iniciatives hauria implicat la urbanització de 130 milions de metres quadrats de sòl rústic. Les xifres resulten fastigoses, però donen una idea de les tendències de l’època. Tothom sabia el que implicava el projecte Nou Mil·lenni sobre l’horta de Catarroja: una ciutat nova –amb 12.000 nous habitatges− que possiblement duplicaria la seua població. Per esmentar alguns dels casos més escandalosos, el projecte Marina d’Or Golf suposava la urbanització de 18 milions de metres quadrats de sòl, hotels, més de 35.000 habitatges i camps de golf. No hi ha “pantalles” que puguen desviar l’atenció d’aquestes macroactuacions.
-Quant delictes shan congregat en torn a lHorta?
Hi va haver casos d’“irregularitats” urbanístiques vinculades a la corrupció política. Les connexions entre alcaldies, regidories d’urbanisme i promotors locals han estat sovint denunciades. Mirem la relació entre l’exalcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo, i l’omnipotent promotor Enrique Ortiz. O les imatges de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil entrant en diferents ajuntaments de l’estat espanyol: exemples com el de Marbella… Possiblement una de les claus estiga en el finançament dels partits polítics, tot i que habitualment es parla més dels corromputs (els polítics), que dels corruptors (les empreses). A més, els il·lícits no són una cosa fàcil de demostrar. I tampoc cal centrar-se exclusivament en els delictes. Si l’exalcaldessa de València Rita Barberà no haguera suspés la tramitació del Pla General de 2015, de manera legal es podrien haver urbanitzat 415 hectàrees i construir uns 17.000 habitatges sobre sòl hortícola. El projecte urbanístic que afectava l’horta de Safranar en Torrrent planejava 10.000 habitatges sobre 1,2 milions de metres quadrats de sòl rústic. Parlàvem així mateix del Nou Mil·lenni de Catarroja. Si aquestes iniciatives tenen el vist i plau dels ajuntaments i la Generalitat, en principi són legals, tot i que semblen uns atacs bàrbars al territori.
-De tota manera, amic Enric, hi ha molta gent que ha plantat cara defensant lHorta: com a medi natural, com a forma de vida i com a indret on creixen i es defensen determinades maneres de concebre la terra i el territori, així com la vida. Què ens pots dir?
Ha estat una de les principals satisfaccions de treballar en el llibre. Descobrir les dones de l’horta de La Punta, la seua autonomia i capacitat de lluita davant un enemic tan potent com l’autoritat portuària. Carme González, presidenta de l’Associació de Veïns La Unificadora de La Punta, contava el cas de Consuelo Arce, qui ballava en el carro quan es traslladaven al Port de València per tal de manifestar-se contra la ZAL. I això, després d’una operació de maluc. En els tres mesos posteriors als desallotjaments hi hagué gent que va perdre la vida, també es van patir ictus i vessaments cerebrals. En les expropiacions del Pla Sud per a la construcció del nou llit del Túria es va resistir davant la Guàrdia Civil en la porta de les alqueries; i en l’horta del Pouet (Campanar), davant la presència de les màquines i la Policia Nacional. Una altra forma de resistència és la dels llauradors com Juan Aguilar, que amb 90 anys continua conreant la terra. Crec que a poc a poc la consciència augmenta: en 2001 s’arreplegaren més de 115.000 signatures en una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la protecció de l’horta; i en 2015 la mobilització popular –amb la proximitat d’unes eleccions– van tombar el Pla General de València. Cada vegada els serà més difícil…
-La batalla en defensa de lHorta té punts en comú amb daltres com puguin ser les del Barri del Cabanyal, no?
En el barri del Cabanyal, col·lectius com l’Espai Veïnal i el moviment Okupa denuncien un procés de “gentrificació”, es a dir, la substitució de població pobra que viu al barri (principalment gitanos i romanesos) per gent amb major poder adquisitiu. Es diu que és l’estratègia per a la barriada marinera del govern municipal format per Compromís, PSPV-PSOE i València en Comú. Es tractaria, per als col·lectius i moviments esmentats, d’una política més subtil i aparentment descafeïnada que la impulsada durant els anys del PP, formació política que apostava directament per la destrucció del barri. Des d’aquesta perspectiva, podem trobar-ne similituds. El problema és quan hi ha gent que assimila el “progrés” a plantar carreteres, centres comercials, polígons industrials i noves edificacions en l’horta; o així mateix els qui consideren que “rehabilitar” el Cabanyal implica ampliar una avinguda que, partint el barri en dos meitats, arribe fins a la mar…
Un dels exemples és l’horta de La Punta. L’audiovisual A Tornallom (2005), d’Enric Peris i Miguel Castro, es mostra la resistència davant la repressió. Es detallen alguns dels fets en un informe titulat El desallotjament forçós dels veïns de La Punta: una violació greu dels drets fonamentals, redactat per Ruth Mestre i que es va remetre a Amnistia Internacional. La presidenta de l’Associació de Veïns i Veïnes La Unificadora de La Punta, Carmen Gonzàlez, me comentava fa uns mesos que sovint recorden el patiment de fa quinze anys: “Va ser una situació tan dura i anormal que quan no vèiem la Policia Nacional, imaginàvem que alguna cosa estava passant”, em comentava. Es van considerar els veïns que s’oposaven a la ZAL “enemics”, “terroristes” i “criminals”. Amb el pas del temps tenien fins i tot identificats els diferents agents policials. El llibre narra fets similars en l’Horta del Pouet de Campanar. I en la construcció del nou llit del riu Túria, inaugurat en desembre de 1969. Empar Puchades, hui destacada activista del col·lectiu Per l’horta, explica que la seua família va fer una “cadena” amb els braços per tal de protegir l’alqueria de les excavadores. La Guardia Civil va detindre el seu pare. Després de tres anys de resistència, van perdre la casa, les terres i els animals.
-Lambició per fer-se amb terrenys i més terrenys i per menysprear allò que és de tota la vida per plantar-hi grans urbanitzacions, camps de golf o macroinfraestructures de tot tipus ha amenaçat lHorta, però sha lliurat, ara, daquest perill?
Crec que es manté el risc, tot i que conjunturalment s’ha aturat per la crisi i la punxada de la bombolla immobiliària. En una de les primeres preguntes parlàvem d’un informe de la campanya “Horta és Futur”, fet públic quan el govern de Rita Barberà impulsava un nou Pla General per a València, en 2015. En el document es detallen els títols de propietat de immobiliàries i entitats financeres sobre terres d’horta. La pressió perquè aquestes zones rústiques es reclassifiquen i passen a “urbanitzables” tornarà, però quan es considere que ha arribat el moment… És important, a més, observar la tramitació i resultat final del plans i lleis que l’actual Govern Valencià ha anunciat per a la conservació de l’horta. I, sobretot, mirar sobre el plànol i de manera molt concreta quines zones es protegeixen, més enllà de la propaganda.
-Pretensions de què sha finançat el PP i de les quals shan alimentat moltes butxaques. Què ens pots dir?
En els anys de l’expansió immobiliària, la clau en molts ajuntaments era el control de la Regidoria d’Urbanisme. En alguns casos s’han pogut provar les “irregularitats”, en d’altres no resulta senzill. Sovint, per tal que esclate l’escàndol cal que algú dels implicats parle i denuncie, o la “filtració” de papers, per exemple, d’un funcionari als periodistes. El que passa és que estem massa influïts per l’agenda mediàtica. Si demà ixen quatre portades sobre un determinat cas de corrupció dels anys 90, ens alarmaríem per l’espiral d’escàndols, demanaríem lleis de transparència i un càstig exemplar. A més, les denúncies són sempre interessades, potser qui la difon siga algú molt més corrupte que els assenyalats. No parlem ja si es tracta de “dossiers” fabricats pel Ministeri de l’interior, dades “filtrades” a partir d’informació de l’Agència Tributària o d’advocats que són part en un procés judicial. O també si són grans grups mediàtics els que fan les denúncies segons els seus interessos, siguen econòmics o d’audiència. Sincerament, crec que la corrupció és de caire “estructural”, amb independència de si es publica o no en els periòdics i les televisions.
-Fins a quin punt ha estat a punt de perdres la idiosincràsia i la manera de viure dun territori tan emblemàtic com lHorta de València?
Mai he viscut en un nucli d’alqueries, una pedania o un poble d’horta, però tothom parla de relacions humanes molt properes, solidaritat interpersonal i xiquets que es crien en el camp i el carrer. També d’alimentació saludable, agricultura que avui adjectivem com a “ecològica” però que, diu Vicent Martí, és la que practicaven els avis i besavis, i –clar– el contacte amb els animals. Al cap i a la fi, una vida més lliure i dedicada a l’agricultura i la ramaderia. Sens dubte, la pressió de l’àrea metropolitana és enorme. En les presentacions del llibre, quan ens assentem en la taula amb Carmen Gonzàlez i Vicent Martí, parlen sempre del canvi radical que implica vindre a la gran ciutat. Carme viu en un poble rural d’interior i Vicent en l’horta d’Alboraia. Parlàvem del “progrés”, que arriba també a les terres d’horta, pero encara hi ha moltes diferències. Potser també la generositat davant l’aïllament i l’individualisme dels veïns de la capital.
-Què sha de fer o què simplement no sha de fer perquè aquest raconet del món pugui sobreviure i que ho faci sí o sí.
El més important, crec, és que siga rendible l’ofici de llaurador. És molt difícil la supervivència de l’horta si la terra no dóna diners, si manca la formació i si no es produeix un relleu generacional. Cal donar l’esquena a les grans superfícies i apostar pels mercats locals o comprar-li directament al llaurador la caixa de verdures. Tenir molt clar que una poma xilena o una pinya jamaicana consumides en el País Valencià tenen uns costos ambientals inassolibles i contribueixen a l’explotació de la mà d’obra en el Sud global. Crec que és molt important, i ho dic des de la ignorància de l’urbanita, respectar al màxim el vell llaurador, aquell que treballava mogut exclusivament per la seua vocació i considerava la terra una cosa sagrada. Entendre que en les facultats on es formen els enginyers agrònoms, molt respectables, no es pot aprendre a escoltar el soroll de la terra. Segur que cal una ideologia més global i emprenedora, però jo preferisc ser un romàntic… Bé, això no són més que paraules, després estan totes les contradiccions i incoherències, personals i col·lectives.
-Amic Enric, ens pots fer cinc cèntims sobre allò en què estàs treballant?
En trobar un treball remunerat i mínimament digne, perquè 45 anys són molts per a viure del voluntarisme y la militància…
18487
La batalla de l’Horta. Cinc dècades de resistència silenciada. Enric Llopis. Pròleg de Josep Gavaldà
216 pàgines 14 x 21 centímetres
18.00 euros
Sembra
L’Horta de València és una comarca de terra agrícola mil·lenària on perviu un patrimoni natural, cultural, històric i arquitectònic gairebé únic a Europa. Un autèntic tresor de la saviesa popular que, des dels anys seixanta, ha estat en el punt de mira d’interessos polítics i econòmics especulatius, així com d’un suposat concepte de progrés que ha amenaçat el seu futur. Però, des del primer dia, les excavadores s’han hagut d’enfrontar a una resistència silenciada que amb el temps ha esdevingut imparable.
El periodista Enric Llopis ha realitzat una intensa tasca en col·laboració amb l’entitat Per l’Horta amb l’objectiu de crear un relat conjunt d’una lluita que s’ha convertit en exemple i referent. El fruit és La batalla de l’Horta, una obra viva i emotiva treballada amb les veus dels seus protagonistes: el veïnat que va defensar una forma de vida arrelada a la terra, les associacions que es van enfrontar a grans empreses, el jovent solidari que va protegir terres i alqueries, l’extraordinària campanya de la iniciativa legislativa popular o les massives mobilitzacions que van aturar el darrer Pla General de València. Una batalla protagonitzada per milers de persones que, amb les seues pròpies mans, han plantat cara a la nefasta voràgine que ens ha dut a la crisi actual.
