Allò que ens conta PROA editors del llibre.
La periodista Gemma explica la vida de tres dones de diferents generacions al llarg del segle XX, entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà. L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida de pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes dones i també un homenatge que estava pendent.
Cazarabet conversa amb Gemma Ruiz:
-Gemma, per què les històries protagonitzades per dones tenen quelcom d’especial?
-Penso que segurament és perquè el relat de la història sempre s’ha fet des del poder, o sigui, des del poder patriarcal, l’han escrita els homes, i quan, com a lector, et trobes que la història, qualsevol història, pot tenir una altre punt de vista igualment vàlid i fins i tot més interessant, es dispara l’ interès per la visió del món que tenen les dones, encara que no haja estat dita.
-Sempre han hagut de lluitar per allò que volien aconseguir i alhora reivindicar-se com a dones, no?
-Des d’una posició de desigualtat sempre és més difícil tenir veu i vot, i les dones d’aquesta part del món som ara mateix i estem en una situació molt bona per dir el que creiem, però no sempre ha estat així aquí i no ho és en molts llocs, on ara mateix ser dona és motiu d’una situació de feblesa, abús i silenci terribles.
-I és ben cert que tots i totes hem tingut, en la nostra família o al rogle d’amics, dones com les protagonistes?
-El poder de la dona com a centre d’una comunitat ha estat potentíssim, des que estem en aquest planeta, però se’ns ha anat reduint i limitant el radi d’acció a través de la imposició de la força física. Es evident que l’energia que emana de les dones és constructiva, col·laborativa i molt poderosa, si se la deixa fer. En les zones on hi ha hagut guerres, les iniciatives de pau sempre tenen l’arrel en els mares dels soldats de totes dues bandes o en les dones de les comunitats més agredides, i això hauria de fer pensar molt.
-Sí, quan es busca una mica en els orígens, a les dones de la família sempre els hi reconeixem la força, per més que les grandeses vinguin de les accions dels homes, que són les que eren públiques, fora de l’àmbit domèstic. Però a l’interior, ho reconeguem o no, el poder de les dones el nota tothom.
-Sense aquest esperit de no rendir-se mai. La història, aquesta o qualsevol altra, no es podria tancar mai, no?.
-I tant, no hauríem fet ni un pas sense aquestes ganes de tirar endavant, tens tota la raó.
-La dona pot ser qui més entén que la vida és un camí d’anar fent, d’ anar aconseguint fites…?
-Depèn dels contextos en què et trobis, de la classe social, de les possibilitats d’estudiar o no, però potser sí que el fet de tenir la facultat de crear vida et fa veure les diferents perspectives de les coses, no ho sé.
-Tot i que és veritat, la història és aquella que s’escriu i sembla haver-se oblidat?
-La història tot sovint és considerada la de les dates de les guerres o els tractats de pau, com si no hi hagués millors fites a commemorar, però el calendari ens l’han marcat així sempre. La microhistòria ja és una altra cosa i, sí, correspon a la història la dels de baix, la dels vençuts i, també, la de les dones que no ha estat explicada prou bé ni de manera àmplia.
-Serà per què qui escriu la historia és un sistema fins ara dominat per certa jerarquia al que no interessava que es retratara el paper important de la dona o, per què també qui més l’estava escrivint era la mà masculina?
-El sistema ens educa a tots en la desigualtat de gènere, i des d’aquest paradigma tot queda articulat i perfectament justificat en base a aquesta desigualtat. La sort és que cada cop més gent -dones i homes- tenim consciència que vivim en aquests paràmetres i tenir-ne consciència és el primer pas per canviar-ho.
