El dia que descobrírem el Condoig, de Vicent Savall i Vidal

Deu fer uns trenta anys poc més o menys, el grup de l’Agrimònia, col·lectiu de la Safor, amants de la natura i l’excursionisme, alumnes i ex-alumnes de la Universitat Popular de Gandia, dels cursets de plantes medicinals impartits pel metge i etnobotànic Joan Pellicer, decidírem passar els dies de Pasqua a la vora del barranc de l’Encantada en un punt del seu curs alt; el lloc, l’havíem vist en una excursió anterior i era molt bonic, (en aquell temps encara es permetia l’acampada lliure). El llogaret es trobava no molt lluny de Margarida i per accedir calia travessar el riu. Deixàrem els vehicles ben aparcats, ens descalçàrem i passàrem amb tots els pertrets, tendes i motxilles a l’altra vora. El indret elegit era un xicotet prat just al costat d’un gorg del riu on muntàrem les tendes de campanya.

Era Dissabte Sant de vesprada, el sol començava ja a caure sobre l’ocàs. En això em vaig adonar que hi havia un sequiol d’aigües cristal·lines que abocava el seu cabdal just a la part baixa del gorg; devia vindre d’una font no molt llunyana per la claredat de l’aigua; vaig pensar… ‘‘pel filet arribaré al cabdellet’’ així que comencí a remuntar el corrent en busca de la font, unes vegades per la dreta, altres per l’esquerra, trepant parets de roca i passant uns quants salts d’aigua boniquets de veres, també bassetes d’aigua claríssima amb gambetes, indicadores de la puresa del líquid element, però la font no hi apareixia. Per veure més lluny vaig eixir del llit del rierol i enfilant muntanya amunt per la banda dreta vaig coronar un promontori des del qual es divisava a uns quatre-cents metres una paret de roca en forma de circ i sota el que semblava una xopera, segur que era allí la font recòndita que buscava, però la foscor anava guanyant terreny i optí per deixar-ho estar i tornar al campament.

En la tertulieta de després de sopar, gaudírem de la presència, la veu i les cançons de la cantautora Araceli Bañuls i amb alguna que altra intervenció meua i com a cor, la resta d’acampats; mentre, anava rodant la bota i algun que altre trosset de coca de mida.

En un moment de la vetllada, vaig contar la meua incursió pel rierol i el desig de tornar al matí a buscar la font. Quedàrem tots d’acord i molt entusiasmats els menuts, que se’n anaren a dormir amb la il·lusió de l’aventura que faríem l’endemà. Per fi, el campament es quedà en calma, exceptuant el puit-puit d’un mussolet que es passà una bona estona dient-nos que era allí; després, el silenci…, en què únicament quedà el continu i màgic soroll del fluir de l’aigua.

L’endemà, a les primeres llums del matí, vaig ser el primer a eixir de la tenda i, aprofitant que estava sol, em vaig pegar un fresc i tonificant bany en el gorg. Ja acabant-me de vestir començà a animar-se el campament, una de les companyes va encendre el camping-gas i posà una marmita amb aigua al foc.

– Què penses fer ara?- li preguntí.
– Bullir aigua per a fer timonet- contestà.
– Per a mi també?
– És clar, per a tots.

Moments després estàvem la totalitat del grup, al voltant de la marmita prenent-nos el saludable timonet. Seguidament, alçàrem el campament, plegàrem sacs de dormir i tendes de campanya i ho guardàrem als cotxes.

Mentre esperàvem al grup que aplegaria amb Joan Pellicer, vaig decidir per fer temps, seguir el curs del barranc de l’Encantada per l’esquerra, a un centenar de metres del campament, vaig veure una pista forestal que pujava cap amunt i que venia de Margarida i travessava el riu, segurament era l’accés a la serra de Cantacuc i arribava al mas que es divisa des de la carretera que va a la Vall d’Alcalà. Vaig recórrer un bon tros de la pista, on es veia el castell inexpugnable de Margarida i, mirant cap allí, vaig veure que baixaven tres vehicles en direcció al barranc, ja estaven ací la resta d’excursionistes, així que torní cap al punt d’encontre per rebre’ls.

Després de les salutacions i les abraçades de rigor, preguntí per Joan Pellicer i em digueren que no havia pogut vindre, ja que tenia una de les filles amb faringitis.

Decidírem començar l’excursió d’aventura encara que no sabíem que podríem trobar. Com pel llit del rierol era complicat, portí al grup per la part dreta. Primerament remuntàrem uns bancals de cirers i després, a camp través muntanya amunt, però intentant no allunyar-me molt del llit del rierol. Vaig pensar que per dalt arribaríem millor, calia aplegar al punt on el dia anterior vaig divisar la paret de roca i el que pareixia una xopera. Amb el meu pal de fusta de magraner anava obrint camí entre argelagues i esbarzers, cosa que agraïen les que anaven amb pantalons curts. En si fa no fa tres quarts d’hora aconseguírem arribar al promontori on jo havia sigut la vesprada; des d’ací es divisava amb més claredat la paret i també el verd inconfundible d’una xopera. Ja teníem la primera etapa, era un bon lloc per esmorzar i això férem. Acabat el repàs, vaig pensar que baixar i seguir pel rierol era massa complicat i segurament inviable, així que seguiríem muntanya amunt fins que pogués trobar un accés més fàcil i menys perillós per arribar a la xopera i seguir fins la paret on segurament era la font.

Hi hagué dos o tres punts molt embolicats on haguí d’obrir camí a força de bastonades contra muralles de lacerant esbarzer, ara calia baixar ja que estàvem just a l’altura del karts (enfonsament del terreny per acció de l’aigua), trobàrem una torrentera i enfilàrem cap avall. Per fi ,després de l’últim colp de pal de magraner, aparegué davant nostre la silueta d’un esvelt llorer, quina imatge! Mai no m’haguera pensat trobar-me en un lloc tan recòndit eixe tipus d’arbre, i estava en plena floració, tot un goig. Rodejant el llorer una cort de xops, la majoria d’ells ja en decadència, altres, ja esquelets. Per darrere del llorer i al seu mateix costat, fluïa tranquil·lament el rierol d’aigües cristal·lines que em cridava l’atenció el dia anterior i que abocava al barranc de l’Encantada.

Seguírem com poguérem el rierol a contracorrent, el camí estava perdut, unes vegades anàvem per la dreta i l’altra per l’esquerra. Quan per fi arribàrem davant de la paret, el que més ens sorprengué fou trobar-nos amb una cascada que queia dins d’un embassament fet per la mà humana i que fins i tot tenia peixos; afegir a la bellesa natural del lloc, la gran varietat i abundància de plantes poc comunes. Allí era la Melissa, la Carex (canyota), cola de cavall, la llengua de cérvol (una raresa), l’Agrimònia (la titular del nostre grup), el gesmil xinés, etc. La desil·lusió de no haver trobat la font estava recompensada per la troballa botànica i l’encant del lloc.

Decidírem explorar aquell indret per la part més accessible. Així que seguírem la paret cap a l’esquerre, en un punt se sentia fluir l’aigua per darrere de la roca. Quina meravella! Per allí corria l’aigua i no la podíem veure, tots apegàrem l’orella a la roca per sentir allò. Uns vint metres més amunt trobàrem el que pareixia un vell refugi, amb dos bigues de fusta basta creuades en molt mal estat i darrere d’allò… Sorpresa! La fonteta! Que vaig batejar amb el nom de la font del Bidet. Quan hi aneu, ja voreu per què. Allí dinàrem. De regrés, vaig creure oportú buscar camí per l’altre costat i de fet el trobàrem, prou més llarg, això si, però més fàcil de seguir.

Ja a Margarida, preguntí a unes dones majors pel lloc i em digueren que de menudes anaven allí i es banyaven en l’embassament, i que els xicons es feien lianes amb l’hedra de la paret i es deixaven caure dins la bassa. El Condoig, en temps de la postguerra encara era un lloc de hortetes, molt bonic i ben cuidat per gent de Margarida i de Beniaia. També em diguérem que allí vivia un home en una barraca de troncs i rames, i encara no he pogut trobar a ningú que em puga donar referències d’aquell anacoreta.

Un parell de setmanes després, férem una altra excursió al Condoig, esta vegada amb Joan Pellicer i sóc conscient que, igual que ens passà a nosaltres, el gran mestre, també es quedà enamorat de l’exuberància i la riquesa botànica del lloc.

Vicent Savall i Vidal