Una vesprada de dissabte de l’hivern de 1970 un nombrós grup d’estudiants es reuneix en l’aula amb forma d’hemicicle de la Facultat de Ciències per assistir a la projecció d’una pel·lícula en format de 16 mm prohibida per la dictadura. Els joves melenuts van ocupar els seus seients fins que abarrotaren l’aula. Es palpa un ambient que transcendeix el fet cinematogràfic. Allò té traces d’una afirmació ideològica. La pel·lícula en qüestió és Octubre de Serge M. Einsenstein.
La situació política està calenta. En desembre de l’any anterior han tingut lloc els consells de guerra de Burgos. En aqueixes circumstàncies, amb manifestacions i banderes roges quasi diàries en la Universitat la projecció de la pel·lícula del rus sobre la revolució dels soviets, té un altre significat. Un cop finalitzada la projecció, alguns voldran organitzar un salt en l’avinguda, demanant amnistia i llibertat, però entre els arbres és la policia armada, els grisos, que demana guerra. Aquells xics i xiques es dissolen, serrant les dents.
Va ser un dels cims del moviment de cine-clubs a València, iniciat al finals dels anys seixanta i revitalitzat en els setanta que va suposar el maridatge entre cine i compromís: art i resistència. Per al crític de cinema, Antoni Lloréns, allò era “aprofitar espais en la transició”.
Ja en l’any 1969 el cine-club de l’Associació de Veïns de la Malva-rosa, bastió proletari replet de rojos, projectava tots els dissabtes pel·lícula amb la seua presentació i col·loqui. Dionisio Vacas, dirigent veïnal i membre del perseguit PCE, present entre el públic, aprofitava per llançar el seu míting. Aquell va ser un cine-club laic en comparació amb altres que portaven els rectors progressistes, com el Magister, en l’església de Montolivet. Les associacions de veïns volien fer cine, però no tenien projectors. Estaven especialment vigilades pel govern civil. Havien de demanar permís per a cada pel·lícula. La policia sabia que hi havia molt de revolucionari clavat en l’olla, però no podia fer res.
Vicente Vergara, periodista i director de la Cartellera Túria, era un cine-clubista de primera generació en la seua joventut.
Els joves cinèfils i revolucionaris no estaven quiets. I no sols en la ciutat, on en els primers setanta es produeix una eclosió de cine-clubs, sinó també en les comarques. Nacionalistes del PS i altres grups democràtics creen cine-clubs a Llíria, Bunyol, Iàtova, Xulella. Paco Tortosa, actual guia de viatges, n’impulsa un a Sedaví on projecta ….cine hongarès!
En l’esmentat cine de la Facultat de Ciències, actual seu del rectorat, es projectaven tots els dissabtes pel·lícules a les set en punt. El portaven els llegendaris ‘Hermanos Sebastián’, que després feren carrera en el negoci del cine comercial de qualitat (crearen les sales Acteon, Xerea, hui desaparegudes i els cines Aragón -tancats- i El Osito). En 16 mm i de vegades en super huit. “Eren pel·lícules prohibides. Bastant infames, espatllades; però anaves a veure-les tan content”, diu un vell espectador.
I la infiltració no para. Es crea la coordinadora de cine-clubs. De forma que a principis dels setanta l’auge d’aquests cines es pot veure en la programació setmanal de la Cartellera Túria, publicació amb mig segle de vida, apareguda en 1964 i formada per cine-clubistes assidus.
Vergara recorda: “Com a militants clandestins, anàvem entre el públic tres o quatre per a fer preguntes en els col·loquis i pujar el nivell de la discussió. Se li treia punta fins i tot a un western. Per exemple, ‘Los profesionales de Brooks’. S’hi passava de parlar de l’estètica, de Lee Marvin i Claudia Cardinale, a entrar en el debat el context de la pel·lícula: la revolució mexicana de Zapata,…”.
I Llorens hi abunda: “En aquelles sessions de cine s’establia la continuïtat d’un discurs subversiu perquè hi havia quatre o cinc sessions setmanals en la ciutat. I també en pobles. Anaves convertint les sessions de cine-club en mítings polítics. Quan va arribar Queimada de Pontecorvo, perquè dir-te. Colonialisme, revolució. Nosaltres eixirem d’aquesta, ens dèiem, a seguir lluitant fins acabar amb la dictadura”.
I en tot això, els col·legis religiosos i alguns rectors tenen molt a veure des del principi. Les raons cal buscar-les en els anys 50 i a Roma, com explica el crític Llorens: “Davant el temor que els comunistes italians es feren amb la cultura, el papa Pio XII llança una encíclica, proclamant que el cine és un bé cultural i és educatiu. Arriba a Espanya eixe moviment de cine-clubs i cine-fòrums promocionats per l’Església. Alhora, en les Conversacions de Salamanca es fa un pacte entre els demòcrates i els trànsfugues centristes i a Catalunya hi ha un fort moviment amateur que fa servir les cases de la cultura per a fer cine. És el marc que permet a parròquies i col·legis projectar pel·lícules”.
A meitat dels anys setanta, el moviment està consolidat i els cine-clubers juguen amb la policia i la censura com el gat amb el ratolí. Els demòcrates desallotgen de l’Ateneu Marítim de València un regidor franquista, Pascual Lainosa, i formen una junta de reformistes. Quan el PCE encara no està legalitzat es crea l’associació PCPV en el carrer Escalante. Allí es fa cine totes les setmanes i s’hi juga amb la ironia perquè l’acrònim legal és Promocions Culturals del País Valencià i els qui l’impulsen són membres del Partit Comunista del PV ( PCPV). Són bromes de la Transició.
El cine-clubisme afluixa en el 77. Amb el desencís, la caiguda dels cine-clubs és absoluta. Molts militaven en la cinefília per militància revolucionària. Potser així es pot comprendre el fenomen de la Cartellera Túria, la seua resistència al llarg dels anys. Aquesta publicació és el reflex més acabat de la simbiosi entre cine i dissidència, crítica i debat. És possible que molts veterans que la compren cada setmana se segueixen sentint joves revolucionaris en llegir-la en el segle XXI.
El seu actual director, Vicente Vergara, un home que va viure el procés de primera mà, suggereix que hi ha una renaixença, un revivar dels cine-clubs.
“A partir dels Ajuntaments, les cases de la cultura i les terrasses d’estiu en els pobles i comarques. Es tracta de veure pel·lícules que no arriben: o perquè no hi ha cine al poble o, si n’hi ha, perquè només passen americanades. La gent vol veure pel·lícules de qualitat. Aleshores sorgeix eixe fenomen de programacions bones en terrasses d’estiu, com és el cas de l’Eliana. Té uns cicles d’estiu amb dos pel·lícules totes les nits. Tenen ganxo i són bones. No hi ha presentacions, ni col·loquis, ni mítings com antany. Ja no hi ha subversió, però, com a mínim, és cine del bo”.
Abelard Muñoz
