Júlia: una veu que comença

Francesc Gisbert

Aquesta setmana volem presentar-vos un grup nou. Molts no n’haureu sentit a parlar. Són Júlia. Un grup molt jove, tres membres alcoians menors de vint-i-cinc i un de més gran del cap i casal. Estela Tormo (autora de lletres i músiques, toca el baix i l’ukelele), Jaume Pla (guitarrista i cors), Santi Serrano (bateria i percussions) i Lídia Vila (teclats i cors). Comencen la seua aventura l’any 2012, i el següent són nominats i guardonats als Premis Ovidi Montllor per la millor maqueta. El seu recorregut és curt, ara com ara, però promet un camí ben interessant. El primer disc de Júlia, Nuvolàstic, el podeu aconseguir, entre altres llocs, al web de Malatesta records.

Francesc Gisbert: Com va nàixer el grup Júlia? De què vos coneixíeu els membres i com vau decidir llançar-vos a l’aventura de fer música?

Lídia Vila: Júlia va nàixer d’una forma un tant atípica. Tot es va iniciar amb uns “experiments” que feia Estela (cantant i lletrista) solament fent servir una tauleta i un ukelele. Amb aquests elements va crear el primer univers Júlia, podem dir. Es tractà de la maqueta «El Mecanoscrit», basada precisament en la novel·la de Manuel de Pedrolo El mecanoscrit del segon origen. Aquest experiment anava emmagatzemant-se a Bandcamp i encara no sabem com ni quan algú el va proposar per a ser una de les nominades com a Millor Maqueta en els Premis Ovidi Montllor de 2013. Açò ja va ser una sorpresa. Però més encara va ser guanyar el premi eixe any.

És a partir d’aleshores quan es decideix anar un pas més enllà i fer d’aquest experiment una cosa més seriosa. En eixe punt m’incorpore a l’aventura en els primers directes, i més tard arribarien Jaume amb la guitarra i Santi amb la bateria. I quasi sense adonar-se’n, en un període de temps breu, ens hem trobat fent un disc a l’estudi, presentant-lo i ara ja intentant rodar-lo per diferents llocs. L’aventura de fer música i mostrar-la ha començat de forma molt natural entre els quatre, no havíem tocat mai junts (només Estela i Santi) però no ens hem hagut de plantejar gairebé res per a llançar-nos.

F.G.: Com valoraries l’últim any del grup? Quins reptes, il·lusions i dificultats heu tingut?

L.V.: Ha sigut un any molt intens, sobretot el període que va des de l’estiu de 2013 (quan toquem per primera vegada al concurs de bandes del FestiNiu de l’Alqueria en format banda, amb Jaume) fins a l’estiu de 2014 (quan entrem a l’estudi ja els quatre). En eixe temps vam treballar molt les cançons per a donar-los més cos. En un primer moment les bases electròniques eren predominants, però després -amb Santi- les bateries reals van guanyar pes i han sigut les que finalment han entrat al disc. Tot ha sigut molt nou però també molt senzill. Afortunadament hem estat acompanyades per gent que porta fent açò tota la vida i que ens ha sabut tirar els cables que necessitàvem. Principalment a l’estudi (El Sótano, València), on Dani Cardona es va implicar i va saber “ordenar” una mica totes les idees que nosaltres teníem per a Nuvolàstic, el disc. Tampoc ens hem arribat a plantejar grans reptes, només hem volgut estar segures que allò que féiem era el que volíem i com ho volíem. Perquè al cap i a la fi fer un disc per a nosaltres és una il·lusió i no sabem com serà el camí, només gaudirem el que vinga sense cap pretensió d’arribar enlloc.

F.G.: Quina classe de música feu?

L.V.: Ens resulta difícil de vegades explicar la música que fem. Als inicis era un tipus d’electrònica molt suau i melòdica i ara potser estem ja en el terreny del pop, pop elèctric. La veu d’Estela en aquest cas té un paper clau en la música de Júlia, pense que ja només amb la veu s’aconsegueix un estil i una marca definida. A més, dins de Nuvolàstic podem trobar cançons tan diferents com «Bosc», «Bisons» o «Festa al Terrat» les quals aparentment tenen poc a vore però alhora tenen l’essència Júlia. Ens ha quedat un disc molt heterogeni sense ser-ne la intenció. Potser això és també perquè escoltem música molt variada i d’estils molt dispars i això es queda reflectit. O potser també que no podem fer dues coses iguals i quan fem una cançó més “dolça”, com un vals, després necessitem fer alguna cosa més dura com és el cas «Alpinisme».

F.G.: Fa poc heu publicat el primer CD. Que sentiu quan heu d’actuar en un concert? Què vos plantegeu, de cara al futur?

L.V.: Encara estem trobant el lloc a l’escenari. Tot i que tenim ja un disc i que estan eixint coses, a dia de hui només hem fet una dotzena de concerts. Amb banda completa, amb Santi, encara en són uns quants menys (només tres). Així és que encara ens queda molta feina per davant per a aconseguir el so en directe que volem. De moment no ens conformem i hem de millorar molt, perquè les cançons pense que donen de sí i ho mereixen. És un treball que s’ha de mostrar. Respecte al futur, la veritat és que no ens plantegem grans fites. Sabem que el món de la música està replet d’obstacles, fins i tot per a la gent que, com nosaltres, ho fa d’afició. També sabem que encara queda molt camí per fer. I per aconseguir que la música feta a casa nostra òbriga les mires i es done altaveu a un ventall d’estils cada vegada major. Evidentment, començant per l’administració pública (actualment és un impossible demanar això) i seguint per altres entitats, organismes, productores… que estan inserides als circuïts musicals i que programen activitats.

A nosaltres ja ens aniria bé si tenim l’oportunitat de mostrar allò que hem fet a gent desconeguda, sense necessitat de grans escenaris. De fet pensem que Júlia és per a espais més pròxims, on la gent puga endinsar-se en les lletres i entendre el que vulga d’elles. Volem compartir la nostra estima per la música i aconseguir que aquell qui l’escolte puga sentir també això i donar-li un valor especial.

Trobareu el disc Nuvolàstic complet en malatestarecords.bandcamp.com/stic

Francesc Gisbert

Música per un País és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià-Comtat (Escola Valenciana)