Havia decidit que no parlaria mai d’aquest assumpte, perquè el seu interés és gairebé inexistent (si no és per als directament implicats), però avui he rebut un correu electrònic de Reig que m’ha fet canviar d’opinió i, com que no tinc cap faena urgent, he acabat per fer-ne quatre ratlles. El cas és que, a aquest senyor, el 2012 li van publicar en el diari El Punt-Avui un article (¿“Ara sí que l’he feta bona” o “ara sí que l’he fet bona”?) sobre una novel·la que vaig escriure fa molt de temps, una novel·la que porta per títol Nit de Foc. Els qui hagen llegit algun article meu en aquest mateix diari sabran que no sóc gens partidari dels dialectalismes a l’hora d’escriure, però una novel·la de caire popular, ambientada a la ciutat de València, és una altra cosa, els personatges han de ser versemblants i el registre ha d’acostar-se com més millor a la realitat del carrer (sense caure en castellanismes, si és possible, i en les meues novel·les ho és), d’una altra manera el llibre resulta artificiós i cau de les mans.
És una novel·la de gènere negre que no ha tingut problemes de cap tipus, inclosos els lingüístics (fins ara), i se n’han fet set edicions. De fet, Joan Fuster la va votar favorablement en un certamen literari, que no vaig guanyar perquè s’hi va oposar el també membre del jurat Josep Vicent Marqués, segons em féu saber després l’editor que convocava el premi (però posteriorment hi vaig guanyar el Ciutat de València). El sr. Reig, doncs, l’havia llegida i, pel que sembla, no li havia agradat. El que menys li havia agradat de tot és que al text no faig la concordança del participi i això, segons que diu, és ‘un error molt gran i molt greu’ que ‘despersonalitza’, ‘mutila’, ‘maltracta’ i ‘empobreix’ la llengua, a més de fer-la ‘postissa’, ‘estranya’ i ‘confusa’. ‘Una ‘barbaritat molt gran’ que, per acabar-ho de arredonir, atempta ‘contra la integritat de les dones’, tot ‘menyspreant-les i subordinant-les al homes’, per si faltava res. Que sóc un traïdor i un misogin, vaja, a més de maltractador, masclista, agressor de dones i altres gentileses.
Sembla com si abans d’escriure l’article haguera fumat o s’haguera pres unes pastilles d’àcid lisèrgic, perquè no és normal que algú delire d’una manera tan abundant i fantàstica. ¿Com és possible dir bestieses com aquestes en un article de premsa? Perquè se suposa que el que posem en lletra està meditat i contrastat, no és com una conversa informal. ¿La meitat o més dels catalanoparlants, que ja no fan la concordança (la major part dels catalans no la fan), són misògins, despersonalitzadors, maltractadors, masclistes, agressors de dones, etc.? ¿Com es poden fer afirmacions tan delirants? ¿Com és possible que aquest home faça servir tant d’insult i tan a la lleugera en un escrit que després farà públic? Com que no ens coneixem, trobe que no deu ser un atac personal, si no és que, en fer-me arribar el seu InfoMigjorn per primera vegada, no vaig voler apuntar-me a la versió de pagament, que és on fa calaix. Més aviat sembla un cas de fonamentalisme catalanista destrellatat, un talibanisme lingüístic barrejat d’ignorància i d’incompetència, perquè la realitat és que al tros de l’Horta on vaig nàixer, prop de Patraix, ningú no feia l’esmentada concordança, i a València tampoc. No la feia ni l’havia feta mai mon pare (ma mare era de Xiva, a la Foia de Bunyol, de parla castellana) ni cap dels veïns, i n’hi havia uns quants. I d’això ja fa més de seixanta anys, no és cosa d’ara, que no la poden fer perquè parlen una altra llengua. Potser el senyor Reig, que crec que és nascut a l’Alcoià, no ho sap. O potser és que li agrada maquillar la realitat, que no sé què deu ser pitjor, en el seu cas de lingüista vocacional. Però en el darrer cas entraria directament en la categoria de mentider, i no crec que ho siga, vull creure que no. En qualsevol cas, això no és cap motiu per a insultar i desqualificar, ni per motius gramaticals ni per res.
Sembla, d’altra banda, que des de la seua pàgina Reig vol erigir-se en patriarca de la llengua, i la resta, segons ell, hauríem de fer la seua voluntat. Però, que jo sàpia, ningú li ha donat el carnet de manifasser de res, ni sembla tampoc que siga una bona idea deixar la llengua a mans d’algú tan poc solvent, perquè aquest home és una barreja de mestre tites, cagalló de la gramàtica (que deia Fuster) i fonamentalista irresponsable, dels que, pel que fa a l’ús social de la llengua, fan més mal que un porc solt.
En un primer moment, quan vaig llegir l’article, em vaig emprenyar i vaig enviar al diari un altre de més curt, defensant-me d’un atac tan virulent, però, empipat com estava, el vaig escriure amb un llenguatge massa abrupte i, passades unes hores, el mateix dia, se’m va passar l’enuig, vaig pensar que el llenguatge no era l’adequat i els vaig dir que no el publicaren. I vaig decidir d’ignorar-lo. Sóc dels que obliden ràpidament tota mena de porcades, i me n’han fetes unes quantes. Al cap d’una setmana el meu amic Sal·lus Herrero va publicar al diari Levante un altre article criticant les animalades de Reig i que portava per títol “De ‘correctors’ i d’alguns ‘defectes’ de la gramàtica” (però a la xarxa, per aquells misteris de la informàtica, només apareix si hi escrivim “De ‘corectors’ i d’alguns ‘fectes’ de la gramàtica”), article que no tingué cap resposta. En passar uns dies es van trobar pel carrer i Reig li va dir bastant dolgut que s’havia “passat” criticant-lo (criticant Sal·lus a Reig) però el meu amic es mantingué ferm i, per tal de congraciar-se, Reig l’informà que faria un estudi lèxic de la novel·la que tindria un to més amable. Li demanà (Reig a Sal·lus) la meua adreça electrònica per tal de fer-me’l arribar, Sal·lus em preguntà si li la podia donar i jo vaig fer que sí perquè sóc de natural poc rancuniós i perquè sé perfectament que tothom podem tindre un dia desgraciat i escriure bestieses de les quals, possiblement, ens penedirem al cap d’unes hores. Mai em va enviar l’estudi en qüestió, però al cap de tres o quatre mesos va publicar el mateix article d’El Punt al seu blog, només que sense anomenar-me. Jo vaig considerar que era cosa d’algú que té problemes, no sé de quin tipus, i el vaig continuar ignorant.
I se m’havia oblidat gairebé per complet, fins avui dijous. Ja dic que no pensava parlar d’aquest assumpte perquè són coses personals, sense cap interés, a més que replicar és d’alguna manera donar importància a aquest personatge, però avui (23/02/2017) ha tornat a enviar l’article per e-mail, redactat tal i com va eixir en El Punt, o siga: anomenant-me diverses vegades, i aleshores no me n’he pogut resistir, he canviat de punt de vista, he arribat a la conclusió que no és convenient callar una vegada i una altra i que aquestes agressions (crec que és un qualificatiu adequat) no poden quedar sense resposta. El resultat, de moment, el tenen vostés a les mans (més aviat a la vista).
No sé exactament què deu passar pel cap d’aquest home, i la veritat és que no tinc tampoc cap interés a saber-ho. Però sembla que té alguna mena de fixació envers la meua persona, perquè no és normal aquesta insistència (fa cinc anys que va publicar l’article per primera vegada, i a hores d’ara encara no en té prou!), no és gens normal que continue amb aquesta dèria, que sembla pròpia d’una personalitat malaltissa.
En fi, misèries de la llengua. Se suposa que els lingüistes, en el cas nostre, haurien d’estar preocupats pel seu ús, i també haurien d’estar molt contents pel fet que encara hi haja qui parle i escriga en valencià, però sembla que, en alguns casos, no és així. Si el sr. Reig continua per aquest camí potser sí que arribarà al Parnàs somniat de l’Acadèmia, però serà de la mà del PP, que haurà vist en ell i les seues ocurrències la manera més segura d’enfonsar el valencià definitivament.
I perdonen vostés si els he fet perdre el temps.
