Aquesta preciositat de floretes (Narcissus tazetta) han esperat soterrades, tot dormint en les seues cebetes, el pas de la primavera i de l’estiu.
A la tardor van començar a estirar el collet i, quan ja s’havien assegurat que no restaven octubreres ni roses, que el fred havia adormit la natura, aleshores han esclatat amb tota la seua bellesa. El diminutiu que les bateja és l’excel·lència de l’afectivitat, nadaleta. I si bé el nom ens recorda aquestos dies ‘familiars’, desitgem, ben altrament, dedicar aquesta flor als que voldrien un altre nadal.”
Així ho déiem al 2011 i, tot i que les d’enguany no han esclatat encara, són les mateixes matetes que van florir fa cinc anys.
Ja hi déiem: “Voldríem dedicar aquestes nadaletes a tots aquells i aquelles que odien el Nadal o diuen passar del Nadal. No, no es tracta del tennista; ens referim a eixos dies farcits d’obligacions comercials que per a molts són desitjables, però que, animalets socials com som, també pateixen aquells que en volen fugir:
als que estan lluny dels que estimen i als que estimen els que estan lluny
als que creuen que ningú els vol i als que creuen no voler ningú
als que no reben felicitacions i als que es feliciten de no rebre’n
als que no els porten cap regal i als que no en volen portar
als que discuteixen per un que i als que no volen discutir
als que treballen aquesta nit i als que no tenen treball
als que discuteixen per un que i als que no volen discutir
als que treballen aquesta nit i als que no tenen treball
als xiquets, als minyons, als nens, als nins i als sagals
als que pateixen recordant i als que recorden patir
als que sopen sols i als que no volen sopar
als malalts d’amor i als sans d’esperit
als que ja no estan i als que ja no són
als indignats i als dignes
als que ja no estan i als que ja no són
als indignats i als dignes
Va, sumem!
