La Pena-roja no és cap destorb comunista; es tracta d’una penya calcària envermellida per la bellesa de la Vallussera. A banda del fàcil acudit, durant el franquisme se’n van fer molts, d’acudits, amb pobles que tenien el roig dins el topònim, com ara
Massarojos. El roig és, potser en lluita amb el blanc/alb, el color més present a la nostra toponímia.
En la mateixa Vistabella del Maestrat, on localitzem aquest exemple, ens apareixen vora trenta topònims amb el roig com a especificatiu. Bancals, coves, foies, collets, roques, morrals…, tots s’acompanyen d’aquest matís cromàtic, siga com l’exemple de la fotografia o per indicar-nos la coloració de la terra.
Pena-roja de Tastavins, al Matarranya, una altra penya colrada. La ‘pena’, encara sense palatalitzar, prové del llatí
pinna, que ens ha donat topònims tan antics i diferenciats com
Benafigos o
Pina de Montalgrao.
Hauríem de buscar alguna diapositiva dels vuitanta, així que, tot cercant per la xarxa, ens ha aparegut aquesta preciositat. Foto Tripadvisor.es.
Una roca calcària i ferruginosa, ben batejada com la peña Roya, al terme de Villahermosa. Sí, roja és roya en aragonés i ara us vénen al cap un fum de topònims que tenen un d’aquestos especificatius.
Com que Ximo no deixa de pujar amunt per veure’s l’hortet, li vaig demanar que hi fera un paronet. Foto de Ximo Garcia.
Davant la penya Roya hi ha el mas de Lluís, voltat pel riu Villahermosa, on la pedra rogenca basteix les cases. (foto de Ximo Garcia, el dia del paronet)
Des de Real, en creuar el pont del riu Magre, descobrim un ombrívol eucaliptus i el castell damunt un tossal, ‘mont’ que ja ens parla del significat d’aquest poble, Montroi.
Si ens fixem una mica més, observem el roig de la terra. Montroi, doncs, és un topònim, ben descriptiu del que seria el nucli antic. És germà, per tant, de Mont-roig del Camp i molts altres, com l’aragonès Monroyo, coronat per una roca rogenca. La pronunciació del poble de la Vall dels Alcalans, però, amb manteniment de la ‘t’, respondria a una solució del romànic precatalà o mossàrab que, a primera ‘oïda’, ens deixa una mica tèrbol el significat del topònim.
Des del tossal del Castell veiem, coronades per una roca calcària, aquesta cantera d’argiles roges que ens fa més evident el component cromàtic de Montroi.
Havíem localitzat calcàries rogenques, a Vistabella, d’altres ferruginoses, a Villahermosa, i, a la vall dels Alcalans, argiles roges. Ens quedava, però, eixe gres rogenc que trobem al Desert de les Palmes, a la serra Espadà, a la Calderona, de vegades amb el nom de ‘rodeno’, com aquestes roques del Morico que guaiten sobre Benicàssim. No en coneixíem, però, cap topònim envermellit amb l’especificatiu roig.
I heus ací que l’altre dia, abans d’arribar a Reus, des de l’autovia, a mà esquerra hi ha Mont-roig del Camp. I vés per on que al seu darrere s’alça un tossal preciós i rogenc que el bateja.
Quan, després de dinar, ens hi vam acostar, el sol ja no ens deixava copsar la imatge del poble amb el ‘mont’ roig. Hi havia, però, una magnífica ermita de la Marededéu de la Roca veïna d’escala d’una ermiteta més amuntera, la de Sant Ramon de Penyafort (oronímic festeig!). Totes dues sobre aquest gres rogenc que bateja el poble.
L’amic Enric, des de Barcelona, ens ha fet arribar aquesta imatge tan aclaridora de la posició de les dues ermites.
Des de l’ermita emblanquinada de Sant Ramon de Penyafort veiem el roig del gres, pedra arenisca que, blaneta com és, es deixa fer reguers, cocons i escales. Més avall, les oliveres entres terres rogenques.
Quin caminoi de terra colrada, guardat per xiprers i orejat per oliveres!
Mont-roig del Camp ens aguarda un matí proper per fer la fotografia que falta.
A banda dels centenars de microtopònims que sufoquen el paisatge, ens crida l’atenció que al Baix Maestrat, ben propet uns dels altres, hi ha
Canet lo Roig, Rossell i Enroig. Aquest darrer sembla que té l’origen en un antropònim. El primer té en el color de les seues terres la raó rogenca.
Clar, com també la rosella és rogenca ens temptava el poble de Rossell, amb essa sorda, però. I és que es troba més prop de ros que de roig. Mireu que bonic ens ho conta Coromines:
El nom de Rossell del Maestrat potser es pot explicar pel contrast amb el seu veí Canet lo Roig. Les terres de Rossell són d’un color molt més pàl·lid que les de Canet, que són d’un roig pujat, gairebé vermellenc; per això Canet és dit roig i Rossell s’hauria anomenat ‘el ros, rosset’.
De la Pena-roja a la roca del Roig
Un fenòmen que s’esdevé sovint en la toponímia és la dèria dels humans per marcar la propietat. Passa que al terme de Xodos hi ha aquesta roca magnífica que podem albirar des del mateix coll de la Bassa. En papers antics la trobem com la
Pena-roja (una altra) i, fins i tot, com ens ho ha fet saber Cèsar Mateu, a la cartografia de l’IGN apareix
Peña-Roya. l’edificació que apareix a la part de dalt és el mas del Roig, possiblement, malnom que li regala la roca. Resulta, però, que avui és coneguda com la
roca del Roig.
Aquest fenòmen explica tants mas d’en Coll i d’en Collet –situats sobre un orònim, origen del bateig- com si foren senyors d’aital cognom.
Dins les roques del Raudor (Atzeneta del Maestrat) la segona riscla, potser per no repetir allò de ‘roca Roja’, que ja hi ha una ben prop, resta batejada com a
roca Tomata.
De la foto, només direm que ‘lo rosset’ ja en té 27.
Col.laboracions rogenques
“El Mas Roig. A la vora del mas hi ha un lloc que rep el nom del Gurugú, lloc del Magrib marroquí, i que ves a saber quan, algun soldat va transportar al terme de Cinctorres, i a molts més. Son terrers rojos que recorden el Marroc. De menuts i com que no hi teniem parcs infantils, ens llançaven per ells i els culs dels pantalons els feiem rojos o els esgarravem completament.” Ferran Guardiola
Primer diumenge de maig (2014) Ferran torna de Sant Cristòfol i té a bé afegir-nos aquesta fotografia que explica visualment el manteniment d’ancestrals costums lúdics.
“Tant de passar-me la toponímia pel meu nas que no he pogut restar al marge i així t’envie tres imatges més al voltant del roig/vermell/royo:
Cap Vermell a Capdepera, al llevant de Mallorca.
L’antiga Rambla de Higueras, ara rebatejada de la Peña Roya.
I, finalment, Cap Roig a Calella de Palafrugell.
Una abraçada.” Antoni Garcia Osuna
L’
hostal de la Roja, al camí real, terme de Castellfort, als peus de Sant Pere i visita obligada dels catinencs quan pugen a la primavera. No és la terra, ni la roca, ere l’ama. El pla té més de 8 jornals i per la vora li passa la Canada.
Ferran Guardiola
imatgies.blogspot.com.es
