L’altre dia, sense anar més lluny, l’amic Daniel Climent em va recomanar uns quants llibres que tota persona curiosa hauria de llegir, per tindre un mínim de cultura general sobre la ciència. No cal dir que els tinc a punt a la tauleta dels llibres en capella. Hi ha Comunicar la ciència (Edicions del Bullent), una obra col·lectiva on va col·laborar un jovenet Joan Borja; i dos llibres de Xavier Duran, Les històreis que les paraules amaguen (editorial Mina) i La ciència en la literatura. Un per viatge per la història de la ciència vista per escriptors de tots els temps (Universitat de Barcelona).
Ara com ara, parlem de ciència i de vida amb Joan Borja.
Per a un filòleg, un historiador o un advocat el món de la genètica pot resultar enormement atractiu; i, en el sentit contrari, mai no he sabut comprendre per què dimonis les matemàtiques, la biologia o —posem per cas— la física nuclear han d’estar barallades amb la poesia, el teatre, l’assaig o la novel·la. Tot és coneixement, tot és vida. Més encara: crec que hi ha amplis territoris interdisciplinaris encara verges —i potencialment esplendorosos— per a l’aventura del pensament i de la ciència precisament a cavall entre el que tradicionalment hem encasellat com a ciències i lletres. Xe, no sé! A mi m’excita tant —crec que tot forma part d’una mateixa pornografia del coneixement— l’emoció d’un bon poema i la trama d’una novel·la inquietant com la resolució d’un problema matemàtic, la fantasia d’una fractal o la meravella dels avanços científics que Xavier Vendrell desenvolupa als seus laboratoris.
Joan Borja. Xe! Gràcies per les floretes! Es nota que tot t’ho mires amb bons ulls! Quant al company de conversa… A gosades vida que sí que és un luxe, això del Xavier! La coneixença de Xavier Vendrell, ençà i enllà del llibre, ha estat un autèntic regal per a mi: una d’aquelles propines extraordinàries que de tant en tant et dóna la vida. Mira: quan m’hi pregunten no tinc vergonya de declarar, a l’hora de vendre la moto, que Sobre l’alquímia de la vida és un llibre extraordinàriament amé, absolutament flipant; emocionant, palpitant, erudit, vibrant, sorprenent, trepidant, estimulant… I ho dic seriosament, eh? [Riu] Però no tinc vergonya de dir-ho perquè, en veritat —i no és falsa modèstia—, el mèrit no és meu, sinó íntegrament del senyor Xavier Vendrell.
A mi feia més de vint anys que em rodava pel cap la idea de fer un llibre de converses amb un científic, de manera que la investigació i l’esperit de la ciència pogueren dialogar amb la peripècia vital i humana —les vicissituds, les dificultats, els avatars, les emocions— del protagonista. Però el projecte no passava de ser una vaga quimera: entre altres coses perquè —ai!— no era fàcil trobar la persona idònia. Tanmateix, fa ara un parell d’anys, l’atzar —per mitjà de l’amic Víctor Labrado— em va voler obsequiar amb la xamba de conéixer el Xavier. Mai no ho agrairé prou: ni al Víctor, ni al Xavier! Tu compta: no ens coneixíem de res! Víctor em va dir: «Crec que conec la persona que busques». Quedem. Ens presenta. Ens saludem educadament. Ens donem la mà. Seiem cadascú en un sofà. Trac un bloc de notes i una gravadora. I li espolse: «Xe! Encantat… Gràcies per vindre. Fem un café. Xarrem sobre genètica i si ix un llibre, bé; i, si no, saps que tens un amic…». Un cas com un cabàs! Encara me’n faig creus i em ruboritze de pensar-ho: la situació no deixava de ser una mica estrafolària i ridícula. Però als cinc minuts de conversa ja havíem guanyat quatre o cinc rialles franques i sinceres, i el benefici de la complicitat. Vaig tindre la certesa que la roda Fortuna hi girava de cara; que al final hi podrien ser el niu i els pardalets: que no solament faríem el llibre, sinó que hi guanyaríem, a més, el benefici impagable de l’amistat.
Deixa’m que ho reivindique: Xavier Vendrell és un crac; un heroi del coneixement, de la generositat i de la intel·ligència. Escoltant-lo parlar t’adones de seguida que té això que diuen que ha de tenir l’home del balconet: «els tres que». Saps aquell home que organitza l’eixida de les entrades al Partidor, en la festa de Moros i Cristians d’Alcoi? L’home que proclama des d’un balconet allò que «Per Alcoi i per Sant Jordi, avant l’entrada!»? He sentit dir que aquest home del balconet ha de reunir «els tres que»: «que sàpiga, que conega i… que tinga la gràcia!» I aquest és exactament el cas del científic Xavier Vendrell: no solament «sap» i «coneix»; a més «té la gràcia». No solament és un especialista eruditíssim en els misteris més íntims de la vida (l’envelliment cel·lular, la seqüenciació del genoma humà, la manipulació embrionària, l’estudi de les aneuploïdies o el diagnòstic preimplantacional), sinó que, de més a més, és un comunicador excepcional, i reuneix —en el pla dels valor humans— totes les gràcies d’una vida intensíssimament viscuda al servei de la ciència i de la gent.
Xe! No sé… Que tot el món, en una societat com la nostra, sàpiga qui és —posem per cas— Paquirrín o Mario Vaquerizo, i que, en canvi, no conega i reconega una personalitat com la de Xavier Vendrell és cosa que ens hauria de fer pensar…
Joan Borja. Sí. Això és: de tot i de res; de la vida… De l’alquímia… Mira: el títol i el subtítol del llibre estan pensats perquè siguen reversibles: com les jaquetes aquelles que es poden posar del dret o del revés. [Riu] «Sobre l’alquímia de la vida. Conversa amb Xavier Vendrell» és, senzillament, una «Conversa amb Xavier Vendrell sobre l’alquímia de la vida». I ací «l’alquímia de la vida» s’ha de poder entendre en un sentit etimològic i literal (la química de la vida: la bioquímica, el codi de molècules, els processos biològics i la complexitat de reaccions que hi ha dins les cèl·lules, etc.), però també en el sentit simbòlic que tu suggereixes: el que es desprén d’una paraula tan poètica com alquímia, que evoca la recerca de la pedra filosofal, la transformació de les substàncies, l’ambició del coneixement aplicat, la llarga història de la ciència; l’especulació, la fusió, la combinació, el trasmudament; la confusa i misteriosa barreja de realitats, atzars, quimeres i il·lusions que és la vida. Hi ha una anècdota que Xavier conta que em sembla sensacional —i molt significativa— en aquest sentit integrador de ciència i vida. Em vaig emocionar moltíssim, tot sol, mentre la transcrivia i l’escrivia: resulta que a la seua professora de Biologia de l’Institut se li va morir una filla que tenia la mateixa edat que ell, i era amiga seua. I aquella dona, a pesar del colp, va voler renunciar a la baixa laboral que li pertocava, va entrar a l’aula a fer classe i va explicar a tot el grup, sense embuts, que la filla se li havia mort de leucèmia. Va agafar un clarió, es va girar cap a la pissarra i els va voler explicar amb gràfics i dibuixos què era la leucèmia, i què se’n sabia en aquell moment, d’aquesta malaltia: perquè així potser algú d’ells hi podria fer investigació. La seua filla era fatalment morta, sí. Però aquella dona confiava que gràcies als avanços del coneixement biològic i mèdic potser altres xiquetes, filles d’altres mares, se’n salvarien el dia de demà.
Vull dir: l’aventura de la ciència és absolutament indissociable de la vida. I Xavier Vendrell, que encarna perfectament l’esperit de la ciència, exemplifica vitalment —com la seua professora de Biologia— que la investigació no és un esforç avorrit, estèril, solitari i sacrificat: que més enllà de les hores d’estudi i de treball, l’aventura del saber és una font insadollable de satisfaccions, beneficis i èxits; de plaers perfectament compatibles amb tots els altres plaers que vulguem percaçar en la vida. L’excel·lència i la passió per la ciència poden festejar sense problemes —la conversa amb Xavier crec que ho demostra— amb un caràcter enginyós, agradívol, divertit, amable, seductor, hedonista, irònic, rialler, expansiu. Amb un extraordinari sentit de l’humor. També això forma part de l’alquímia de la vida!
Joan Borja. D’entrada, em va colpir molt saber que al Parc Tecnològic de Paterna estan fent seqüenciacions de genomes humans complets en qüestió d’hores, i per quatre xavos. No en tenia ni idea, d’això! I vaig flipar quan vaig saber que allí mateix són capaços d’agafar un embrió humà quan només té vuit cèl·lules, punxar-ne la membrana amb un làser, extraure’n una cèl·lula amb una pipeta de dos micres i, a partir d’aquesta única cèl·lula, fer-ne un estudi genètic complet. Ostres! És que amb aquestes tècniques —poca broma— fan possible el naixement de criatures sanes, viables, lliures de malalties hereditàries terribles. Xe! I tot això ací, a Paterna, en una empresa de capital valencià, amb un equip de científics —també valencians— encapçalat per Xavier Vendrell.
He xalat com una criatura aprenent com s’han desenvolupat les tècniques de fecundació in vitro, quins reptes planteja la descodificació del DNA, per què envelleixen les cèl·lules, quin seria el secret de l’eterna joventut, com de fàcil —tècnicament parlant— seria elegir el sexe dels fills, què és el quimerisme i el mosaïcisme cromosòmic, quins problemes té el clonatge de mamífers, per què l’ovella Dolly va morir prematurament… O, per exemple, per apuntar a una cosa més concreta: tu sabies que genèticament existeix la intersexualitat, i que hi ha persones de l’anomenat tercer sexe, que desenvolupen al mateix temps, al seu cos, una línia cel·lular masculina i una altra femenina? Saps això per què passa?
Xe! No em faces dir si m’ha impactat més açò o allò… En general, les potencialitats que ofereix la genètica són tan diverses i sorprenents que transcendeixen l’àmbit dels laboratoris, les càtedres i els seminaris. Involucren tota la societat. Les derivacions ètiques dels nous recursos i les noves possibilitats de la genètica són —ja t’ho pots pensar— brutalment atractives i poderoses. Controvertides, també. Ara, per exemple, es parla de xiquets genèticament procedents d’un pare i dues mares. A què es refereix això, en realitat? És ètic? Mira: no fa massa la Cambra dels Comuns d’Anglaterra va haver de votar per autoritzar o no aquesta tècnica concreta de reproducció humana (de transferència pronuclear, que es diu). Com podrien decidir els polítics si és ètica o no tal tècnica, si no saben de què va ni en què consisteix exactament? A qui representen els parlamentaris, en casos així, si els ciutadans que els voten tampoc no hi tenen una informació clara?
En el món tecnologitzat que estem construint no hi ha millor garantia per a un ús ètic i benèfic de la ciència que la democratització del coneixement. Per això és tan important la divulgació científica! Vegem… Si pares a mirar-ho amb calma, convindràs amb mi que la quota de civilitat de què disposem no s’ha construït a força de guerres i revolucions; no a còpia de batalles, disputes, matances, armes, himnes, banderes i duels. És, en realitat, mèrit dels qui, com Xavier, han sabut projectar intensament les seues més vives curiositats pels camins de la imaginació, la creativitat i el pensament; o bé pels viaranys de la mesura i l’exploració amb mètodes basats en els sentits i la raó. Per dir-ho clar i sense embuts: no els polítics, ni els màrtirs, ni els militars, ni les celebritats mediàtiques; els creadors, els intel·lectuals i els científics són els qui a l’hora de la veritat han fet —i fan— progressar les societats! I per això persones com Xavier Vendrell mereixen un monument: perquè són les que efectivament contribueixen al confort, la salut, el progrés i la civilitat de la condició humana.
En fi… Aquest és el cas: com que a mi el pressupost no em donava per al monument, n’he fet un llibre! [Riu] Això sí: en la mesura que aquest llibre trobarà lectors potser començarem a pagar deutes amb els herois del coneixement que, com Xavier, fan créixer el món pel cantó més fascinant, bonic i útil. El de la vida; i la seua alquímia…
Víctor Labrado, Joan Borja i Francesc Gisbert
